dilluns, 3 de desembre del 2018

TRENETS 3


130.-11-5-18.
I del arc de la terra sorgiren les sagetes...
creuaren la llum i de la fosca
feren brollar llàgrimes de goig...
Gotim de veu que escamparia Pau i Amor...
La serralada era tot lluminària
i es percebia la veu dels ocells
i el concert unia penses
i sentiments en feliç abraçada.
Quin goig s’escampava arreu !!
DE REBAIXES 18.- 11-5-18
...................
131.- 12-5-18.
A la paraula no dita no se la pot contestar.
Qui sap que es diu aquell interior que se’ns enfronta
amb el silenci que ni els grills desperten....
És il·lusori fer-se càbales,
destriar del gest la intencionalitat,
furgar en el mutisme ofert
o posar la cullera al plat
esperant la reacció sonora
que ens negui nostre acte.
Hi ha sers impertorbables...
Seguirem nostre andar,
camí que no necessita d’altre peu
que el que portem calçat
amb ganes de seguir ruta.
Caminant pel barranc
pot venir la torrentada...
Per la cresta del serrall
contemplem dos vorals, dos ofertes.
DE REBAIXES 18.- 12-5-18..
................
132.- 13-5-18
Era menut quan ens acompanyava
l’escala de fusta - dos pinetells llargs
t barrons d’alzina clavats amb claus
que el ferrer fabricava al efecte -.
Ens agradava pujar-hi pels graons.
Era llarga... No arribava al cel,no,
però si a olivers de gran soca
i ramatge que feia punta als núvols.
Posada contra el forcat de rama,
si convenia, fins lligada amb corda
dalt un es sentia transportat ocell.
Pocs anys a les cames em costava pujar.
Un pinsà, al veure’m tant alt,
un jorn em digué :- “Deixa aquell ram d’olives,
no el facis caure. Quan seran bandoses,
amb tot el seu oli ja vindrem
a atipar-nos amb la meva cleca...”-.
Desprès, ben tips marxarien
volarien a altres indrets, com nosaltres...
Ja no hi ha escales fetes nostres,
i tampoc em parlen els ocells...
Jo hi feia volantins en les altures
i m’agermanava amb pinsà i cadarna...
Amb un crit venien  i amb un crit marxaven
i m’ensenyaven els seus nius...
Ara tenim els estornells que assolen !!!
DE REBAIXES 18.- ANTON.- 13-4-18
.................
133.- 14.- 5-18
BOTONS I BOTONS...
Els botons de la bragueta quedaren descordats
desprès d’ajudar al buidat de la bufeta,
La pressa jugà el joc i tothom podia veure
que desfermats els botons, el moixonet era lliure
i podia escapar-se del niu per poca previsió...
Sempre pot haver-hi ulls espavilats que miren
i, si,un somriure avar el remarcava: -“ Que descuidat... !!  
Van pel mon ensenyant el secret més valuós.
Tant els fa que els diguin xoles o és que volen provocar ? “-.
En canvi els tres botons de camisola  oberts en escot noia.
tenir-los-hi, comprenia com que tothom s’alegrava  d’això
quan per descuit volgut o no  eren oberts a la vista.
•          “ Que ensenyi, que ja ha estat a missa... És un delícia...
Que s’airegin els presseguets... Ja estan a punt de collir...
Si no sap botonar ja li faré jo “- clamava el lasciu sàtir.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-14-5-18
.............
134.- 15-5-18.
No vull ser far de ningú
I per que de xafar-me em salvi
m’acolliré a llum de lluerna...
No vull ser veu de ningú,
però per que ningú em reclami
faré de grill per les nits.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 15-5-18.

diumenge, 2 de desembre del 2018

TRENETS 2


125.- 6-5-18
Quan collí la Indiferència
el lingüista li asseverà
que no era cosa de vaques sagrades
o de persones de la reserva
o famosos de pentinat i sabates lluentes.
Més cru ho tenia el que perdé el cercle
ja que des d’aleshores  i ara
ho veuria tot quadrat.
Però encara més ploraria
el responsable de l’estat herencial
en el que es veia implicat
el subjecte rei d’aquells territoris...
Un terratrèmol de paraules
li discutia el ser o no ser
i el litigi anava per llarg...

