DE LES ONES... aquarel·la

Escoltaré el crit de l’ona que arriba

que es desfà amable lluint seus pètals...

Sa companya la persegueix i no l’assoleix

per pujar-li a l’esquena com ruc a punt de córrer.

Quanta disbauxa en l’onatge que es trenca, s’escruix

abans de subornar a sa germana  en coit libidinós

refregant-se i esperant l’abraçada  que s’allunya...

Com deuen patir. Quant neguit buscant frissor.

Quin deliri d’impotència. Per que no espera...?

El fred del desencís s’escuma proper al desvari

i per més córrer el premi no té medalla al coll

ni s’abelleixen galtes, pits i engonal satisfets !!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.

CAMINARIA...aquarel·la

Caminaria fins el tard ja fosc

a punt de mirar la lluna  ben clara.

L’arbriu ensenyava ses urpes

nues de fullam arreplegant ganivets a l’aire

que al claror de la lluna feien de reixat

com filferros lliures i relligant-se...

Quina guerra !!Es podien trobar soldats armats

a punt de lluita contra impensats animalons...

Allí, però tenien seu castell de merlets atesos

per formigues que corrien pel brancall,

escarabats que posaven punts negres,

abelles i vespes guardant seus llocs

com guerrers fets a disbauxa d’espasa i llança.

Ben guardat tot l’entramat fins l’aire

demanava permís de pas en indret tant ben guardat.

En qualsevol lloc impensat podia trobar-s’hi

el guarda fidel que esgarriaria qualsevol atac.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 4-7-16

NO RESSUSCITARÉ... aquarel·la

No ressuscitaré paraules

que incomodin els meus llavis.

ni conservaré paranys

que ennueguin l’història feta parla...

Jauré a la sorra escoltant l’ona

i la salabró conservarà el deix

d’aquells moments d’estès somni

allí, on les peuades marcades

les besava el fluix i reflux de l’ona...

Eren llavis que com abelles

posaven el seu nèctar a la sorra,

eren temps de glòria del meu segle

quan els neguits fugien esperitats

i la calma dormia amb el so de l’onatge.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.

EN LA PLATJA... aquarel·la

En la platja

l’ona arriba a besar peus

que marquen fita en la sorra...

Les paraules han marxat

i parlen amb el pinar

que guaiten  sàtir des de la muntanya...

Fins dalt arriben els efluvis

de la pell que es cou

ben tapats de drap pits i engonal.

Les corbes en la sorra

son serpents en moviment

que exclamen una sexualitat

somorta i compartida

sense enlairar-se ni incitar passions

en el conjuri ofert a mirades...

Des del muntanyot

la pinassa vol despullar-se

de ramatge

per amorosir a l’alzinar

que floreix al contemplar

l’espectacle que ofereix la sorra.

Excitada  sa hectiquesa,

allí, la paraula del desig brolla...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.

VIURE... aquarel·la

Viure..

Et regalo l’instant...

 Allà al lluny

es besen la mar i el cel.

És l’instant de la llum.

Des del rocatge

llençat  al líquid  blau...

Quanta espuma has generat?

T’imagino roser

de rosa pura blanca

que es bateja de color

groc, blau, roig...

Viure...

Et regalo l’instant.

El teu perfum

surt del roser

i s’inunda l’horitzó,

rocatge, cel i mar...

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-30-6-16