divendres, 14 de desembre del 2018

TRENETS 13-14


182.- 2-7-18
Llençà les cartes rebatent-les a terra
Havia perdut els estreps i ara el cavall desbocat
pagaven les ganes de ganàncies les pobretes
Jugant no havien set favorables a seus interessos
i ara les tractava com esclaves al no fer la feina.
Per terra les xafava amb l’insult a flor de pell.
Que podien fer aquells sers servidors de l’atzar?
Les mescles innocents fetes sense trampa
no li alegraven el munt dels seus pistrincs
i, això, el feia bord davant els contrincants
que davall del nas se’n reien i dins seu aplaudien
que aquell avar li fos adversa cada basa
i perdés tota la bossa i ells forrar-se de valent.
                   DE REBAIXES 18.- 20-8-18
.......................
183.- 3-7-18
Callaren tots al percebre el crit agre...
El gos havia collit el gat a la gatera
i un estirava cap fora i l’altre volia ser tot dins.
Els marrameus eren concert de gralles
fins deixant-se treure del forat mig assolit
en un giravolt les urpes ben esmolades
es clavaren en narius del gos impertinent.
Prou la boca deixa la pell del gat que insultava
i la veu del guec fou pandereta i violí al temps
que el gat lliure li pujava a l’esquena
i li clavava aquells filferros punxents
a orella i clavant queixalada al gos desesperat
que bota com recordant el ball de san Vito
i que feia escruixir als gossos  i gats presencials.
Dels bots varen venir les rebolcades,
però l’orella era enclavada en claus i queixals
I la sagnia ja era punxada de plat ple
quan la carnissera matava i distribuïa sang del be.
Una gossa que s’aparellava amb el mascle
acudí a l’ajut del amic en gran perill
i d’una mossada a mitja esquena al gat llença
rodolant pel carrer empedrat. Quins ganyols
d’alegria i reconeixement esmerçava el mascle
que tots el que ho varen presenciar amb anhel
veieren com dos boques es besaven,
mentre el gat mig malmès resava credos i salves
per haver-ne salvat la pell i odi pels gossos
que pujaria de to per sempre, sempre, sempre més.
                  DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 21-8-18
.............
184.- 4-7-18
El seu caminar intranquil
senyalava les voreres...
Les espones plenes de canyota i gram
les feien segures de desfer-se
quan pluja forta i vent hi fossin
i allí, xuclant panal algun romer i timó
les hi ensenyava que l’altura
no és campanar inassequible.
Un pedrot senyalava el promontori
com castell natural per formigues i cuques...
Tot hi era en aquell indret
fins una olivera on la rabassa
convidava a fer parada en seu seient.
La intranquil·litat la portava puntual
en que no li guaités una serpent llarga
que guardava el territori amagada
en espera del fardatxo que esmolava dents.
Sa seguritat la confiava en canya dobla
que fent-li de bastó, també era arma de defensa
               DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 21-8-1
...............
185.- 5-7-18
Els dos muntanyots diria que naixien de bessonada.
Havien crescut junts i no les diferenciava res.
No se’ls veia ni rocatge ni terra, tot era una bosquina
Baix, al lloc on es donaven les mans
un rierol les alimentava amb aigua sana
Clots plens s’hi embassaven per els moments crus
que usualment es presentaven cada estiu.
En aquells embassaments hi assolien casa
Era un luxe el moure’s, allí, amb llibertat suprema.
Tot el voral era ple de llistades pedres
que recordaven temps antics,immemorial
que deixaren el record per sempre del seu pas.
Eren els avantpassats que restaren petrificats
I ara feien memòria i sorgint margenada
serien puntuals llibres de la evolució del paratge.
                DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 22-8-18
.............
186.-6-7-18
Silenci, quietud, calma,callar...!!!
El silenci alena el meditar,
la quietud ens mostra el repòs,
la calma pensa cada peuada...
i callar, si volem, potser ESCOLTAR.
Una taula de quatre potes
que en testament ens posaren al cap
i la abandonem que es podreixi al ras.
               DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-22-8-18

