Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VULGARITATS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VULGARITATS. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 de gener del 2009

101 -- EL LLAUNER EMBUDER I EL BROMISTA.

Haikú del dia
42.- Diamants trobo
a cada pas que dono.
Ric d’experiències.


12 .- VULGARITATS – Hem entrat en un pis relliscós, ja que parlar ahir de llaunes i del productor que va construir la cuirassa, ens pot mermar la credibilitat, si diem el defecte en la parla que el llauner tenia, era embuder, vull dir tartamut . Si ho anuncio com embuder, sent el llauner, qualsevol que vulgui expressar el seu criteri, em dirà que ja sap que un llauner fa embuts de llauna, i és que aquest en feia de les dos maneres, de llauna i de paraula Diuen que els de veritat quan parlen cantant no se’ls nota l’embut, però que un es posi pel carrer o a la botiga a cantar, ja em direu. Aquest, del que us parlo, no sé que mai ho fes de cantar...
En la botiga que tenia i on el seu treball es feia evident, tot estava una mica barrejadet, hi havia de tots des de xerracs per esmolar o posar-hi un mànec, barres de tub de coure per fer quelcom,
Llaunes per fer pots, o plegadors o canals i canaleres, tot el que puguem imaginar estava allí per que aquell cap i mans feien tota classe de treballs, el més inversemblant.
Sempre en la botiga, sobre tot als vespres, acudien dones o homes. a encomanar o buscar treballs
Un dia hi va anar un dels personatges que tenien fama de bromista, això fora de casa, ja que la seva muller una dona que sempre mirava a terra no fos cas que d’alguna butxaca o moneder s’hagués espavilat alguna moneda, i encara que no hi veia gaire, aquest gaire era suficient per ajupir-se i collir el possible tresor., com deia,aquesta muller s’expressava en castellà que aleshores podia algú escoltar amb amor les paraules, ella cantava, santo en
plaza, demonio en casa.
Sabent el poble la fama, el tartamut també ho sabia. Al veure’l entrar ja no es va fiar de la bona intenció del que digués el Jacint. A demés d’uns xerracs per llimar li encomanà un embut per omplir les botelles d’oli i de vi. Quedaren que als tres dies podia tornar que ja ho tindria per entregar-li.
El bromista es presentà al vespre i quan li va tocar el torn li preguntà quan li devia.
- Do, do, donam ... de de de deu rals – entregant-li els dos xerracs..
- Teniu oncle aquest bitllet de cinc pessetes, però no m’heu fet cap embut?- tot per fer-li la punyeta i destorbar-lo amb el canvi
- Qu qu quants em vas dir que que que que te’n fes...
- Amb un en tenia prou....però millor si me’n fèieu dos, un per l’oli i l’altre pel vi..
Agafa el bitllet de cinc pessetes i l’esqueixa per la meitat i li dona una de les parts

- Mi mi mira, pe pe pels xerracs no no no no et cobro res,... pe pe però d’embuts te’n he fet de de de de de sobres i a a a a tu te’ls co co cobro-
El llauner no va cobrar res però al bromista li costà el doble els xerracs.
...............................................................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
....................
E S C O R R I A L L E S

A129.- No et facis un nus als cabells, el llaç fes-lo a la veta de les espardenyes i ben assegurat per que no es deslligui.

A130.- Qui pot entrar en el cor d’una pedra? S’ha de rompre... En la vida en trobem de rocs que s’han de xafar per saber el que ens reserven.

dijous, 8 de gener del 2009

100 - QUÈ HI PORTES DAVALL?

Haikú del dia
41,- No cal llençols
per dormir sobre terra.
Si cal el terra.


