dissabte, 6 de desembre del 2008

92 - BOLET EL TRACTORISTA -- recordant antics successos

Haikú del dia
31.-.Taula per nens
que gaudeixen jugant.
Cadira bova

3 – VULGARITATS - 3 - 12 – 08 .- Quan a un poble plouen, diríem, diners és que la riquesa hi habita. Per tenir diners també es té que treballar i en aquest treball un pot deixar-s’hi la vida, ja ho diuen per la vida es perd la vida.

L’altre dia anàvem amb el cotxe, la mestressa i jo, per un camí estret, en direcció a una finca on hi tenim oliveres. Fora ja del poble en una recta no massa llarga després d’una granja ens va sobtar que un jove plantat, d’esquena al camí mirava on hi havia un esbalç. Al apropar-nos ens va sorprendre la visió certa d’un tractor de garres enlaire com un gos quan demana pietat que no li peguin. La intranquil·litat s’apoderà dels dos. Ja a la vora, la mestressa va desfogar la seva paraula amb el jove.
- Què ha passat ? S’ha fet mal...? Com ha sigut... ?
- No, només el tractor.- ha dit el noi – Esperem que vinguin a ajudar-nos
- Que us podem ajudar ?
- No, ja serem prou, gràcies.
Amb el cor a la gola hem continuat. Hem pensat en la possible desgràcia que no s’ha produït... Ens sentíem contents però esgarrifats. Quans accidents d’aquesta mena en tenim record. Bastants, molts. Ja més tranquils hem arribat al lloc.
Jo li he començat la conversa. Un necessita esbravar-se. Li he recordat un cas en el que jo hi era quan de solter vivia a l’altre poble. Aquí el terreny es bastant planisser i sembla més segur, però allà dalt que tot es costers....amb desnivells molt pronunciats.
Abans d’anar a la mili, un grup de joves del poble varem llogar a un tractor per desfonar una sèrie de porcions de terreny. En ves de fer-ho amb el caçut o espiocs, o aixada estreta, tenint la possibilitat d’un tractor per la feina, ja em direu... I així va ser. Fora del poble a un quilòmetre hi havia eixes finques. El camí estret. De ferradura. Els carros allí no hi habitaven. S’arreglaren els llocs més perillosos i el dia arribà com tot fa cap i tractor i una rècula de joves i algun de més edat fèiem la processó al costat de la màquina. Quasi diria que era com un acte de festa major. Veure un aparell d’eixes característiques, el primer que desvirgava aquells camins, era tot un esdeveniment.
- Fer per fer, digueren el conductor, un noi jove com nosaltres i el encarregat – començarem per
la part més llunyana i anar venint vers el poble.
El jove conductor era un noi fornit, de bona musculatura i que feia tossa encavallat damunt la bestia. El runruneig del motor, el soroll metàl·lic de les polleganes i la conversa de crits i gresca, com batalló que ha guanyat una batalla, donava un ambient d’alegria.
El capatàs, era un home expert en motors i conducció de cotxes. Abans treballava de taxista a la ciutat gran, però la cooperativa propietària del aparell el llogà per fer la feina i ensinistrar al jove
fornit. Era baixet, primet, no tenia mig carxot... Ja com a renom li deien EL BOLET.
S’arribà al lloc on s’havia de començar la llaurada. Un bon tros abans les dificultats eren paleses i el jove fornit no feia massa bona cara, comunicava que no li agradava tot allò, una pendent en que per que el tractor progressés fins al lloc de començament posàvem davall de les rodes rames de pi per que no patinés... La dificultat hi era. El noi fornit va dir que prou, que ell no continuava, que si ho volia fer el BOLET que bueno, ell no es veia en coratge.
Esperonat en son orgull el BOLET, li digué que els covards que es quedessin a casa. L’un baixà i l’altre pujà....
Dalt del seient del tractor era això un BOLET. Volent arreglar l’ aparell per dirigir-lo al lloc on ja hauria d’aprofundir amb els aladres. Donà un cop de volant...
- Bolet, que això no és el taxideia a crits el jove fornit. I nosaltres, tots, esgarrifats.
- Que us sabeu, ximpletsdeia el BOLET.Aparteu- vos d’aquí. Jo ja sé el que faig
Sense baixar a terra les polleganes, donà altre cop de volant per situar-se.... I tant com es va situar. Les polleganes relliscaren en la maniobra i feren de contrapès ... Encabritat el tractor no va poder retornar a la estabilitat que el BOLET volia i feu com el ventar d’una campana...
Totes les boques presents feren un crit esgarrifós... L’aparell donà una volta i dos i tres fins baix del barranc on un esbarzer l’esperava ....
Tots pensàvem :-. Pobre BOLET.... pobre BOLET....
Estava de cul enlaire, el cap a terra.... Pensàvem, li ha esclafat el cap... Ja ha begut oli... Pobre BOLET.... Els quinze o vint caps pensaren... i les trenta o quaranta cames corrien fins al lloc.
Allí, el BOLET feia la catombella , quedava amb el cap enlaire ... I esclatava en un plor....

