EN RECORD DE MARIA SERRA ... foto 1935

EN RECORD DE MARIA SERRA, QUE FOU

 LA MEVA MESTRA DE CAGANERS L'ANY 1935

........................

Capitana erets de la pollada que obeïa a voral

quan teva atenta mirada amb delit s’obria

i ajudaves a tots en primigènia lluita per la vida.

La canalla a vora teu fent COSTURA, fent de mestra,

sense regla per enrogir la ma culpable,

però reverenciaves el cabell i galta acaronaves.

Defensaves al plorós que rebia cop o pessigada

i quan la guerra s’encenia posaves pau sublim...

Prou recordo quan em pegaren per dur dol del pare.

no volia, en bon fi, el valent que negre jersei tingués...

Ens collires del braç i donant-nos un petó a galtes,

digueres:... i ara abraceu-vos i perdoneu per sempre

Que mai més, heu entès, mai més us pegueu...!!

Persona valenta sempre. Inarrugable davant el perill.

Voluntat per superar-ne tots els treballs i reptes...

Bondat ,estima, amor i pau en la gran veritat.

Ai, Maria, et reconec com la mar

que en son embat romp les roques

i en seva estima besa la sorra arribant...

Sempre et recordaré com a mestra

que m’ensenyares a l’altre estimar i perdonar.

ANTON.-T.E.-23-25-11-16

NO M'HA FET NOSA... aquarel·la, mentida, veritat, escorrialles

46.- 16-3-15

No m’ha fet nosa la gran mentida,

sempre la he pensat companya

que m’ajuda a sentir la veritat.

S’ajunten i es separen,

es destrien i es destrueixen,

es consolen i s’abracen,

es callen i s’esbombolen,

es distreuen i s’afanen,

es suporten i es destrossen,

s’anorreen i s’exalten...

Amagades en la realitat

hem de destriar les seves venes

plenes de sang que es mou amb fervor

amb dos cors potents

on podem trobar el dubte

per que les dos, humils o superbes,

amb mirar tranquil o esverat

sols s’aplanen i costa un ciri

quan la realitat palesa aflora

i canta seves al·leluies i credos

i neda oli sobre aigua

esclafant tots els dubtes...

Sort que la realitat és la realitat...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.-24-11-16

FINS EL TORMO... aquarel·la

Fins al Tormo arriba la boirada.

Els núvol s’esquincen a estrip

com cames de canalla inquietes

que corre i cau com cabres 

per abruptes camins pedregosos 

per pellar-se amb sang els genolls...

Sorgirà el sol o be ens plourà gota grossa ?

Sembla que el plor es fabrica...

Sembla que el riure es a punt d’esclat...

La natura sàvia té a ma el pèndul.

Mentre uns ploren, altres se’n en riuran.

La misèria de la comprensió situa

a la nuvolada com canalla 

que s’esquinça les seves carns :

total per ploure o obrir al sol el finestral.

Ai, Tormo, quanta penúria  i mesquinesa

passa fregant-te teva pell ancestral.

DE REBAIXES 16.-ANTON.-T.E.- 23-11-16

ÉS LA NIT... aquarel·la

És la nit. Fosca. Soroll de grills...

El mirar el tinc extasiat en el cell

que el cel em presta amb els estels

que em sembla un colador de foradets

on podem separar el líquid del sòlit,

i la realitat viva  de les abstraccions ?

També podrien caure eixes lluernes

i que sa mixtura ens fes bona claror....

Grills i lluernes,: sonoritat i llum...

La llum que parla, la claror feta veu.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-22-11-16

EN EL TALLA OBERT... aquarel·la

En el tall obert a la terra,

solc de pollegana, ganivet endolcit,

allí, surt la tartanya, descoberta

als suau, avui, vent i aurífic sol...

La pastorella, pintada de grisa ploma, 

barrunteja, mig vola, camina pel solc.

No li cal fer forat ni remenar la terra humida.

La pollegana amiga esparpilla la terra

i obre el canal on treballa amagada

la perlada menja que ella busca...

Darrera el peu del pagès 

veu la tartanya que belluga

com serpent  i amb bec l’estira. 

La picoteja i volant se l’emporta...

Ja te menja per la menudalla,

ja te menja per ella que no és golafre...

Els cicles de la vida es succeeixen.

Quina ratera o llossa o boca o tret o surriac

atent a la volada cruspirà la carn

que avui al solc,matant, defensa seva vida ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-11-16

I ENTRANT EN EL TEMPLE... aquarel·la

I entrant en el temple 

es sentí transportat.

Aquelles voltes eren nuvolada

on el miracle de la distància

levitava el cos..

L’esperit pujava al bromall...

El cos es sostenia bellugadís

i la voluntat accedia

el camí de les voltes...

Transportat a altre espai

els finestrals s’obrien

donant un ventijol lluminós

que emborratxava de coloraina.

Vivia instants de majestuositat.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-11-16

ESCANYOLIT QUEDAVA... boli ràpit

Escanyolit quedava l'arbret

mentre ses companys de boscana

creixien erèctils, plançons al aire,

posant orella, ulls i veu a dalt al seu futur. 

Ell, tímid, callat, potser incomprès,

va omplir soca i ramatge curt

sense enveja ni supèrbia d’altures...

Va venir la tempesta crua

i va arrasar els caps alts i tendres.

Fulles i ramatge destrossats

sols aptes pel foc, jovent dessalat...

I allí enmig dels plors intemperats

es veia robust l’abret tímid i callat...

Ara sí que feia tossa

al costat dels abatuts pollancs

que pujaren un dia somniant

a obirar el futur del seu cel.

DE REBAIXES 13.- 12-11-13.- ANTON.

.

VALENTS... aquarel·la

48.- 4-7-14

Quan sentim la campana

del podem ser valents

ens mentim a nosaltres mateixos.

Valent, valent, no ho és ningú, perdoneu.

Ser valent és una necessitat

que se’ns presenta, ens acoltella

i no ens deixa recular.

doncs, està en joc la pervivència,

i, aleshores, sí, som VALENTS.

Tenim allí el problema a resoldre

I l’acte en ell mateix vol l’acord amb la valentia.

Si no ho som per que ens acull la por

i no reaccionem...,

ja ens podem donar per finits, se’ns engoliran.

- Sigues valent.- em deien.

- Sí, la meva necessitat imperiosa,

Ineludible, intransferible...

Davant teu el pou insondable,

Darrere, per sort la paret que el sosté.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.-1-11-14

CAMINAR ENDINS NOSTRE... boli ràpit pintat

3-5-13

Caminar endins nostre...

Arribar al dintre

per preguntar-te...:

On soc, que hi faig aquí,

per què camino... on vaig

per què fujo de mi... 

i em faig un altre

per què em rebutjo,

per què molts Jos em manen,

on és el vertader JO meu ?

Queda feixuc caminar endins...

fins a on he d'anar de l'intern...?

DE REBAIXES 13.- ANTON.- T.E.-  20- 9-13

SOC COM RODA... aquarel·la

29.- 17 – 8 – 11

Soc com roda que gira

amb pes, però impertorbable,

amb defectes o no...

I té la saviesa

d’agabellar-se

en disbauxa o virtuts.

Roda que roda...

Excelsa, elevada dalt,

gelosa de son zel...

Fastigosa, ruda baix,

trepig enfangat de terra.

Inqüestionable avança

en el mirall operant

de les pròpies flaqueses

Font que no calla ni dejuna

que sempre el doll raja.

DE REBAIXES 11.- ANTON.- T.E.-14-9-16 .