dilluns, 13 de juny del 2016

EL RUC... aquarel·la


He obert finestral i el sol el besava
com una amistat renovada cada dia
He mirat al carrer, el temps caminava,
poc a poc enlluint la sodra protegida
per  l’heura abraçada fins el barandat
El sospir del sol en clepsidra es tornava
i el ruc s’atansava al treball diari .
Anava consirós a la feina la bestia,
sabia d’antuvi el seu treball a fer
i sense ganes i a pas feixuc maleïa
la sènia vella on ell feia rodones
xafant el seu pixum i femta com tou panal.
Per què cada dia sorgia el sol?
Voldria tornar-se heura i aferrar-se
quiet a la rècula de catúfols, bes etern,
que com heura creixia des del fons del pou.
Allí s’hi deixaria la pell, amb ulls tapats
per que no és maregés de tant ballar el vals
i ni el sol que manava del seu treball
no l’ajudava quedant-se quiet a casa seva.
Es sentia molt desgraciat en seva feina,
sempre igual ...El ramal el privava d’independència.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 12-6-16.

diumenge, 12 de juny del 2016

LA IDEA... aquarel·la


Quan el cap sembla que reposa
i la clepsa pensa...
Per quin camí seguirà la idea,
 paraula veu, paraula escrita.. ?
En l’insondable lloc de la nuvolada
la pluja espera el moment precís
i surt a la vida i esclata.
Oh, idea, que m’acompanyes,
que em jures fidelitat.
En tu tinc posada confiança
que com vertader amic
mai falla...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E..- 12-6-16

divendres, 10 de juny del 2016

SILENCIS... aquarel·la


Poden haver-hi silencis
que segresten la parla
i en la quietud vencin
fent estralls de la veu
que no té vent per manifestar-se.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 9-6-16.


dijous, 9 de juny del 2016

INSTANT... aquarel·la


INSTANT.
Refregant els instants
netejo les relliscades,,,
El camínal sense vorals
era perillós
i les pauses es succeïen
en l’andar.
Callada la veu
intentava atenció
i l’instant net
avançava a l’encontre
d’altre moment.
Sonava l’hora
en el vell campanar
que no es cansava
de comptar temps.
Escrupolós
seguia apuntant el cel.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 8-6-16 

dilluns, 30 de maig del 2016

INSTANT... boli ràpit


Per assolir el nou instant
hi ha un munt de instants
que han lluitat per tal fi...
Cada pas és un esforç,
La constància i voluntat
fa que avancem
com soga en corriola
pujant el pes lligat...
Sempre deu haver-hi camí,
sender o corriol
on el peu s’impregni,
i que la ma estiri...
Instant a instant la lluita
rebat esperant el pròxim instant...
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-30-5-16,


dissabte, 28 de maig del 2016

LA CORRENT DE L'AIGUA... foto

392 -- LA CORRENT DE L'AIGUA... fotoerase

ANTON.-T.E.- 28-5-16
Tots estem grimpant per els sonar dels dies, superem les dificultats,i seguim el sender de la vida buscant la felicitat... Un instant ens pot fer que aquest sentiment el tinguem viu en els moments pesats fins que arribem... Ens porta el destí a la superació de nostres flaqueses o ens quedem arramblats per sempre.
19 – 9 – 09
Quin perill? El de la corrent de l’aigua,
el del tronc rodó, llarg camí, llisquent,
el dels peus i de la ma que grapa,
del fato que l’esquena geperuda rep.
Sabràs seguir el camí, home que sofreixes
aplanat per ton destí fent de ruc.
Tot un mon damunt suportes i pateixes,
però si no t’aguantes, oli has begut.
No és el primer que passes, tens recordances
en ta vida dura, poc d’alegries i danses...
Ets tou de carn? Però d’esperit adust.
Calla i atent grapeja. Calla, no val queixa.
Dins teu el nervi hirsut, fatigat, bleixa
esperant que voluntat i sort entrin be curull

dimecres, 25 de maig del 2016

RECORDANT VELLS ESCRITS... aquarel·la


2011-07-01
1.- Amagat dins teu, encongit, sojornes
el camí que un jorn emprengueres.
Mut i sord al moviment que et salvi
ajups el ser en el teu JO  intern.
Com baldufa parada – peus immòbils -,
dorms el calvari d’una soledat impia.
Què et fa el sondroll que transita pla
si és el teu silenci que sempre t’estossega ?
Amagat  dins el callar ni penses en res...
Així, el temps no transita en ton dormir.
Quimera de senders de futur anorreats.
Tot tu t’avens a l’esclavisme que no busca
un ideal que et corprengui i no anul·li
una esperança de desig de batec millor.

dimarts, 24 de maig del 2016

LA CRUEL INDECISIÓ... aquarel·la xinesa


La cruel indecisió feta nostra
porta el neguit, la hectiquesa,
la soflama de no poder seguir
i no concretar moment per avançar...
Pas avant, pas enrere, pas...
Mirar a la dreta, enfront, a l’esquerra...
Quina ma movem, la dreta
per que és la dreta o l’esquerra...
I asseguts a la cadira o brancal de casa
vindran les orenetes o pardals
a fer-nos concert i ens sumarem
al que diran i que em de moure cames...?
Serem famosos per l’indecisió
i ens trauran la cera de les orelles
per que nosaltres no sabem
ni allargar el nas per olorar
tot el que a la cuina es cou
i saber d’antuvi el plat que ens espera...?
Apartem aquesta lacra...
podem triomfar o perdre
si ens apropem al nou horitzó
però som conseqüents de la voluntat.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 28-2-16.

dilluns, 23 de maig del 2016

FULLA... aquarel·la


Et buscava, oh fulla malmesa pel vent,
callada en el lloc, verda de vida...
Ha arribat el teu moment
sabent prendre el vol  final...
Has marxat, això sí, poc a poc
com mosquit que vola al vent
que deixa que el portin, i contra voluntat,
t’han masegat contra el ramatge,
contra el ribàs, contra el pedrot...
Tant bé que estaves penjada
movent-te com pèndul viu
al ritme del zèfir que alenava...
Mala sort has tingut
i has perdut el timó que et sostenia
quan la tempesta ha fet ma
de teva lleugera presencia...
Quan trist és ara veure’t arraconada
contra l’espona, tu, verda encara
amb tes companyes resseques
malmeses ja podrides i sense vida.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E..- 5-5-16

diumenge, 22 de maig del 2016

HACKERS... aquarel·la xinesa


HACKERS: COLLITA D'ARA
El brancal de la porta el separava del carrer...
Amb ella oberta entraria el sol del matí a casa.
De jove, fa un munt d’anys, ara ho veu tot lluny, lluny,
les portes i finestres i balcons  es tancaven sols les nits.
Les portes mig entornades visiblement amb una fusta
entre les dos fulles o la balda lliure, era lliure l’entrar...
Un diu que un dia va entrar i no trobant a ningú
va seguir, cridant a l’ama, fins presentar-se a la cuina,
Vaja novetat... L’olla bullia, collí la cobertona  amb un drap...
I quan va veure la bullidor...- Ja em quedaria a dinar,
Tant que ho necessito... - va pensar millor
I collint el cullerot es va servir un botifarró...
Va tornar a tapar l’olla i cridant a la mestressa
retornava el camí tot i embolicant amb el mocador
la joia que a l’empar de mirades aniria a consolar
aquell ventre ... Ara, amb la porta tancada
ens entren.... I poden robar-nos les idees quan obrim
sense pensar-hi aquest aparatet que sap fins del nostre melic.
Posem la cobertona, el cullerot pot remenar l’olla.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 16-2-16