El SILENCI, PARLAVA
incomplint deures i obligacions.
Qui podria ser Indiferent
al mut o al xerraire ?
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-6-5-18
....................
126.- 7-5-18.
Com podia estar de part, com reconèixer
que s’havia hagut d’acontentar sempre
amb tots els perills que el colpiren :
Era un sofrir la soledat i tristesa.
Ballar-li la clepsa en el dubte o la por.
L’esgarrap de la incomprensió i la ignomínia,
Pujar els escalons del malentès o la ignorància.
Veure el got ple de la culpa i acusacions.
Saltar el barranc de les sectes o enigmes
religiosos, doctrinals,militars,en fi, mediàtics...
La pluja abundant o carència del diner que arrabassa
honradesa, honestedat , noblesa, rectitud... 
L’existir era, per a ell, un conviure, acceptant o no
tota aquesta sèrie de miracles
que com paràsits ens xuclen dia a dia.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E..- 7-5-18
............
127.- 8-5-18
Intel·ligents els capells de flor,
no obririen el paracaigudes
fins arribar al cel...
seus germans els aguantarien sa felicitat...
DE REBAIXES 8.- ANTON.- T.E.-8-5-18.
..................
128.- 9-5-18.
I la rosa rep en seus pètals
el petó de la gota d’aigua
senzilla, inusual, llisquent...
Vindrà el degoteig i serà
com paraules esberlades,
reacció de sensibilitats
expressades en abraçada de contacte.
I fluiran el rajos,
i cantaran les veus
i tot serà miracles
i tot viurà el ritme
fins a l’extrem
de l’orgasme
de la primera gota d’aigua.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-9-5-18.
...........
129.- 10-5-18.
•          .i va créixer sola la margarida
en lloc insòlit
voltada de la quietud
imposada d’altres
al que era tija d’erèctil bellesa
en sa plenitud de vida....
Avui acompanya a la solitària
en un desig de resurrecció propera....
Retornarà la fusta i escorça
a tenir vida pròpia ?
Insuflem-li nostre alè
per aconseguir en la soledat
la plenitud calmosa,
espiritual, el so de la paraula.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 10-5-18.

dissabte, 1 de desembre del 2018

TRENETS

Continuant desprès d'una operació de fèmur i recuperació parcial  en U. Socio- Sanitària de Mora d'Ebre.-- Espero anar continuant i recuperant temps augmentant el nª de trenets.- anton.
119.- 30-4-18.
Dalt de la muntanya hi habita el SILENCI...?
Decidia anar-hi aconsellat per molts. Camí pedregós.
Una suada per pujar fins l’últim esgraó.
Quan va ser a dalt cridà, buscà. No el veia enlloc.
Una rufagada de vent feu sentir seu estrall,
se li emportà la gorra... ara el cabell al vent.
I com volava tot. No la veurà més. Qui la segueix ?
Semblava un helicòpter... Deu meu !
I se’n entornà... Ja no es creuria a qualsevol...
Així no cal donar gràcies. Ni pagar cap cànon...
No trobaria la gorra ni el silenci,és clar,
però sí que un repòs les cames li demanaven.
Mentre, baixant de retorn remenà per la pensa...
Ho diria a la mestressa i si ella hi venia bé...!!!
Quan feu la seva explicació meditada
per condicionar el SILENCI que de vegades
fa tanta falta que el compraríem a preu d’or,
trobà una paret amb un NO escrit inesborrable...
Jo faria un quarto insonoritzat, però si tu no ho vols...
Total son quatre xapes... i podria tocar el saxo
i a ningú molestaria... i tu la trompeta o el violí -.
Quan un posa la joia en ma d’altre, de vegades
es queda sense la joia que tant el complauria.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T-E-30-4-18.
......................
120.- 1-5-18
“ És la fosca. És la nit. És l’estiu. Dormint a la fresca.
Com una criba el cel està fet d’agulletes llum.
Un suau ventet alena , convidant al somni
i per aquell sender camino buscant convit.
Ma inconsciència empara sortida de lluna a l’esclat
I en el somni, - sender trillat de fantasies vaporoses-,
una deesa apareix amb cabellera rossa llarga,
inabastable, fins davall pitrera on un cinturó
reuneix al cos un batí vermell obrint-se al davall ventre.
Vaporosa Ella m’hi he atansat fins rosar cabell i galta...!!
Com deesa m’oferia amb mirar tranquil bellesa en disbauxa...!!
Mans i  braços s’han allargat com cenyidor viu
que a seu cos lliga bata, i, el cabell s’ha relligat en abraçada.
M’he sentit als núvols, com en jardí incommensurable...!!
Espaordit he mirat en torn d’aquell plantiu que s’oferia
com parada on la florada neix de perfum embriagador que encisa
Buscaré el  solquet humit on clavar-hi la rella per llaurar
aquells cavallons de terra bruna cultivant-hi el roser...
El roser de l’estimança que desperta, en l’intern, immens delit
amb neguit d’essencial  fragància on la rella entra suau
i deixa la terra cultiu blana escardant l’herba nascuda
que a la flor li fa competència i marciria la rosa preuada...”.
El  ric-ric d’un grill m’ha despertat del meu somni...!!
La llum de la lluna em tenia colpit, encès de blanc... !!
Era ella la deesa que en el subconscient em tenia
amb l’ambrosia d’una fantasia que se’n en va de mi ?
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E- 1-5-18.
.........................
121.- 2-5-18.
Percebre damunt teu la pluja
que et ressegueix cap i galtes
amb seus dits màgics,
relliscant com guspires de cel
en meva platja de carn.
Sentir els efluvis
com cabells que es despentinen...
Sentir com rellisquen,
com guaiten i s’abandonen
fent-se escletxes vivents.
obrint senders nous.
Pluja, pètals de idees,
encatifament que s’escampa
per la platja de les nostres carns.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 2-5-18.
..............
122.- 3-5-18.
Gran concurs. Ball de Festa Major. Enquestes diverses.
Passatemps conduit per un astròleg conferenciant.
Quan demanaren que aixequessin la ma
els que eren verges dins seu i en veritat,
sols una solterona i dos xibals imberbes
s’assenyalaren a ells estirant braç fins al cel.
Al comprendre’s solets en mig la multitud
i -vermells com pebrots madurs ses galtes -,
i que es declaraven verges davant la gran concurrència
volien desaparèixer per haver confessat sa veritat.
El que preguntava, un enquestador conferenciant, els diu :
Volien la justícia o volien la raó confessant seu estat ?
Vostra innocència us ha traït. No faré jocs de màgia.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 3-5-18.
........................
123.- 4-5-18.
Sabia que l’hort volia regar-se,
No plovia prou per salvar les cols,
i bròquils i espinacs i d’altres en hivern
i sobre tot a l’estiu tota la manduca...
En aquell hort, com en d’altres
la sènia  era l’arma propiciatòria.
A més d’ella necessitava el ruc
que, ben junyit, ulls tapats,
anés voltant pel solc trillat.
ple de seu fem i pixum,
resistint hores i hores
aquell camí inacabable
on els catúfols pujaven
el líquid que revertit a la sèquia i bassa
seria la glòria per tota l’hortalissa.
Dia a dia, passa a passa,
el ruc consumia pacient el temps...
El surriac era prop si es parava
i sa esquena s’omplia de verdancs...
Sols la mort el lliuraria
d’aquell traginar per l’amo
d’aquell hort que volia aigua.
DE REBAIXES 18.-ANTON.-T.E.- 4-5-18
.....................
124.- 5-5-18
En el record hi dipositem
la resurrecció de nostres vides.
Sempre ens fan carícies els records...
Busquem contacte amb aires nous
per que encaixi el somriure a galtes.
Fins el caminar és viu i inquiet
i la mirada estén el pop
fent-se seu quant l’envolta.
Sortim de casa de pressa i malfarjats
per que tenim ganes del lloc
on varem escriure nostre respir.
Pensem ser lliures i ens agabellem
en el record, no tenim res més
del que varem ser i tenir i gaudir.
Nostre motiu de defensa
se’l deia constantment :
- “Quan no depenguis de res
Ja m’ho faràs saber “-.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 5-5-18

