HO CONTES... aquarel·la

Ho contes com si estès latent en tu,

transites per aquest instant?, no ho vulguis.

No esperis salvar-te al ras quan plou pedra.

No ho has previst i tenir una balma que et guardi?

No surtis a la intempèrie. No preveus el perill ?

La rancúnia s’amaga i surt al veure’t dèbil...

Tapant-te el cap amb el sac i guarda’t a cabana,

mira, fins ruc i mula avui volen estar a sopluig.

Que pedregui fora, tu, lliure del mal temps.

Ja vindrà que el cel posi llum i blau per la calba.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 25-1-18.

EL NOSTRE PRÒXIM... !!!...aquarel·la

27-25-1-18

EL NOSTRE PRÒXIM...!!

Oh, pròxim humà, 

si no et tingués prop meu

quanta soledat m’envairia...!! 

Qui parlaria, qui escoltaria,

qui miraria, qui alabaria,

qui posaria la traveta...

Qui del amor o del odi

tindria voral d’ajut o rancúnia.

Oh, pròxim animal,

Veig la cabra boja o el be calmós,

La formiga del treball o el petot a la soca

amb el sol calentejant-lo gandul.

El gos amorosit al seu amo

o el ruc d’orella erecta, amb bram i coça...

Oh, pròxim vegetal, 

Soc dins la bosquina fresca acariciant,

i la cascaula i l’esbarzer que m’esgarrapen...

Veig que el be i el mal clamen sense repòs.

Oh, pròxim mineral

El roc ha relliscat al camí privant-me el pas,

quina llosa em retira el meu esbarjo,

què li he fet que vol lesionar-me?

Ma venjança porta supèrbia... !!

He topat en un còdol al lloc que transito.

Ofegat pel roc que se’m oposa

el peu no ha dubtat en xutar...

Bona he tingut : Sols en veia la meitat

l’altre colgat no ha cedit i ara el peu

no calla del manament equivocat del cap.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 25-1-1

EN EL MEU 87 ANIVERSARI ... fotos

EN EL MEU 87 ANIVERSARI 

Generalitzant. Menut com un esquitx em posaren al casal del viure. Entrar i pujar escalons.. (6-2-31)Vaig nàixer en monarquia,aleshores llet, plats d’arròs de poll i sopes de timó.( 14-4-31) Sols canviar els primers plats i em tocà república...algun ouet, tortet, i algun plat de crema(18-7-36) Una guerra on fonolls i ruda i baldofes em salvaren de l’escrofulosi... (1-4-39)Aquell fet em posa dins una dictadura on quaranta anys em mana obeir i no pensar massa i si vols menjar conill, para ratera i si et troben a confessar-te... Costa passar tant de temps, però som animals de costums(78) Desprès una democràcia, on es pot menjar de tots, fins perdiganes i ara... deixarem que passi el temps per veure com això acaba i si el pastis de crema o xocolata o cabell d’àngel ens el posem a boca... Per be de tots voldria Pau i Amor que prou coses ja he vist i espero calma... que ni a mi ni a ningú en somnis els preguntin què vols ser.... delinqüent o imbècil.

Als meus anys ja cansen promeses, enganys i tot el que comporta omplir el ventre i el cap. En el meu dia desitjo el millor per a tots... anton.

En somnis he vist:

- Vols ser delinqüent 

O imbècil ...!!

Enjullat en la premissa

he quedat mut,

a punt de caure al pou

de les misèries de la vida.

He reflexionat...

El delinqüent és un imbècil

que lluita per escapar de si mateix

dintre de la seva carn...

I l’imbècil es criminalitza

a ell mateix, però ho sap ell ?

BARROTS DE FERRO... aquarel·la

10.- 12-1-18

Barrots de ferro se’n disposen

a fer reixa, atzucac irreductible...

Imposen els presagis que demostren,

alteren la calma i la carn empresonen.

Calla fred el ferro que no sap què estima

si el ser fidel al foc que l’emmotlla,

o al gel que el prem fent-lo invencible.

I entre el somni de ser reverenciat

en la forma que al viure seu tributa

assumeix l’escàndol de ferir insurrecte

l’estima o rebuig de la mirada justa.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-12-1-18

MARGES DE PEDRA SECA... acrílic

29.- 26-1-18

Tota seva vida havia tocat pedra.

La manejava com nadó a mans de mare.

Coneixia els pedrots i el reble menudalla.

Els seus marges eren obres d’art...

Ni la pressió de la terra i el sobrepuig de l’aigua

esbandien aquell gegant que roc a roc

des del solament fent bassa pujava repenjat

com prevenint l’empenta probable o possible...

Es sentia recolzat amb els pedrots falcats

no fos que rellisquessin, besant-se un a l’altre.

Pujaven com escalinata antiga per tocar el cel

i arribaven dalt somniant planúria darrere

i que l’arbriu creixés en la tovor que guardava,

Excels, aguantava els costers amb sa dolcesa...

Aquella paret veia al amo satisfet pujant graons

que deixava a la cara per salvar l’altura.

Què satisfet ! Tota la vida fent gegants indestructibles.

DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 26-1-18