LA ROSA I LA LLUM...(salms de l'amor)...aquarel·la

17.- LA ROSA I LLUM...

................. salms de l’Amor.

.... i la rosa creixia ufana 

Buscant el seu amor, la llum...

De menuda prop del bassal

Fulles i punxes del ramell

Creixien donant forma al fruit,,,

D’aquell capell sorgiria amb goig

La rosa fullosa, roja, impressionant.

S’aixecaria con antic castell

Posant sa excelsa dignitat

Al arbitri solidari d’un raig de llum

Es confessava amb delit

Que perfumaria el raig de sol

Seria com una abraçada plaent

Un donar-se... sacrifici infinit.

DE REBAIXES 14.- 28-2-14.- ANTON.- T.E.

................

10-juliol-14

la rosa compliria 80 anys...!!

Fa un temps la robaren del seu jardí.

Seu destí arribava a meta.

Tallà la cinta de la immortalitat

que es beneeix en el record dilecte

que no s'esborra mai de mai

Quants records ens duen seva Pau i Amor !!

El foc és viu per que viu en nosaltres.

..........

Anton i tots quan la estimaren..

..EL NOSTRE JO?...aquarel·la

Quan la llum es fa silenci,

orbs els ulls tancant parpella,

en l'abisme intern del record

brulla la font dels passos dats.

Ensopeguem en el blanc o negre,

apartem barrumballes de por

i l'escenari obre ignot paisatge,

Som nosaltres i el nostre JO ?

..................... Anton.

29 desembre, 2010

CAMÍ....aquarel·la

.- 21 – 2 – 11

S'han endurit els peus

de tant còrrec mon

deslligat de malicies...

La pell és l'espardenya

com aram protector.

Això el fa lliure.............. Anton

PAISATGE... aquarel·la

2............18 – 10 – 09

Robusta pedra dolça ens barra el pas

sostenint bigal de fusta, vella melis,

convertint-ho en un obert i esvelt finestral 

que donant mirar esparpellat,

dolç t’hi encaramel•lis

Cases i casetes i fins cimbori de cobert teulat

s’esguarda amb serenor de cants verges.

Una figuera posa el verd a tocar braç

mentre el blau cel al lluny l’horitzó contemples

És un mirar obert que esbatana ulls

amb claredat d’aire llis que s’emmiralla.

Dos nuvolets s’arremeten per el planell curull

i la quietud de tot amb el silenci es baralla.

I els mujols, rovellets estrellats de quica jove

porten el delit de la plegària que vivifica.

VALENT...aquarel·la

Quan sentim la campana

del podem ser valents

ens mentim a nosaltres mateixos.

Valent, valent, no ho és ningú, perdoneu.

Ser valent és una necessitat

que se’ns presenta, ens acoltella

i no ens deixa recular.

doncs, està en joc la pervivència,

i, aleshores, sí, som VALENTS.

Tenim allí el problema a resoldre

I l’acte en ell mateix vol l’acord amb la valentia.

Si no ho som per que ens acull la por

i no reaccionem...,

ja ens podem donar per finits, se’ns engoliran.

- Sigues valent.- em deien.

- Sí, la meva necessitat imperiosa,

Ineludible, intransferible...

Davant teu el pou insondable,

Darrere, per sort la paret que el sosté.

DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E.-4-7-14