dimarts, 1 de desembre del 2015

LA DISTÀNCIA... aquarel·la

ESCRITS QUE PORTEN RECORDS.
La distància ens distancia, és evident o ens apropa.. Analitzar formes com es manifesta...?
Avui en l’encontre pel passadís de la casa la parella jubilada ja no es diuen reiet meu, reina meva. El lloc es estret i els dos amb les seves dificultats de mobilitat es poden veure aclaparats. Ella amb la xicra del cordial que es beurà en sofà davant la tele ve de la cuina, ell amb andar espàstic porta el llibre mig obert que està llegint... No es cedeixen el pas i la xicra col·lisiona amb el llibre i adéu brevatge que plou al terra i també mulla les lletres... Un impacte lleu ha fet la catàstrofe. Xicra i llibre s’han trobat a terra, millor dit, el llibre obert de cames ha rebut a la xicra que ha besat lletres amb avidesa com a pelets negres d’una engonal...Crits i malediccions de les dos boques han superat decibels... Ja no estaran quietets en el sofà assaborint el líquid dels objectes. La distància  s’engrandeix entre economia i cultura.

DE CORATGE NO EN FALTI.- 26-9-13.- ANTON.- T.E. 

dilluns, 30 de novembre del 2015

LA CARTA... aquarel·la

Va rebre la carta i no en va fer cas...
Quantes n’havia enviat sense rebre retorn ?
Si que es deia tinc totes les cartes,
que conservaria per jugar a manilla, tutti o mascambrilla...
Guardava també per pagar,fesols i cigrons per fer el joc
al racó de l’ombra al carrer i cadira baixa...
Oh, el lloc ja li guardaven les velles de mocador al cap
que duien per no embullar els sentiments
que el cabell al aire erosionava en la calma
de pensaments penjats d’enervants dèries eròtiques...
Guardava en el calaix totes les cartes,sí,
que usaria per guanyar  als que no n’hi feien cas
de la seva baralla complerta i d’escrit negre sobre blanc...
Què és pensaven i no sabien pas els tòtiles de corbata
que passejaven engreïts el seu coll ben planxat
quan ensenyés els asos i tresos i sotes i cavalls i reis
que d’avantpassats guardava en el seu altaret,
se’ls posarien les galtes vermelles i el singlot en camí
i a seves mans aparcaria el delme sofert...
Podia dejunar tranquil, tenia plena la sang a sobreeixir.
Ja sabia que portava la carta rebuda,
embulls que va descriure un dia i ara li copiaven...
Va rebre la carta i no en va fer cas....
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 29-11-15.
......... SILENCIS
73.- Escoltar l’harmonia que ofereix el rossinyol en la boscúria...
Parla l’arbriu la calma, la senzillesa,la vibrant tendresa...


diumenge, 29 de novembre del 2015

DE ODI I ENVEJA... aquarel·la


Va callar. No odiava a ningú...
Odiar i envejar era perdre el temps,
per més que li paraven rateres i vergelles
per que li parlés el cuquet dins seu...
El camí de pols era a l’abast
i la boira sorgia com sorpresa
a cada pas de la vallada
no deixant veure els estralls
que li portarien els pecats
que li volien fer viure.
Com soga, el camí seguia
i l’enjub era ple d’aigua neta.
Enyorava el descans que oferia la pedra,
seti callat pel repòs establert...
Li calia el parar deixant els braços nus
en el lloc sense moure el respir...
Va callar. No odiava a ningú
per més propostes que el perseguien.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 28-11-15.
......... SILENCIS

72.- Camines pel sender físic ? Assegura la peuada...

dissabte, 28 de novembre del 2015

DE L'ENYOR... aquarel·la


De vegades un s’enyora
i no trisca el per què.
Plou i nuvoleja
i l’escarni sens menja el viure.
Calla la veritat vera
confosa en el concert de grills
i no sura el bon desig,
no cal respirar el tuf
de la inoperància
dels que prometeren
i sols miren els sostre
que no els caigui damunt.
Tot es queixa de l’incert
i no sospiren els àngels que abans
arramblaven pedruscall de camins.
De vegades un s’enyora
i no li ressuscita la bondat.
Ha mort el núvol amb la pluja
i ha d’esperar el nou barcam...
La felicitat de l’enyor
Pot ésser com un cataplasma
que tapa els sentits
que vivien seva prèdica.
DE REAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 28-11-15
...........SILENCIS

71.- El concert de veu vol que l’escoltis... poc li fa que el teu calli...

dimarts, 24 de novembre del 2015

EL PI... aquarel·la


RECORDANT VELLS ESCRITS
21 – 5 – 11
Enrotllat dalt la muntanya, esponerós el pi
priva a la vallada ombriva dels raigs de sol.
És el prepotent monàrquic que mana i disposa.
-Aparta’t una mica i deixa’ns  fruir de la calor -
 li diuen els més propers gira-sols en s’ha acampada.
-Va, calleu, canalla adusta, ja veureu quan tot desperti -.
Aquell pinàs que no necessitava cap nuvolada,
ni pluja mare per beure i gaudir impenitent
depreciava com els humans aquella república
que creixia a sos peus. Ell, amb la pinatellada,
guardia de corps d'ajut, es satisfeia amb sa prepotència.
Els gira-sols, braços enlaire, pomell obert
ple de panís, - treball complert – seus dits clamant
podrien tornar-se ganivets si seua clepsa obrís odi.
Aquells sers de bona pasta no eren exèrcit de guerra
en s' acampada, sols volien la justícia de la pau,
la Pau ben entesa que el Pi els negava.
...................