TRENETS 59

249.- 9-10-18

Conscient de meves mancances,

obro el llibre de precs.

La mare em penjà un dia l’escapulari

i m’obrí el seu cor com llibre de resos.

Allí vaig beure el camí del destí.

Fogós saltava marges amb insurrectes cames

sense voler saber que en la quietud

de la meditació l’home viu tranquil

i no en l’avalot que suposa el crit

que s’esclafa en un mateix

per que ningú escolta teva veritat.

Obro el llibre de precs i em sento seré.

14-3-19.-DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.

TRENETS 58

247.- 7-10-18

Cadira tova tens. Al cul has convidat.

Que segui sa majestat en el tron .

I es sentí reconegut de valor incalculable.

A ses peus desgranava melodies l’ocell

i l’ase escrivia la A amb potes i bram.

No faltaria el grill anunciant-li seu valor

i encendria la llum la lluerna en la flor.

Li farien un vol esplèndid els estornells

i fins les margarides es desfullarien

per oferir-li el botonet d’or pel seu vestuari.

Ell content és veuria insuflat de reialesa. 

13-3-19.- DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.

TRENETS 57

248.- 8-10-18

Escruta el lluny. Val la pena arribar-hi. Camina.

Mira intensament com caminant per l’aire

i arribar al lloc que desitgem com a fita.

Travessem el cel amb el zel del peregrí

que a peu descals es calça el cilici

que el mortifica, però l’acompanya en el camí.

Vols arribar al teu lluny, avança el peu

deixant la peuada pel retorn entusiasmat

per que el teu delit ha omplert ja el sarró.

12-3-19.-DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.

TRENETS 56

246.- 6-10-18

Cantaria alabances. L’arbre li dava el fruit.

En l’horta ufana la prunera era la reina

embellida en el fruit vigorós, esplèndid,

anunciava el seu patrimoni per oferir-lo.

Moixonets endolcien bec i formigues s’emmelaven.

Les joies penjant balancejaven al compàs del vent

i la glòria del fullam aplaudia amb inusitat fervor.

L’horta tota es sentia joiosa de sa preciositat

i li cantava melodies apreses dels ocells...

Estarrufada la prunera es sentia nàixer.

11-3-19.- DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.

TRENETS 55

245.- 5-10-18

Mor el dia i el cel és tot coloraina.

La sang circula amb demesia.

És hora de pujar al cim

i aguantar amb puntals la negror

que no caigui damunt nostre

amb les ungles esmolades

com llops famolencs i ens esclafi.

No siguem estèrils, pensem

que tenim enfront l’hora trista

quan udola la veu de la tristesa

10-3-19.- DE REBAIXES 18.- ANTON.-T.E.