MIRA'M... aquarel·la

Mira’m

com escampa el sol de llum

que inunda l’horitzó

i es complau en el frec

pentinant arreu el color...

 Mira’m

com en la fosca de la nit

les estrelles son petons

que esclaten quan un les mira

desvestint el clarobscur.

DE REBAIXES 16. ANTON.- T.E.- 3-7-16.

EL GRONXADOR... aquarel·la

De menut pujava amb gust al gronxador

Dues cordes tibants i de seient una fusta

i el balandreig endavant i enrere

i quan t’empenyien de fort fins l’alè faltava

i quelcom de por de sortir sense paracaigudes...

M’he fet gran i a meva edat el gronxador no el tinc...

Com dic, no el tinc ? Ara si que juguen amb mi.

i em sembla que no he baixat mai

de les dos cordes i de la fusta i del avant i enrere...

Ens premen  arreu o almenys  m’ho sembla

i no sé ja si soc enrere o endavant

Tot sembla que canvia per bé

i de cop el gronxador ha variat

i ens trobem enrere amb els peus frenant

abans que l’alè falti i ens estenallem de veritat

o per que no sigui més encara el tirar enrere...

I de menut com hi gaudia i vosaltres... ?

Això de fer-se gran... no prova...

Quin engany el gronxador, ara ho veig.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-8-7-16

SECRET... aquarel·la

Secret... !!!On és el secret?

On viu si no es manifesta?

Quan tindrà raons per obrir flama?

Emmudit com si no existís.. !!.

Fins que no perd s’ha identitat,

sa puresa, sa veritat de ser

no el coneixem i quan es delata

desapareix en el dir, en la sorpresa,

en el no m’ho pensava que existís ...

Secret... !!! En caixeta ben tancada,

que no et pesqui la paraula,

que t’esgarra teva vida per sempre...

Val dir: Jo tinc un secret ?

Quin neguit per saber-lo qui ens escolta !!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.-E.- 7-7-16

LA RAMA... aquarel·la

Allà al lluny com braç,em crida la rama florida.

Vol que la miri, que suqui en el ventall del aura

les paraules dites en el lloc quan esporgava,

quan queien les branques sobrants i quedà ella.

Ara em vol a l’abast. Que xucli sa mirada tendra.

L’agraïment el dóna en l’esperança del verd

en les rodones roges, fruit ofert a ma digna.

Avui encara és florida la rama que engendra

el fruit que l’arbre ens regala per nostre gust...

És lluny encara el dia de la eclosió total,

però ella ja pensa, tot florir, que es deu al benefactor

que no va prémer tisora i la tallava  per sempre més.

Ella,ara, posa en el llavi de pètals la paraula que honora

donant satisfacció plena a qui la feu princesa.

          DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-2-7-16..

DE LES ONES... aquarel·la

Escoltaré el crit de l’ona que arriba

que es desfà amable lluint seus pètals...

Sa companya la persegueix i no l’assoleix

per pujar-li a l’esquena com ruc a punt de córrer.

Quanta disbauxa en l’onatge que es trenca, s’escruix

abans de subornar a sa germana  en coit libidinós

refregant-se i esperant l’abraçada  que s’allunya...

Com deuen patir. Quant neguit buscant frissor.

Quin deliri d’impotència. Per que no espera...?

El fred del desencís s’escuma proper al desvari

i per més córrer el premi no té medalla al coll

ni s’abelleixen galtes, pits i engonal satisfets !!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.