dijous, 13 de desembre del 2018

TRENETS 12


176.- 26-6-18
- De que diguin mal de mi, d’amagatons,
amb veu silenciosa, doncs, que em critiquin
 poc m’importa -.Deia aquell magnat ple de xapes...
Insensible a les paraules dels inferiors en diner
era el que dir en llocs on sa presència habitava.
Pagava ell seu café al entrar al local.
El mostrador ja l’ensumava al veure’l
i la xapa sonora rebotava a la ma del amo
i el café amb sucre anava al lloc previst.
Avar de tot, s’ha arribada ja deixava
que la seva veu posés cullerada
a qualsevol conversa que es feia seva
com si al pagar el café li dava carta blanca.
Algun s’aixecava i brindava el camp lliure
mentre altres resistien d’orella les impertinències,
per que, això sí..., sempre tenia la raó en tot.
                     DE REBAIXES 18.- ANTON.-  T.E.- 17-8-18
...............
177.-27-6-18
Sabia dir amb una suavitat exquisida NO
Semblava una fonteta de rajolí finet
que queia suau en la pica abeurador
per tota classe d’animalons que si estorrollaven.
Poc comprenien que aquell deix sempre igual
com el rajolí, calava en la ment
de tants ineptes en la comprensió serena
de l’exquisida suavitat d’aquell cruel mot 
Molts acceptaven i es feien adeptes i acòlits...
Mentre altres, més espavilats rebutjaven el rajolí.
Tancaven orelles i no es feien amb el cant de serp.
La lluita entre No i Sí seria com desfullar margarides,
qui seria el guanyador d’aquella fina imposició. .
                     DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 18-8-18
,,,,,,,,,,,,,,,,
178.- 28-6-18- ROSQUILLES DE FESTA MAJOR.
Dins aquell forn es coïa el silenci.
Un silenci de sers abnegats
que es feien callats per poder ser,
per oferir-se com ofrena
a les boques de delitosos comensals.
Dins aquell cau on el foc manava
la quietud severa omplia el rodal
i totes com monges de clausura
suportaven tranquil·les el transformar-se.
Donant com a cuit la mestressa
obrí el forn on posaven to les monges
i la clausura oberta revertí en un alè
de santedat beatífica, l’obra mestra
que tothom en la festa menjaran.
Les rodones cuites faran bona menja
i en boques i orelles, qui no alabarà ?
               DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 18-8-18
.................
179.- 29-6-18
Ton mirar és sol que naix de l’aigua del mar.
Estrella que vespreja abans de la total foscor
per il·luminar la veu d’ocell en el canyar del riu,
canyes que voleien compassades al impuls del ventijol.
És rou que conserva en la nit la brillantor
en els pètals que escampats la lluna mira
com  joies que esperen braços o coll per  exhibir-se.
Et saludo al mirar-te vigorosa matrona
que plena de fe embalsames l’instant que visc.
                   DE REBAIXES 18,. ANTON.- T.E.- 19-8-18.
...............
180.- 30-6-18.PIRINEUS: CARRER, POBLE,MUNTANYA.
Es tant estret el carrer que s’ho pensa el vent
per entrar en el lloc inesperat que se li presenta.
Prop del muntanyot és com carrabina apostada
per abatre qui pugui delinquir en el terral
i ben mirat pren ruta de puntals que aguanten
un sostre de bosquina i rocam en el paratge.
Molta pedra arrancaren per construir-lo
sens mirar botifarres que explotant-ne
delitaven al paleta que s’atreví a fer els casals.
Avui resten cofois de seves abraçades
on els petons s’esclafen sense ni pensar.
             DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 19- 8-18
..................
181.- 1-7-18
De menut, el ploure era una festa...
A xipollejar amb els peus els tolls,
A fer pastetes quan donava al ras.
Sabem que els jocs eren escassos per la xibalada:
rodanxa per esbravar-te corrent,
al flendi, a patacons, la corda i el venerat futbol
si teníem pilota, ai, una de goma blanca
i petita que els peus es veien esforçats
i no cal dir el porter que li faltaven mans.
Mirar com plou per darrere els vidres
era espectacle de gran valor...
Era la contemplació que parla sola   
i els vidres suportaven l’alè que embrutava
i el front contra el cristall del que es queixaven
les  mares responsables de neteja...
- Quin cotxino ets !! No veus que queda marca i...-.
- Si no el toco... -. – Ja faràs tu dissabte...-.
Al final algun cop al cul de l’espardenya
que a retaló, poc li costava de fer la feina.
- M’agradava quan feia bram i queien pessetots...!!!-
Aviat les granotes sortien a dir que eren vives.
                DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 20-8-18

