ARBRE VELL... aquarel·la

18 – 7 – 10

Arbre centenari d’arrel profunda

has alletat plançons per un nou viure,

fa temps t’esporgaren d’orgulls

i et cotaren ramatge per empeltar-ne

una nova saba que no et fes lliure.

Quan el vent jolia de paraula plena

exclamant a crits sa digna identitat,

provaren de mil formes tapar-te la boca

retallant-te els llavis per fer-te callar.

No han parat ses arrels de fer-ne

i d’esboternar potents pollancs.

                                              Li han negat

l’aigua comprensiva d’estimança mare,

però de l’arrel pujà sempre incòlume voluntat.

Per més que facin mal a l’arbre vell

de tot ell ressuscita...

                                  Per més que el tallin

més encoratgina

                            i per dins seu exclama :

SI NO ÉS AVUI SERÀ DEMÀ

QUE AL MEU CEL ARRIBI,

ANTON.- T.E.- 13-12-15

ESCRITS VELLS... aquarel·la

6 – 5 – 11

A voral de camí ben estorada

la finestra vigilava el transit dens,

si ocells a la bassa assolien abeurar-se

o abegots o abelles el pol·len feien seu.

Ella en el mirall de l’aigua callava,

volia veure’s com pintura quan no fa vent,

però una roda li ha dat una pedrada

i l’amo ha decidit tapar el foradet

no fos cas que mosques entrin a hostatjar-se

i quan faci migdiada brumin damunt seu.

La cara neta i ben pentinada és de veure,

però, ara, amb la persianeta tapant mig ullet,

sembla que hagi anat a quina guerra ?

si ella sols dóna pau  i goig al caminet.

VELLS ESCRITS.- ANTON.- T.E.- 11-12-15

RETROBANT ESCRIT... aquarel·la

                            

                                                            RETROBANT ESCRIT...

28 .- 11 - 08

Els ulls de la boca,

els ulls del pensament,

em resen un silenci

que m’esmorteix .

Vull treure la llengua

i que parli la ment.

El silenci és un ciri

que crema i no es veu.

Peus de sandàlia caminen

en l’àmbit del temps

callant paraules dolces

que digueren caputxes sens veu.

El silenci aquí callava

en foranes centrals del convent

i el soliloqui de l’aigua

en sortidor rodó era quiet .

Les denes de negre rosari

en besaven els llavis i dents .

I el llibre complert de resos

fullejava fluix, silent.

Sol, aire, pluja, glaç entraven

en la clausura pels arquets.

ANTON.- T.E.- 10-12-15

COLLINT EN TEMPS PASSATS... aquarel·la

COLLINT EN TEMPS PASSATS
2 – 9 – 10

Decebut,

de tot el seu fer

es considerava un No Res,

per que de tot hi hagi.

Amb el cap cot

mirant un terra perdut

- passos esborrats de sa vida -

arrossegava el calcer

com empenyut per vents contraris

i sense cap pressa.

A la crossa dels records

les mans resseques li contaven

els últims vents insuportables.

Sa baluerna, arbre ressec,

amb pollancs arrencats

amb plena vida

i xerracades les il·lusions

podia veure els ressecs

amb records de saba

que ja no aprofitaria.

Davant la font de l’últim raig

bevia l’amargor intensa

d’un seure quan cames no poden

i el cap vol marxar

envers la sínia fèrtil

que un dia cuidava

i, ara, solament el ruc

feixuc i coix sirgava

rodant, buscant un perdut instant

en el raig dels catúfols

plens d’una aigua

que ja no feia meravelles.
ANTON.-T.E.-8-12-15

INTIM ENCONTRE AMB EL RECORD... aquarel·la

ÍNTIM ENCONTRE AMB EL RECORD...

( Fa quatre anys que ens deixava la Teresa...

Un ahir que sempre és avui...)

...................

Junts hem caminat

i ara te m’apartes ?

Erets com les flors

que donen perfum i fruit

sense pensar en elles.

I es que, ens adonem

del que donem?

El goig de donar

envaía teva sang

i donaves i donaves

i mai teu or perdies.

DE REBAIXES 15.- ANTON.-T.E.- 6-12-15