I esclatava en un plor.... I esclatava en un plor....
El còrrec i la seva petitesa física l’havien salvat.
.........................................................................


Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.


..........................................
ESCORRIALLES.
A108 ..- Per que fos més bonic i antic feren rotular els cartells en lletra gòtica. Molt bonic però eren a Anglaterra. No pensaren en sa escriptura, en la que porta el seu nom, ells que no donen el braç a tòrcer...

A109 .- Com si ho descobrissin ara volen fer treballar entre 60 o 65 hores personals setmanals. No és recessió això, és més aviat esclavitud... Ens deien que ho farien tot les màquines i que nosaltres a la bartola i un ventall... El benestar deu ser una altra cosa, un astre del cine, per exemple BEN STAR, no el que ens vengueren.

dimecres, 3 de desembre del 2008

91 -- ELS TINC REPETITS, QUE EN VOLEU?

Haikú del dia

30.- ... Que callarien.
Ara tots esbraonen
paraules vent.

2 - VULGARITATS – 2 – 12 – 08 .- No he arribat a saber com va acabar tot això dels gossos, carn, home, tiple revellida,... Segurament que algun plor i alguna paraula gruixuda ha degut circular i ningú l’ha volgut collir. La culpa, de qui és? Si voleu passar-hi un ratet esbrinant-ho, vosaltres mateixos... Ara el que podia perdre fins els calçotets.... és el que ara us citaré.... Mare meva !!
Quan en els pobles no hi havia bancs o caixes, podien succeir coses curioses.

El sindicat o cooperativa del poble en que això passava, per repartir diners de les collites als associats en dates puntuals la junta feia mans i mànegues i encarregaven al secretari, president i algun altre com el tresorer o un vocal que anessin a proveir-se de la quantitat necessària...
Amb el cotxe de línea anaven a la ciutat un dia o dos abans i en un sac buit dels de sofre, hi col·locaven una quantitat important de paper de banc, ben mesurat per tenir canvi alhora del repartiment.
Com que el sac o sacs havien de dormir al poble en espera de, normalment, el dissabte en que es feia la donació al soci dels imports que els corresponia, no hi havia més remei que es repartissin, ben comptats i firmant uns papers com que es feien càrrec dels imports assignats.
Tothom ho sabia, però el guardador del frau, tenia la por normal del qui té un lladre a casa i la bossa o sac rebia un tracte especialíssim.
Aquella nit, un que era el tresorer li va tocar un saquet que entre la porció de bitllets i el remanent de monedes i de calderilla feia el seu pes, va triar com el davall del llit per guardar-ho.
Quan ell se’n va anar l’endemà a treballar va deixar com a cuidant a la seva dona, que esgarrifada de que quelcom pogués passar no les tenia totes.
Els dos fills que tenien pocs anys, jugaven a pilota, una pilota que del viatge del seu pare havia arribat junt amb ell com a regal per als menuts. La porta de la habitació era oberta i en un tres i no res es va colar, rodant, rodant l’objecte regalat pel pare.
La filla la més grandeta es va posar per davall del llit en busca de la pilota i també va trobar el saquet. Va fer córrer a una i per saber que hi havia al sac el va arrastrar de davall del llit.
Tot va ser una, va posar la ma en la boca del saquet i tragué un menat de bitlletes verds que creia que eren cromos. Plena de joia se’n anà prop el balcó a mirar-se’ls. Tots eren iguals, Tots eren iguals i quants en tenia...!!
Sentí xivarri per el carrer. Un grup de nens esvalotats passaven. Els cridà. Obrí el balcó
- Mireu, mireu quin munt de cromos tinc... I tots son repetits.
- Si els tens repetits, per que no ens en dones ?
- Que en voleu ? – preguntava la menuda.
I comença a llençar des del balcó que havia obert un grapat i un altre....
- Espereu que en tinc més.
........................................................................................................
Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci....