dimarts, 11 de desembre del 2018

TRENETS 11


171.- 21-6-18
Embolcallades amb seda ...
les passegen pel prat,..
Avui neixen amb cordura en son esclat...
Les batejaran un dia quan plogui a bots i barrals...
desprès el sol i el ventijol les acaronaran
proclamant-les banderes del tossal...  
Posarà llavis de somriure
el pedrot que tenim a dalt
i tot serà poesia vivent,
concert de tots ben harmonitzat.
DE REPAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 15-8-18
...........
172.- 22-6-18
...i cantaran els ocells, cadarnes i pinsans...
i les fulles voleiaran al vent aplaudit la gran gesta...
La dignitat retorna
com núvol que porta pluja benefactora
que regarà tot el terral...
No veieu com Bruixeta i Tormo,
signes ancestrals de nostra història,s’abracen ?...
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-15-8-18
........................
173.- 23-6-18
Fer el BE sempre serà fer el BE,
com fer el MAL deurà ser sempre fer el MAL..
Però tenim la Hipocresia o art de simular
que ens destrossa la nostra aquiescència.
i com estruços sens amaguen les veritats
i sens canvien per altres veritats
plausiblement contrastades pels homes de palla
que enfront la vera realitat juguen seves cartes...
Ara en el tapet verd del diner tot és factible
Ja que no mana el ser viu, si no el valor crematístic
I no acatar-lo, s’exposa un a perdre el poder.
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-16-8-18
...................
174.- 24-6.18
Penedir-nos de què ?
És retrocedir, enganyar-nos dels actes
Que laboriosament i sanament hem realitzat?
Penedir-nos de què ?
De no seguir els dictats d’altres
Que son la maqueta del seu edifici
I que comporta acceptar-ho amb plenitud
El voler d’altra ment que ens dirigeixi ?
Penedir-nos de què ?
Dels errors a que ens han conduit
El creure les directrius preconcebudes
Per altres ments que ens volen esclaus ?
 DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 16- 8-18

dilluns, 10 de desembre del 2018

TRENETS 10,


166.- 16-6-18
Donar un pas de més pot ser fatal...
Però com es fa per no dar-lo
si tenim la necessitat imperiosa
d’avançar o retrocedir ?
Controladament, això si, però tranquil.
Quan ve el rossolar, relliscar,
desestabilitzar-se, ai, mare meva,
qui aguanta la baluerna que som
i es queda en la línea propera
on el tovanc espera la caiguda ?
Les mans no son prou potents
En un temps de rècord salta
el peu i no aguanta l’equilibri.
Això és el que em va passar  en tal dia
i va canviar per molts el seu camí.
                      DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 13-8-18
..................
167.- 17-6-18
El veia tranquil, satisfet,
amb el ventre ple a sobreeixir.
Somreia de fart, content, complagut.
No era la cullera si no forquilla i ganivet
que havien destrossat damunt del plat
un menú de calerada amb vi de bota
amb corona de reialme de cep centenari.
Amb galtes plenes de foc on esclatava
l’imperi del bon viure era present allí.
Costava caler la xefla que ell es donava.
Però en que gastar les sobres dels negocis ?
No pensava en altres sers que passaven gana
i ni colitxos i baldofes arribaven als seus ventres,..
Que espavilessin, ell els llogava
a cosir sacs o a lligar sabates,
que ell no s’acotxava per tant poca cosa.
El seu plaer era el seu plaer
i no el regalava sense cobrar censal.
                   DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 13-8-18
..................
168.- 18-6-18
Bell paisatge, com dóna llum a la mirada...!!
Cant de sang amb xiscles d’ocells
junt a la brosta del cep i el coloriu de la rosella.
Aquesta banderola no calla en el garbuix del cep.
Allí es mostra als tebans que ronden prop les mules,
elles volen eixugar la sang que els regalima la pell
dels animals que llauren les camades ben afilerades.
Astutes han fet seva casa en les tires del plantiu
per resguardar tot el que valen ses capsetes de llavors.
Sempre hi haurà reserva en la soca dels granets negres.
Oh, rosella, la moixonada et mira i no gosa destroçar
la capseta que la banderola anuncia que la guardin.
No ignores pas que resguardes el tresor de teva espècie
en un escriny on els savis reservarien sa descendència ?
                    DE REBAIXES 18,. ANTON.- T.E.- 14-8-18
....................

