dissabte, 9 de juliol del 2016
EL GRONXADOR... aquarel·la
De menut pujava amb gust al gronxador
Dues cordes tibants i de seient una fusta
i el balandreig endavant i enrere
i quan t’empenyien de fort fins l’alè faltava
i quelcom de por de sortir sense paracaigudes...
M’he fet gran i a meva edat el gronxador no el tinc...
Com dic, no el tinc ? Ara si que juguen amb mi.
i em sembla que no he baixat mai
de les dos cordes i de la fusta i del avant i enrere...
Ens premen arreu o almenys m’ho sembla
i no sé ja si soc enrere o endavant
Tot sembla que canvia per bé
i de cop el gronxador ha variat
i ens trobem enrere amb els peus frenant
abans que l’alè falti i ens estenallem de veritat
o per que no sigui més encara el tirar enrere...
I de menut com hi gaudia i vosaltres... ?
Això de fer-se gran... no prova...
Quin engany el gronxador, ara ho veig.
DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-8-7-16
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la,
ESCORRIALLES,
gronxador
divendres, 8 de juliol del 2016
SECRET... aquarel·la
On viu si no es manifesta?
Quan tindrà raons per obrir flama?
Emmudit com si no existís.. !!.
Fins que no perd s’ha identitat,
sa puresa, sa veritat de ser
no el coneixem i quan es delata
desapareix en el dir, en la sorpresa,
en el no m’ho pensava que existís ...
Secret... !!! En caixeta ben tancada,
que no et pesqui la paraula,
que t’esgarra teva vida per sempre...
Val dir: Jo tinc un secret ?
Quin neguit per saber-lo qui ens escolta !!!
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.-E.- 7-7-16
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la,
escorrialles secret
dijous, 7 de juliol del 2016
LA RAMA... aquarel·la
Allà al lluny com braç,em crida la rama florida.
Vol que la miri, que suqui en el ventall del aura
les paraules dites en el lloc quan esporgava,
quan queien les branques sobrants i quedà ella.
Ara em vol a l’abast. Que xucli sa mirada tendra.
L’agraïment el dóna en l’esperança del verd
en les rodones roges, fruit ofert a ma digna.
Avui encara és florida la rama que engendra
el fruit que l’arbre ens regala per nostre gust...
És lluny encara el dia de la eclosió total,
però ella ja pensa, tot florir, que es deu al benefactor
que no va prémer tisora i la tallava per sempre més.
Ella,ara, posa en el llavi de pètals la paraula que honora
donant satisfacció plena a qui la feu princesa.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-2-7-16..
dimecres, 6 de juliol del 2016
DE LES ONES... aquarel·la
Escoltaré el crit de l’ona que arriba
que es desfà amable lluint seus pètals...
Sa companya la persegueix i no l’assoleix
per pujar-li a l’esquena com ruc a punt de
córrer.
Quanta disbauxa en l’onatge que es trenca,
s’escruix
abans de subornar a sa germana en coit libidinós
refregant-se i esperant l’abraçada que s’allunya...
Com deuen patir. Quant neguit buscant
frissor.
Quin deliri d’impotència. Per que no
espera...?
El fred del desencís s’escuma proper al
desvari
i per més córrer el premi no té medalla al
coll
ni s’abelleixen galtes, pits i engonal
satisfets !!!
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.
dimarts, 5 de juliol del 2016
CAMINARIA...aquarel·la
Caminaria fins el tard ja fosc
a punt de mirar la lluna ben clara.
L’arbriu ensenyava ses urpes
nues de fullam arreplegant ganivets a l’aire
que al claror de la lluna feien de reixat
com filferros lliures i relligant-se...
Quina guerra !!Es podien trobar soldats armats
a punt de lluita contra impensats animalons...
Allí, però tenien seu castell de merlets atesos
per formigues que corrien pel brancall,
escarabats que posaven punts negres,
abelles i vespes guardant seus llocs
com guerrers fets a disbauxa d’espasa i llança.
Ben guardat tot l’entramat fins l’aire
demanava permís de pas en indret tant ben guardat.
En qualsevol lloc impensat podia trobar-s’hi
el guarda fidel que esgarriaria qualsevol atac.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 4-7-16
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la,
caminaria,
ESCORRIALLES
diumenge, 3 de juliol del 2016
NO RESSUSCITARÉ... aquarel·la
No ressuscitaré paraules
que incomodin els meus llavis.
ni conservaré paranys
que ennueguin l’història feta parla...
Jauré a la sorra escoltant l’ona
i la salabró conservarà el deix
d’aquells moments d’estès somni
allí, on les peuades marcades
les besava el fluix i reflux de l’ona...
Eren llavis que com abelles
posaven el seu nèctar a la sorra,
eren temps de glòria del meu segle
quan els neguits fugien esperitats
i la calma dormia amb el so de l’onatge.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la,
ESCORRIALLES,
ressuscitat
dissabte, 2 de juliol del 2016
EN LA PLATJA... aquarel·la
En la platja
l’ona arriba a besar peus
que marquen fita en la sorra...
Les paraules han marxat
i parlen amb el pinar
que guaiten sàtir des de la muntanya...
Fins dalt arriben els efluvis
de la pell que es cou
ben tapats de drap pits i engonal.
Les corbes en la sorra
son serpents en moviment
que exclamen una sexualitat
somorta i compartida
sense enlairar-se ni incitar passions
en el conjuri ofert a mirades...
Des del muntanyot
la pinassa vol despullar-se
de ramatge
per amorosir a l’alzinar
que floreix al contemplar
l’espectacle que ofereix la sorra.
Excitada sa hectiquesa,
allí, la paraula del desig brolla...
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la,
escorrislle,
PLATJA
divendres, 1 de juliol del 2016
VIURE... aquarel·la
Viure..
Et regalo l’instant...
Allà al lluny
es besen la mar i el cel.
És l’instant de la llum.
Des del rocatge
llençat al líquid blau...
Quanta espuma has generat?
T’imagino roser
de rosa pura blanca
que es bateja de color
groc, blau, roig...
Viure...
Et regalo l’instant.
El teu perfum
surt del roser
i s’inunda l’horitzó,
rocatge, cel i mar...
DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-30-6-16
dijous, 30 de juny del 2016
NO VOLDRIA... aquarel·la
No voldria entrar en sacrilegi
en mig d’aquesta sacralitat vivent
que se’ns en riu posant estesa nuvolada
que ens escossella ( fer clot ) per arrancar-ne el cep
La lluita dels finestrals per xuclar lluminària,
fent-se-la seva com si sols per ell hagués nascut
em remou per dins la noble i tendra innocència
que al nàixer, dignitat i tradicions em van parir
Volen que renunciem d’identitats que del terral
marcaren a cisell en pedra que en cor esdevingué
i ens vigilen les peuades canviant-les per desoris
que poden comprometre nostre ser d’ideari excels.
Que ens deixin a nostre aire en plans i muntanyes
que no portin talps per remenar pas nostres bens.
Ja hem pagat prou sa neciesa i estultícia,
sols falta que ens esclavitzin com en enclusa el martell?
Que ens deixin camí obert a nostres neguits i deliris
que pals a les rodes els retirin per sempre més.
En tot cas sols demanem el que governaren nostres ancestres
Que no s’ofeguin volent-nos esclaus seus.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 30-6-16.
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la,
ESCORRIALLES,
voler
Subscriure's a:
Missatges (Atom)