NO ERA LA MORT... aquarel·la

No era la mort,

ni s’exhauria sa vida,

era un pas enrere,

un reposar per emprendre

nova, inquietant lluita...

La saba no fluïa,

es resguardava en el reservori

callant.

Quan vindria nou esclat

el sol s’hi enlluernaria

de miracles novinsants

i un aleteig de les rames

serien aplaudiment al nou brot.

Deixem-les callar en sa quietud.

Ja vindrà l’hora suprema

quan la moixonada

busqui ombra en son casal

i rebost ple de vianda.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 2-11-14

CELEBRACIÓ TRICENTENARI 1714-2014

TRICENTENARI  A LA TORRE DE L’ESPANYOL

1714 - 2014-10-31

Volava l’ocellada de pardals i orenetes

com banderoles encetant cabrioles

en un cel clar lliure de nuvolada...

El cel ras duia llum de paraules

i el ventijol fluïa estenent carícia.

Pedres i còdols del terral eren cors

que bateguen insuflats de joia.

L’arbriu aplaudia amb seves mans

i com una boira de goig omplia plaça

inundant de crit eufòric el regne

El caminar del veïnatge tranquil

enrere  un delit ancestral desitjat

de llibertat i identitat que s’assolien

eren la dignitat florida a punt de fruit.

Seria una menja ben cuinada

per un profit que ja no retrocedia...

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 31-10-14

HIBERNACIÓ... aquarel·la

... i hibernaren

El mantell blanc del meteor

els guardava d’estralls...

Un dia sorgiria l’astre groc

i obriria seva nuesa,

ells ,atents, reviurien plenitud.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. 30-10-14.

HAN SORGIT JA TOTS ELS PROFETES... aquarel·la

Han sortit ja tots els profetes

a declamar les seves profecies...?

Mentre, les fulles es lliuraven del ramatge

i besaven sorra i aigua...

Extasiat el sol s’ho mirava...

- Elles joioses de despullar-se

I ensenyar al vent els seus encants...

No saben, infelices, que el jou

és carícia o bastonada...?

Ja vindrà el vent alisis a parlar

i quan arribi la marfugada

enyoraran el ramatge ?

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 29-10-14

M'AMAGO... aquarel·la

M’amago en el farcell de les paraules

escoltant el seu degoteig que plora

com gotim d’aigua en nit d’hivern

en el vidrieral que el dia obre portals de llum...

M’amago en la clotxa de les parpelles

remirant ulls a l’intern del llibre

que tinc obert de tapes i ventre escrit

de lemes que m’han dirigit passos

en meu andar per els endorrials.

 M’amago en el silenci de la quietud

on el so extern calla i no regurgita

infinitat de sorolls que em culivaren

quan seguia les seves doctrines...

Faig taula rasa de les inquietuds

que ens governen despòticament

i les hi barro el pas. Que altra taula parin

i facin seves festes. Vull salvar-me

dels seus brindis. No seré el seu company

que els alabi. Retorno a la llar

amb vànova tova i taula de plat fondo

amb porró de xirrit negre,

escó vora el focardal on la tupina

em donarà el brou que neteja l’ànima.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. 26-10-14