-----
Nota.- He començat aquests escrits amb el nom de Vulgaritats que penjaré aquí junt amb Haikús i Escorrialles. Crec que el tema dona per molt, a veure si sabré
fer-me digne de les vostres visites, ho intento i a mi mateix em dic avant.
...........................
A106 .- Telegrama . - Pocs barrets per tants caps – un votant d’ E.R.C. Ara encontres de Estem Renovant Catalunya, s’han posat d’acord i diuen Estem Renovant Casa, que per quelcom es comença.

A107 ..- Baratet. A euro el pam de tela. Com els terrenys a tant el pam quadrat!! Clar que sí.
...................................





.

dilluns, 1 de desembre del 2008

90 -- LA QUIETUD EN UN POBLE.

Haikú del dia.
29.- A can Vi deien
Vendrem tot el Vi ranci
a canvi, a canvi..

1 --VULGARITATS. 1 – 12 – 08 .........La dona que li rajaven o ploraven els ulls degut a les cataractes, ella deia que això li succeïa des de que trobà la bossa que el seu home guardava en lloc escusat i ella malpensant li etzibà un florilegi d’acusacions fins que el mascle explicà la veritat, però ella amb el seu disgust i plor ja no deixà de fer llàgrimes d'allí ençà.
Hi ha situacions que es complementen elles soles i ens sembla que van lligades.
Aquests dies n’ha passat una prop de casa que sembla feta exprés. La mestressa d’una botiga que hi ha al carrer ha tingut de absentar-se fora el poble i deixar tancat el lloc de venta. Tanta pressa que li ha succeït que no ha avisat a ningú, ni ha posat cap paper a la porta dient la circumstància, res... Tot tancat. El veïnatge ni pensava que la mestressa era fora, ja que mai abandona aquells metres quadrats de mosaic i productes per vendre i que és el lloc on entra més diner. Es una riquesa aquell lloc, i deixar-ho un dia parat sembla un disbarat dels més descomunals.
Però, avui, sí. Allí no s’ha guanyat res, més aviat s’ha perdut.
Quan ha arribat un camió de repartiment de productes de carn i s’ha trobat el lloc forrellat i sense cap lenda que conduís a esbrinar com era que sabent que ell havia de venir no es perfilava on deixaria el producte....
La primera casa que veia obert el garatge, portalada gran, hi ha pegat un crit, l’home te veu de xantre, a demés, quan va per eixes carreteres no li costa gens bramar les cançons que la radio li dicta i fins de vegades obre el finestró per que la seva veu marxi pels camps que travessa per alegrar arbres i matolls,un bon crit, com dic, i una veu de tiple revellida ha retornat com eco al embat del repartidor.
- Si, deixeu-ho aquí .- Ella dalt l’escalinata,feixuga de cos, qualsevol baixa les escales, quan sap que ha de retornar,veu clara, ha acceptat la comanda.—Val,val... que si, que si...
L’home ha marxat. Però el marit de la tiple revellida ha arribat amb el seu cotxe tot terreny. Sols baixar i dos gossos han posat el seu ganyol a terra, una corredissa del dos han entrat en el garatge. Es veu que allí els esperaven tres caixes plenetes de carn de pollastre, conill, tocino, corder, ... El tuf, l’olor els ha senyalat el lloc i com que ningú ho veia han esventrat la primera caixeta que apilada es pensava que era la preferida, i si que ho era, dels gossos...
Quan l’home a peu fals i sense cap malpensa ha escoltat el soroll dels animals amb un bordar de satisfacció i de baralla, els dos volien ser els primers... ha apressat el pas.
Dos o quatre crits, o deu, han retronat en garatge i els renecs han sortit a pasturar per la plaça.
La tiple revellida en sentir l’avalot, ha temut el pitjor, i les cames al coll i la veu escanyada a la boca han baixat amb quatre salts els escalons,,,
Quin desastre, Déu meu !! – Mata els gossos -.
Gossos, home, tiple revellida... i el veïnatge que ha despertat de la quietud d’un poble quiet.
- Com ha sigut ...? – preguntava la innocent de torn
- Per què ho ha deixat aquí ... Que no ho sabia...?
- Jo, no ho pago...
..............................................................................................................................................

Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
--------------------------
A104.-- Amor, masculí. Guerra, femení. Odi, masculí. Llibertat, femení. Coses de ministres de igualtat. ---( Mediteu eixes quatre paraules i canvieu, segons sigui necessari... Punt i apart.)

A105 .- Matem els Oros abans de matar Toros. Matem Toros abans de matar Persones. I acabem aquí. Ni guerres ni penes de mort. Ara, que a les persones ja ens fan sofrir sense matar-nos, ens dessuquen com a taronges o llimones i es beuen el suc, per això ha de ploure i tenir aigua per reomplir la carmanyola de patates i la cantimplora d'aigua...

diumenge, 30 de novembre del 2008

89 - PER UNA BOSSA UNA PLORADA.


Naturalment que hi haurà sidral, cadascú tindrá el seu. Per que l'ha comprat o perque li han venut, i ell a falta de res més bó ha acceptat el que fa sobreeixir el got. Tot sigui per bé.
Avui a baix al carrer m'he trobat una dona que pels anys que m'ha dit que soporta sobre les costelles i veure-la tant pinxa, no ho diria. Ronda els 90 anys que encara que les noticies diuen que ha mort la dona més vella del mon de 115 anys, tenir la edat de la interfecta no son figues per despreciar, per que encara que sense dents, remenant per la boca i genives, el gra i pell de figa es va desfent per empassar-lo. No és defecte el no tenir dents, hi ha la batidora o una forquilla per xafar la trumfa i el arròs un remena per la boca i se'l empassa i no passa res. Però la vista... Ara, el que em deia la senyora, es que li varen operar un ull de catarates i no li ha quedat prou bé, i té l'altre mig a la funerala i li diuen que si no vol acabar de perdre la vista que li faran el que li han fet a un dels ulls i que esperen que els resultats siguin millors.Aquest ploriqueix li ve de lluny i m'explica....La dona al arribar a quí enyorava la vista que tenia en ulls i enteniment quan era més tendra, així era que va descobrir que el seu marit, ja en la patria del cel sia, quines coses, tenia la vista i les mans posades en altres que no eren ella, i això costa calers, i ella no estava per empobrir-se que tenia un fill per pujar...
No sabia com feia fonedisses, les monedes i els papers verds que aleshores circulaven. Però l'astùcia de la mestressa que mira a terra i invoca els sants del cel, va veure en una lleixa somorta, on ella mai hi traficava, una bossa. Jo no l'hi he posat. Quan va entrar la ma en contacte no era sols una bossa si no una bossa i el frau. Ara l'havia enganxat. I sí. Dins de la bossa un paper de diari que hauria portat amagat del cafè,per que ells no compraven diaris d'aquests.
Desembolicà aquell envoltori i la seva sorpresa, que ella era molt viva, ja ho pensava, era el sibader que el matxo prenia quan anava de compres a la capital per satisfer els seus instints de mascle... Tot era bitllets d'aquells que valen un potosí,... Que son quarteres d'olives i d'ametlles i portadores de verema ben plenes... Quan arribà l'home l'espectacle fou de festa major.
Per que t'ho amagues, tu sabs el que en faras quan vagis... Ja m'ho pensava... Que no m'estimes. Lo contentes que es possaran... Això serà la ruina nostra... Tu rai... Però, naltres, el fiiillet i jooo....( i mil frases que ni el Guimerà escriuria millor )
L'home primer seré acollia el fraseig estoicament.
Arribá un punt que un renec... I ella missera de tota sa vida, un renec contra Déu, esclatà en plor....
Ell, més seré que mai digué : No volies un tracor pel noi ? Doncs, aqui guardo el milió de peles que val i que demà anirè a comprar a la ciutat. Que et pensaves?