169.- 19-6-18
Assegudets i calladets no calen surriacs,
però repartits per la hisenda
no en falten selecció
de calentadors d’esquena,
i ronyonades fredes.
Hi ha bastons i bastons...
Des de la crossa, gaiata, al bàcul,
Vara, vergançó, verga, pèdum...
O sigui que el objecte del cop
té molts servents per entrar en combat.
També estan inscrits com útils
com tercera cama...
Fins algunes al llarg de la història
han revertit en fusell, pistola o escopeta
No van de broma,
tenen corda pel que es presenti.
                    DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.-14-8-18
...................
170.-20-6-18
A l’ombra o al sol... o a fer cames...
o fer la migdiada al aire lliure...
Amb el llibre de lectura
sota l’ombratge del pi de rama baixa
i al costat la catrana de rajolí de canya
per anar saborejant les delícies del seller
També al estiu tapant-te dels tavans i mosques
i  el cantet de petots i sigales...
on tot un concert per l’ambient hi transita.
Amb poquet podem tenir joia del temps
si ens acontentem amb el que ens dóna
el que de vegades és salut regalada.
                     DE REBAIXES 18.- ANTON.-

diumenge, 9 de desembre del 2018

trenets 9


161- 11-6-18.
Teulat que goses ser-ne
conductor de pixum d’àngels, .
avui gaudeixes amb el tacte humit
que dirigeixes al carrer d’asfalt.
Quins estrèpits furiosos salten
com cascada que diu de rius copiosos
reboten i formen volves
a punt d’explotar...
Una granota dóna bots
com si no volgués mullar-se peus.
Pardals s’arrebossen en els esquitxos,
i el xorro de pluja s’abelleix
en seus rajos gaudint de l’instant.
Una oreneta fa sortir del niu
a tota la nielada i els incita
a esplugar-se i remullar-se
per abatre el tuf de niu...
El carrer sospira en la neteja
i benefici que el cel pareix.
DE REBAIXES 18.- Anton.-T.E.12-8-18
.........49 dies...
..........
162.- 12-6-18
Amagava les llàgrimes
com si fossin tresors.
Engolia el singlot
per més que el marcaven
en l’intern els sentiments.
Les emocions se les guardava
•          explotar-les davant tothom,
quin aplaudiment mereixeria ? -.
Li deien el  Morrut, sense saber,
que el callar el feia sant.
Es figurava ser un eremita
que en la seva cova
guardava l’aigua i pa i arrels
no fent cas de corbs o voltors
si s’apropaven a robar-li
el que més preava: Sa soledat.
No calien escopetes per aixerriar-los
DE  REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 12-8-18.
...............
163.- 13-6-18
Un dia serem grans com un Tormo
i des de dalt veurem com les barques
naveguen pel riu d’anhels i il·lusions.
Aleshores, vindran tots els ocells
a oferir-nos la seva pau.
Conservarem totes les astúcies
per que la barca no naufragui
i els ocells seran nostres missatgers.
Des de dalt la nuvolada
ens farà pleitesia i taparà el sol
quan crema desmesurat
i plourà a be de tots i sense falsia
El conhort serà pa de bresca
i la mel vindrà a cullera plena.
L’esperit reposarà de tot neguit
i les cames pujaran l’últim empit
fins arriba al desitjat cim
que és nostre incommensurable destí.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 12-8-18
...............
164.-14-6-18.
Es sentia com caminant
per un desert d’arena calenta
on la paraula seria oasi.
Amb el sarró al coll
trepitjava la sorra davall peu.
Insensible es creia ja
immers en aquella soledat.
Ni un rajolí d’aigua
que calmés el seu esforç.
Que podia fer per canviar l’estatus ?
De vegades s’assemblen a la realitat
el dormir o despertar
Quasi s’implica en els llençols
que ens emparen amagant nuesa,.
sols falta un salt al buit
i que el mosaic ens situí en la realitat.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 13-8-18
.................
165.- 15-6-18
Relatiu és el lluny .
Relatiu el a prop.
Relacionem el lluny amb la distància
i cobrem en el temps el sou propici
si no podem arribar i tastar
i ja ens sembla inabastable.
Quan ho tenim a tocar nostra taleia
ho  donem per fàcil i assegurat
a nostra pertinença...
Lluitem per horitzons que s’aparten,
que fugen, percebi’m, i no ens esperen
per posar el plat ple i assolir-lo
DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.- 13-8-18