Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VULGARITARS.HAIKÚ. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VULGARITARS.HAIKÚ. Mostrar tots els missatges

dissabte, 27 de desembre del 2008

98 -- L'HUMOR D'EN LAURO.

Haikú del dia
39.- Llum vermella
En el llarg passadís
fosca camina .
--------------------

9 – VULGARITATS – 19 – 12 – 08 .- Les notícies bones i dolentes corren com l’aigua per un barranc després de caure la pluja. Quan arribaren els del tractor al primer que varen preguntar pel seu comprador ja li varen espellar la feta del vell en el despatx de l’encorbatat e Reus. Al cap d’un quart la bola corria per tots els carrers, entrava en portes i finestres i assabentava fins al rucs de l’estable. D’allí a anar-se’n al banc de la Moncloa, era un bufet d’aire, que per poc que aleni traspassa orelles que és un gust.
Preguntareu que és el banc de la Moncloa, doncs, el punt de reunió barata, ja que no cal comprar cap beguda per estar-hi. Lloc de reunió, com dic, de les persones grans del poble que allí passen les hores fins que la gana ja crida i fan i desfan del temps, dels cultius i collites, de política, de...
Tot del que podem pensar i no pensar. L’auditori és complexe, dels que passegen, els que van esverats i sempre tenen tard, dels que si poden seure i parlar no els ve d’ hores...I si poden sermonejar i que fins gats i gossos callin, millor que millor.




( L'INEFABLE LAURO I QUE CREC QUE HA ARRIBAT ALS 90 ANYS, SINO PASSA)

Hi he vist avui, deixant apart la historia del quilo embolicat amb paper de diari, un xicot que ja va per els noranta. N’ha passat més que el cànem. De la quinta del biberó – les cèlebres quintes del 41 – 42 , si, parlem de la guerra civil – va marxar cap al front junt amb altres del poble. Uns varen caure per sempre, altres varen tornar.
Aquest jove es trobà en uns combats prop del riu Ebre, a dos salts de canó de casa seva, no recordo amb precisió com va ser que es trobà amb un braç fet trossos i que li hagueren de tallar fins dalt de l’ombro. I així s’ha defensat tota la vida... com si tingués els dos, condueix el cotxe un 4x4 arreglat per que els peus facin de mans el més possible
Sempre li he tingut un respecte i admiració per dos motius concrets, per saber-se refer del accident que per poc li costa la vida i per altre... i es que no sé d’on treia els acudits. Sempre amb una gràcia màgica com si fossin veritat. En contava de totes les classes, ara els pujats de to
encara calaven més en el jovent i en els no tant joves.
Ja que parlàvem de la Moncloa, en posaré un que fa referència als vells que per allí habiten.
Assegut en mig de la colla un vell veu que passa una colla de xibals, Els crida. Venen dos o tres fent-li cas, cosa estranya. Al més eixorivit li diu :
- Vols fer-me un encàrrec de la farmàcia ?
- Home, ara anàvem a jugar a pilota i ...
- Et donaré tres euros si em portes una capsa de condons.
- Ja me la donarà el farmacèutic? no es pensi que vull gastar alguna broma inflant-los i xerra al mestre i el càstig serà segur...
- No, home, no, que ha passat per aquí i li he dit que hi enviaria un noi a buscar-lo, i després per la tarda al anar al cafè li pagaria -.
Ja veieu en que pensen les molleres blanques i calbes.
El noi i els altres els va caure de gust i corrent com galgos anaren i tornaren.
- Aquí ho teniu. – el noi parava la ma esperant les monedes, però.
- Passa demà per aquí i te’l donaré tal com t’he promès...
Ja pensava el noi que el encàrrec l’havia fet figa, però cobrar, ui! s’havia fet fosc.
Al següent dia, corrent com venien, va voler provar el noi si el vell tenia memòria i honestedat.
- Oncle Josep ... Ahir...
Li posa a la ma un bitllet de cinc euros.
- Iaio ...!!! Com és que me’n doneu cinc si em prometéreu només tres, que pagueu el retard ?.
- No fill meu, no... Tres te’ls pago jo i els dos son de la meva mestressa, la Júlia....
El xibal no ha esperat i ha emprés carrera rera els companys,
La riota dels del banc de la Moncloa ha set com una tronada benefactora.
..............................................................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.

-----------------------------

E S C O R R I A L L E S
A121.- Si als metges per la seva lletra no els entenem, com entendríem els metges xinesos?