dimecres, 21 de març del 2018

TA CABELLERA... pintura xinesa


65.- 5-3-18
Enfonsaria en ta cabellera al vent
els dits, el cap, el cos,
i em faria servent impertèrrit... 
Bellugadís el cabell no troba quietud,
rebrinca i reballa en meus dits
com caminar per copiosa bosquina.
Com carícia de rames fines el cap es consola
en el contacte i esmerça la meravella...
El cos extasiat reviu el revoleix
com bandada d’ocells en seu goig...
M’enfonsaria en ta cabellera al vent....

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 5-3-18

dimarts, 20 de març del 2018

ENS HA DEIXAT L'AMIC JULIAN MASIP... foto quadre j.j.manero


ENS HA DEIXAT L’AMIC JULIAN MASIP
Persona generosa, pulcra en seu treball, sempre es distingia per la vera amistat, donant fe en tot moment la seva estima al poble i al terrer. Varem tenir sempre una relació d’amics sense fissura, amb l’ajuda que correspon a fructífera relació. Sempre en meu record l’he de tenir i en falta l’he de trobar. Anton.- 15-3- 18
.......................................
Embolcallat en la melangia de la tristesa,
i amb singlot a gola esperant el plor,
he sabut de tu que amb la nuvolada marxes
vers el caminal etern del teu infinit.
I ha vingut a mi el teu noble somriure
que sempre amb conversa usaves com amic.
Falta faràs a molts que et teníem bona estima
per que en tu sempre brotava com d’aigua en riu.
Jugaves amb les pedres amb mall per fer-ne marge,
tisores i xerrac pentinaven acaronant-lo tot l’arbriu
i el marge et parlava de ta feina que l’eternitzava,
els arbres et regalaven, joiosos, seu fruit diví.
De  parla i somriure, amb ells en treies seva estima
i tots et coneixien com a cuidant noble i amic.
Et trobaran en falta, fets i parla que els dedicaves...
Era un conjuri del bon fer que sempre vas tenir.
Nosaltres et recordarem, i falta has de fer-nos,
quan no et trobem pel poble  o seguint nostre camí. 
Fins sempre, amic, bon amic, perfecte amic.-Anton.
                              DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-  14-3-18.