dilluns, 17 d’octubre del 2011

ELS ANUNCIS DE LA TELE... DEIXALLES 98



131.-Sentat a la butaca-silló, mirava la tele amb complaença. Que bonic! De sobte trencaren el fil que portava i hi ensenyaren anuncis. Canvià de canal. I així, en un i altre i altre  i altre els anuncis eren senyors de la pantalla.
- No em fareu gastar els meus calers. Jo no compro res. És cosa de les dones.-
La tele seguia.  Despreocupat  s’aixecà.   Caminà vers la nevera per veure(?) i beure quelcom..
No, no comprava, però , consumia. La tele seguia...
- Ni soc ase, ni vull beure. Jo no compro ni pago res.-
Noooo... Corregué vers l’ aparell.
- Punyeta, el rebut de la llum si que el pago .Au, a les fosques-
I s’acabaren els imposats anuncis .Que fàcil. Apagar ( no consumir) per no pagar (gastar).

132.-És cert que rebem les conseqüències del bé i del mal. L’havien entabanat que els aires, els vents,
eren els sers que abandonaren un dia la vida, i, ara rondaven entre nosaltres. Així, l’aire fresquet, suau eren les bones persones, Les ventades,  les dolentes. No sabia si creure -s´ ho. El bé. El mal ? Per ell no n´hi havia. Aixecà un pel el cul del butacó i nasqué per davall un aire-vent sorollós i putrefacte sortit del
seu ser. Verament pudent, sí. Era clar, el mal vent mortificà ses narius. Però, notà un aire descansat i dolç que desinflava el seu ventre. Segur que tots devem estar entre el bé i el mal. Ara fins s’ ho creia.