A123.- Hi ha monuments de ferro que ....,cosa més estesa ara, que semblen cants a la ferralla. Qui sap si se’ls acabaren els calers i no compraren ciment i grava i mira..., ha quedat així.

divendres, 12 de desembre del 2008

93 -- EL MENUT DIU : AVUI ÉS NADAL !!! - expresío del Pau al veure la lluminària.

Haikú del dia

34.- Pentinat dona.
Terra, aladre solcava
la formosor.

------------------

4 – VULGARITATS .- 8 – 12 – 08 . Diu que els menuts tenen preferència. El Bolet va voler fer el que no devia, sa experiència no era la que necessitava per aquell delicat moment i no li va resultar favorable. Ara el tocar els aladres a terra i fer de muntanya, el còrrec en el lloc precís i profund, i diguem-ho, sa estatura reduïda....el varen lliurar. Casualitats en diem que poden salvar el compromís.


Avui us parlaré d’en Pau un menut menut, sols quatre anyets, que diu sa iaia quan d’ell parla, que també la fa parlar alguna vegada que s’entossudeix.i és que sempre volem que els petitons ens creguin a la primera i si tenen quelcom entre mans, no és bonhora per deixar córrer el que amb tant de goig estan treballant. Ja sé que no els comprenem per més que nosaltres hem sigut com ells, però qui se’n en recorda?
El menut Pau, jugant amb sa cosina s’ho passa de meravella, tot és joc, els dos son el joc personificat, no pararien.
Quan la seva mare ha telefonat dient que el venia a buscar per sopar i dormir, s’ha enfadat de manera suprema, que no havia acabat el pastis que estava fent amb barreja de farina, cafè, sucre, que em sé jo el que hi havia en el perolet ...
Fins el vell de casa ha partit peres amb ell per poder-li posar les sabates, que se les havia tret com si fóssim a l’estiu, Bé, un petit drama que ha acabat amb uns morros i cara de...beure vinagre.
L’he adornat amb un petó a la galta, però ell... Hem baixat les escales forcejant. i ja el cotxe era a la porta.
Obrim la porta i la lluminària de la plaça ens ha sorprès.
- Mare, mare, que ja som Nadal.... Avui és Nadal !!! Avui és Nadal !!!!
Com en tots els pobles la il·luminació és un complement i les bombilletes menudes que apaguen i encenen i les coloraines, ha fet venir a la ment del Pau l’exclamació.
- Avui... és Nadal , mare ? - ... i l’enfado havia passat, fins uns petons sucosos ens ha cosit a galtes... ...
........................................................................

Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
---------------------

ESCORRIALLES

A110 .- Segurament que s’arribarà a que els fumadors duguin una capseta per guardar les restes de les cigarretes, no sigui que contaminem aigües ara que plou tant. I si ara als cotxes no els deixen fumar ni tirar gasos ( i tem pets) que facin una llei per que les persones no s’afluixin que diu que estudis seriosos hi ha un promig de catorze al dia per individu – deu ser que aquest nombre porta sort en les travesses -. Res, coses de científics que no saben que fer i s’entretenen en contar els petits escapes culars del personal

A111 ..- Una cigarreta pot produir un incendi. Una paraula, una guerra.
----------------------

dissabte, 6 de desembre del 2008

92 - BOLET EL TRACTORISTA -- recordant antics successos

Haikú del dia
31.-.Taula per nens
que gaudeixen jugant.
Cadira bova

3 – VULGARITATS - 3 - 12 – 08 .- Quan a un poble plouen, diríem, diners és que la riquesa hi habita. Per tenir diners també es té que treballar i en aquest treball un pot deixar-s’hi la vida, ja ho diuen per la vida es perd la vida.

