divendres, 19 de febrer del 2016

OBRO ELS ULLS.... aquarel·la


Obro els ulls
i es dispersa meva soledat.
Obro amb afany els braços
i enlairo els meus anhels.
Obro les mans rústegues
i els dits cullen el desig.
Obro el nou camí.
i els peus cobren la voràgine
de la fantasia...
Busco, insistent, el fruit
d’un seguir constant
en la lluita contra el silenci...
Som silenci dins nostre
que vol sortir a caminar
i trobar-se amb altres silencis
que esperen obrir ulls,
braços, mans, dits i peus
per connectar amb altre silenci
que al obrir ulls s’ha trobat.

DE REBAIXES 13.- 7-10-13.-  ANTON.

dijous, 18 de febrer del 2016

DOS GOTES D'AIGUA... aquarel·la


9 – 6 – 10
Dos gotes de pluja
baixaven del cel calmoses.
La ma d’un pagès
en la conca les acollí.
Què boniques !
Què rodones !!
Tenen un brill... !!1
Les diposità en la terra cavada...
Les dos gotes serien OR ...!!!
Fructificarien les plantes,
esdevindrien dignes flors... !
.............................
Una tija que no tenia fulles
veié les gotes i se les xuclà.
Revingueren dos ales verdes
i el cos es mogué compassat.
comença a volar amb destresa
i d’OR tot el pla en sembrà.
..................
Avui plou. Son papallones
que porten a les ales PAU.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-14-1-16.

TOT S'APROPA, TOT S'ALLUNYA... aquarel·la


Feu-me el favor de dir-me
si tot s’apropa o tot s’allunya?
Jo em considero un RES
en un TOT que constantment belluga
dins l’epopeia del drama o comèdia.
M’entretinc en mirar i comprendre
en escoltar i aprendre
en desitjar i obtenir...
Tot em passa pel davant
amb instint de donar-se
i resulta que em pren
l’atenció per que l’atengui.
Vol, en tot cas, que jo sigui i que perduri ?
Quan ha tret el seu profit
m’abandona en el No Res
i espavilat...
Poso al sarró tot el que tinc,
instants volguts i instants de queixa
i camino pel sender trillat
esperant comprendre algú
que em confirmi si
tot s’apropa o tot s’allunya.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-12-1-16

dissabte, 9 de gener del 2016

LA VERITAT... ? LA HIPOCRESIA... ? ... aquarel·la


S’exaltà al veure per terra
la veritat malalta, esquelètica,
i amb ranera esperant mortalla...
La hipocresia nascuda verge
ara creixia com tempesta de gota grossa
i avançava, impertèrrita, amb l’engany
suant displicent i repartint reverències...
Hauria volgut sempre la serenitat
de comprendre com la mentida
es val de veritats certes per entrar
en la soflama del hipòcrita...
Mal junyida i sense protecció
quedà enclaustrada en presó
com reu...
La hipocresia jove i valenta
l’havia suplantat unint-se al mentir,
aquell mentir somrient
que sembla que la veritat hi brolli...
Estava establert el regne...
Qui es creuria les veritats
si no era la pròpia ?
Ja muntaran el concili .

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-9-1 - 16

dijous, 7 de gener del 2016

AMB PEU MAL CALÇAT, MAL ES CAMINA... acrílic


No era covard i valent pujaria fins dalt de tot
de la serralada com anxaneta a veure
i a conquerir la vesant prolífica del extens pla.
Amb el sarró al coll i en el pit la quimera
trepitjaria ben calçat per camins de cabres
esperant trobar el goig de nova mirada.
Es lligà sabates ben femades i tirà amunt.
Les dificultats pensades es multiplicaren
mes ell, impertorbable, deixà la tovor del panal
i anà ascendint pel pedruscall i esbarzeral
impertèrrit com pigmeu fet gegant en la cuita.
Rossolant i punxant-se, cap alt i esquena dreta,
insuflava en seu esperit l’alè de la victòria:
- Arribar a saltar l’encavallada de la serralada ...
Però els bons desitjos, els esforços dignes
poden veure la traïció rondant molt propera
i va succeir que a la sabata esquerra  un pedrot
li va rossegar la sola i ara els seu caminar
era sense protecció des de turmell a sola...
- Mal vinguda sabata, tu em fas la guitza...
Retornaré al lloc per canviar-la... !!
De vegades els grans esforços no son colrats,
de vegades ens trobem injustament anorreats...
Aleshores, cal serenitat i tornar a començar...
La prèdica i el pas ferm per arribar al cim
han d’omplir la voluntat sense retruc advers.
DE REBAIXES 16,. ANTON.- T.E.- 4-1-16.

..........