dissabte, 14 de febrer del 2015

ON HI POSEM... aquarel·la


On hi posem no sols vestit, menges, diner...
si no estima, voluntat, treball, preocupació,dubtes,
ensenyances, projecció, il·lusions, anhels, goig,
ai, quan els perdem...!! Nostra propietat que és aquella,
que hem guardat, cuidat, acaronat,... se’n en recent
i el buit que ocasiona és abandó dins nostre insondable.
La traïdoria que creiem ens ennuega, com salvar-la ?
Caiem en la cara llarga, braços caiguts, encorbat el cos,
a punt de que els genolls posin afecte al pols del terra.
Ens encongim terriblement i la desgràcia aflora des de dins
i no es consola amb l’airet suau de l’ombra de la pomera...
El consol s’ha adormit i passa al extrem del plor i angoixa...
Ens sentim empobrits i la reacció fuig camí enllà sense ajudar-nos...
Paraules amigues venen, altres fugen, altres no en fan ni cas...
Tots tenim històries que contar i les recents ens ofeguen
fins que un treu el cap de la cofurna que ens angoixa
com ma que cull gargamelló per escanyar-nos...
Respirem fons i saltem la barrera... El viure té això,
un negoci en que tot ajut és poc per surar sobre el terra.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 12- 2- 15
.........SILENCIS

26.- Qui no somnia amb la grandesa que comporta el diner ?

divendres, 13 de febrer del 2015

DAMUNT EL FONS NEGRE... aquarel·la


Damunt el fons negre del vestit, fosca nit que camina,
pentinava el seu or la provocant cabellera...
Cortina al aire, els dits del vent removien amb solvència
I acompassadament el projecte d’un escrit que brilla.
Ni lluna ni estels guaitaven el camí seguit per la donzella ...
El trepig, sonoritat de fulles seques que es queixen
l’acompanyaven com melodia que violins en feien clam...
Tot el caminal, amb l’herbei florit rendia toia inacabable
com res mantra adorant guturalment alabances certes.
Estorada, orgull de verge, passejava les gràcies  enclavades
en un andar voluptuós per un mirar de sàtir a l’aguait.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 12-2-15.
.........SILENCIS
25.- La tartanya n’era tranquil·la
Tapada en la terra humida esperava el seu instant... 

dijous, 12 de febrer del 2015

ACOLLIRÉ EL BLAT... aquarel·la


Acolliré el blat de teva paraula
en orella oberta revertint-la en pa crosta mollós
que em porti la incessant melodia
que penetri per donar-nos pau.
Escoltaré el teu fraseig que camina
encavallat en la nuvolada del ventijol,
Oh !, quan s’esplaï  quan de gaudi
la lletra que supera el batec del cor !
L’horitzó callarà, la llum esclatarà serena...
Quanta delícia en un sol instant.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 7-2-15.
...........SILENCIS
24.- Darrere d’un acte en ve un altre qui sap si més perillós.
Procurem solucionar el primer no sigui que ens atrapi el següent...


dissabte, 7 de febrer del 2015

SITUATS PROP DEL QUE VOLEM... aquarel·la


Situats prop del que volem,
lluny del que repudiem.
En el llavi la paraula amable
en la gola el crit d’exabrupte.
Les gràcies a mel de boca plena,
la fel en el renec que vol destruir.
El caliu de la carícia enyorada,
el fred de la bufetada roja d’odi.
Som pèndul que no para quiet
ni en el gaudi ni en el rebuig.
DE REBAIXES 15.-ANTON.- T.E.- 6-2-15.
............SILENCIS
23.- Si ets pobre... qui sap, si un dia seràs ric ?
Ser ric pot culminar també en ser  pobre.


divendres, 6 de febrer del 2015

FA 84 ANS ARRIBAVA A DONAR FEINA... als 4 mesos de l'anton.



De menut era així, Un record del meu pare, ell hi va posar el meu nom en la foto en la part posterior la data de naixement i diu que tenia, llavors, 4 mesos,
Ja veieu la insignificança d'un fet que ha sobreviscut fins ara. 
Per mi aquest trocet de cartró és una cosa estimada, sembla que hi bategui el cor del meu pare, que practica ment no vaig conèixer... 
Aquest marrec ha sofert transformacions en el temps fins arribar al avui...
Què és una vida ? Som individualitats que ens trobem en el nostre marge com pedra grossa, sembla indestructible i una bufada de vent la canvia, la sotmet, la inutilitza,... Jo, soc encara aquí, del marge han desaparegut pedres fortes, altres han quedat... I segueix el marge... I aquí entra un factor que és el que ens envolta, els còdols que falquen les pedres en certs moments, que s'apropen a ells i les ajuden, sou... tots vosaltres que sempre esteu atents per la ajuda quan es necessita i acut a falcar la pedra per que no caigui i s'estavelli el marge... Gràcies a tots els que veniu a beure i a veure... i a molts altres que hi son en esperit. A tots, sigui qui sigui és el meu reble que em falca sempre per que no rellisqui i caigui i desaparegui... Felicitats a vosaltres per que sabeu estimar. Anton.T.E.-6-2-15