L’altre dia anàvem amb el cotxe, la mestressa i jo, per un camí estret, en direcció a una finca on hi tenim oliveres. Fora ja del poble en una recta no massa llarga després d’una granja ens va sobtar que un jove plantat, d’esquena al camí mirava on hi havia un esbalç. Al apropar-nos ens va sorprendre la visió certa d’un tractor de garres enlaire com un gos quan demana pietat que no li peguin. La intranquil·litat s’apoderà dels dos. Ja a la vora, la mestressa va desfogar la seva paraula amb el jove.
- Què ha passat ? S’ha fet mal...? Com ha sigut... ?
- No, només el tractor.- ha dit el noi – Esperem que vinguin a ajudar-nos
- Que us podem ajudar ?
- No, ja serem prou, gràcies.
Amb el cor a la gola hem continuat. Hem pensat en la possible desgràcia que no s’ha produït... Ens sentíem contents però esgarrifats. Quans accidents d’aquesta mena en tenim record. Bastants, molts. Ja més tranquils hem arribat al lloc.
Jo li he començat la conversa. Un necessita esbravar-se. Li he recordat un cas en el que jo hi era quan de solter vivia a l’altre poble. Aquí el terreny es bastant planisser i sembla més segur, però allà dalt que tot es costers....amb desnivells molt pronunciats.
Abans d’anar a la mili, un grup de joves del poble varem llogar a un tractor per desfonar una sèrie de porcions de terreny. En ves de fer-ho amb el caçut o espiocs, o aixada estreta, tenint la possibilitat d’un tractor per la feina, ja em direu... I així va ser. Fora del poble a un quilòmetre hi havia eixes finques. El camí estret. De ferradura. Els carros allí no hi habitaven. S’arreglaren els llocs més perillosos i el dia arribà com tot fa cap i tractor i una rècula de joves i algun de més edat fèiem la processó al costat de la màquina. Quasi diria que era com un acte de festa major. Veure un aparell d’eixes característiques, el primer que desvirgava aquells camins, era tot un esdeveniment.
- Fer per fer, digueren el conductor, un noi jove com nosaltres i el encarregat – començarem per
la part més llunyana i anar venint vers el poble.
El jove conductor era un noi fornit, de bona musculatura i que feia tossa encavallat damunt la bestia. El runruneig del motor, el soroll metàl·lic de les polleganes i la conversa de crits i gresca, com batalló que ha guanyat una batalla, donava un ambient d’alegria.
El capatàs, era un home expert en motors i conducció de cotxes. Abans treballava de taxista a la ciutat gran, però la cooperativa propietària del aparell el llogà per fer la feina i ensinistrar al jove
fornit. Era baixet, primet, no tenia mig carxot... Ja com a renom li deien EL BOLET.
S’arribà al lloc on s’havia de començar la llaurada. Un bon tros abans les dificultats eren paleses i el jove fornit no feia massa bona cara, comunicava que no li agradava tot allò, una pendent en que per que el tractor progressés fins al lloc de començament posàvem davall de les rodes rames de pi per que no patinés... La dificultat hi era. El noi fornit va dir que prou, que ell no continuava, que si ho volia fer el BOLET que bueno, ell no es veia en coratge.
Esperonat en son orgull el BOLET, li digué que els covards que es quedessin a casa. L’un baixà i l’altre pujà....
Dalt del seient del tractor era això un BOLET. Volent arreglar l’ aparell per dirigir-lo al lloc on ja hauria d’aprofundir amb els aladres. Donà un cop de volant...
- Bolet, que això no és el taxideia a crits el jove fornit. I nosaltres, tots, esgarrifats.
- Que us sabeu, ximpletsdeia el BOLET.Aparteu- vos d’aquí. Jo ja sé el que faig
Sense baixar a terra les polleganes, donà altre cop de volant per situar-se.... I tant com es va situar. Les polleganes relliscaren en la maniobra i feren de contrapès ... Encabritat el tractor no va poder retornar a la estabilitat que el BOLET volia i feu com el ventar d’una campana...
Totes les boques presents feren un crit esgarrifós... L’aparell donà una volta i dos i tres fins baix del barranc on un esbarzer l’esperava ....
Tots pensàvem :-. Pobre BOLET.... pobre BOLET....
Estava de cul enlaire, el cap a terra.... Pensàvem, li ha esclafat el cap... Ja ha begut oli... Pobre BOLET.... Els quinze o vint caps pensaren... i les trenta o quaranta cames corrien fins al lloc.
Allí, el BOLET feia la catombella , quedava amb el cap enlaire ... I esclatava en un plor....

I esclatava en un plor.... I esclatava en un plor....
El còrrec i la seva petitesa física l’havien salvat.
.........................................................................


Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.


..........................................
ESCORRIALLES.
A108 ..- Per que fos més bonic i antic feren rotular els cartells en lletra gòtica. Molt bonic però eren a Anglaterra. No pensaren en sa escriptura, en la que porta el seu nom, ells que no donen el braç a tòrcer...

A109 .- Com si ho descobrissin ara volen fer treballar entre 60 o 65 hores personals setmanals. No és recessió això, és més aviat esclavitud... Ens deien que ho farien tot les màquines i que nosaltres a la bartola i un ventall... El benestar deu ser una altra cosa, un astre del cine, per exemple BEN STAR, no el que ens vengueren.