Des d'aleshores la dona sempre se la veu amb cistell o senatxo per anar a comprar. No sé si en vista d'aixo el govern, que s'entera de tot, ha dit, una forma de que no vegem bosses com les de Julian Muñoz, aquest que el tenen a pa i ganivet allà a Alarín, esperant la Panotxa i son gent que saben de bosses per anar a comprar tractors, a viatges a la lluna,... editarem un decret que totes les bosses es paguin, son experts,però no saben que les bosses anaven incloses en el producte....
Bé, ho farem així i el que no vulgui bossa que no la pagui, encara que ja l'haurà pagat encara no li donaran,... Un galimaties. Ja m'ho deia la dels 90 anys.
-La plorada no me la va treure ningú,....tot per una bossa...plena. Si m'ho hagués dit.... Potser ara no caldria... ( i vaig tenir feina en consolar-la. Que sensible és una dona...)

-------------------------

A102 .- Ser ignorant i saber-ho és la més gran saviesa que pot tenir un ignorant.

A103.-- El Montilla hauria de saber - que potser ho sap – que podria comprar – més amb el compro – mís de comprar – Más, per que si a Madrid no compra (el) mus, el deixarà sense poder comprar el mos.

dimecres, 26 de novembre del 2008

88 -- ARA DONEN SIDRAL PER QUE TOT BULLI.

Haikú del dia.
28.- Sento un crit.
Em bufa a l’orella
un cop de porta.
Ara diu que els de Brusel·les, que son també una colla que pensen, i ara pensen el que no han pensat quan devien pensar en fer i fer que devien fer, diuen que ara, donaran, jo diria posaran en circulació 200.000 milions de euros, que és com anar de la terra a la lluna en un dia de festa quan els bars i cines i espectacles estan oberts. Aquesta gent, diu que no hi ha diner, però han vist que hi havia un reconet per allà en una masia d'aquelles terres i davall les rajoles, les han aixecat, i Visca, que som rics i ala, xaleu tots fills meus. Hem trobat OR... El repartim entre tots els que ens hi falta i ja està, qui son els que ens hi falta? Ja s'ha dit prou, els promotors de crèdits, hipoteques, i els seus col·legues, aquells que si tu en un trimestre has guanyat deu cèntims, ells han gaunyat cent mil vegades més, i més,i mes, i més......sembla que es fan la competència, l'ùltim és el que ha guanyat el percentatge més alt,propaganda per que volen que hi posem els calerets nostres quan en tinguem, per que quan reparteixin dividendos, ala, que ens toca la rifa. A ells...!!!!!

He anat a la cuina i no rajava l'aixeta de l'aigua. Un got descuidat era fent acte de presència mig ple o mig buit, tenia set i l'hauria omplert si l'aixeta hagués pogut dar el seu treball, però no.No podia complir en les espectatives i per que la acaricieces deia que no en tenia ganes, i...

M'he recordat de quan fa seixanta anys o més hi havia un producte granulos, blanc, que li deiem sidral i que per els estius quan arrivaves assedegat a casa, mig gotet d'aigua una cullerada de sidral i bueno, allò era una delìcia de les delìcies, que pobrets erem,...!!!

He pensat que ara posen el sidral, però no al nostre got com feiem abans, no, ara el posen al dels que ja tenien ganàncies i dividendos, i no sé que més... !!!

Han passat anys d'aleshores i veig amb tristessa que hem perdut el SIDRAL.

Ara, un moixonet em diu que pot haver-hi SIDRAL, que és una altra cosa.

----------------------------------
Prepararem la torreta per plantar-hi el catus que ens ragalaran.
I amb moltes punxes
---------------------------------

A100.- No sols els capellans confessen als feligresos, n’hi ha que no ho son i sense preguntar-los-hi revelen els pecats dels que foren amics i companys.

A101 .- No sabien com debatreu. Un babau els trobà la solució. Cridà a un cuiner, aquest amb un plat forquilla i un parell d’ous, posà les clares en el plat i amb la forquilla es posà a batre les clares..., El babau digué : - Sols hi falta la D per De – batre...