11 – VULGARITATS – 30 -12 -08 -. Això de menjar supositoris no és massa normal, aquell matrimoni de ben segur que no havien sigut receptats amb una medicina que atemptés a desbancar la lavativa, sigui com sigui el cas va passar als anals del poble com cosa que analment parlant, el subjecte no pensava que posant-lo en tal lloc calmaria el dolor produït per la caiguda.
De dolor n’hi ha de moltes maneres, aquest ocasionat per una relliscada i d’altres en que peus o mans o punys poden causar un cert dolor.
En una taula de cafè del poble ja sabem que els jocs, dòmino, cartes, etc. hi tenen concurrència . I que les discussions de vegades es passen de mida, o sigui que les paraules amb to alt i ofensives destaroten la calma i les galtes vermelles i furioses es piquen crestes i de les paraules i gestos pot haver-hi el moment que l’incontrol d’algun dels parlaires, acabi estrenyent els punys i en un moment donat llençar-lo com una fletxa al contrincant.
Això es donava en aquesta taula del cafè que em vull referir. Un de bastant xulo, sempre que les coses no l’hi anaven bé, pujava el to, del to a l’insult i de l’insult ... aixecar-se de la cadira i fer un culpable i si l’altre no abaixava la cresta... l’interfecte tancava la ma i l’amenaça podia seguir el curs.
La discussió per unes pessetes que es jugaven en la partida d’aquell dia era d’espectacle. I el moment culminant va arribar. Tota la gernació que ocupava lloc en el local atenta, per si convenia ajudar o...Qui sap si algú pensava que el que s’encarava amb el xulo, li propinés abans que ell una bona samarrada i el deixés content per una temporada.
Entre varies taules i cadires revoltes, els dos ja plantats com dos gall
s esperant el moment de treure l’arma a qualsevol gest impertinent de l’altre. Però el xulo que ja havia fet recular a més d’un emportant-se a victòria, també aquest dia podia ser el preferit de la sort.
- Tapat la cara., noi – li deien al víctima d’aquest dia.
- No pateixis que no em tocarà el nas aquest poca vergonya respongué valent i provocatiu deixant el pit a l’intempèrie on el xulo ...
- Boooom! – Es sentí el ressò del cop de puny del xulo contra la caixa del víctima –
- Aiiiii....!!! – un crit esgarrifós llençà al aire el xulo al haver contactat. La ma del cop constrenyida i l’altra donant caliu i la cara amb el gest de dolor com si s’hagués romput tots els dits. Els gemecs feien època i l’estupefacció dels assistents no tenia límits. El víctima no era cap gegant si no un poc pel, fembrilet ... que un cop d’aquella categoria hauria d’haver estavellat al terra ipso facto, però no!! Havia resistit i com si es tractés d’una carícia s’havia quedat plantat i sense cap símptoma evident de la trompada.
- Això és un miracle – va exclamar un dels que jugava amb ell.
- Ja li està bé, que algú li abaixi els fums – és deia per allì.
- Aquí hi ha gat amagat – un vell picardiós va esberlar. – QUE HI PORTES DAVALL?
El poc pel i fembrilet, va obrir-se el jersei i ensenyà una planxa de llauna adaptada que el llauner del poble, un home molt manyós, li havia fet a requeriment d’ell.
.............................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és sile

----------------

E S C O R R I A L L E S
A126.- Ara cuidem poc la cal·ligrafia. S’ha comprés que el PC. en tenen infinitat de formes i sols picant la tecla adequada queda escrita per difícil que sigui. Pobres monjos artesans...!!

A127.- Res és nostre, ni el foc interior que ens fa viure. No ens el prengueu del tot, que ens cremi en silenci.
A128.- On vas? Equivoques el camí? Qui t’ho diu que vas malament? La intuïció? Ia, ia. Fes-ne cas. Ella sap el que et convé al predir-te

diumenge, 21 de desembre del 2008

97 -- UN QUILO DE BITLLETS DELS VERDS, TENIU...

Haikú del dia
38.- Els dits treballen.
Son meva companyia
al puny lligada .
---------------------------


8ª .- VULGARITATS. -18 – 12 – 08 . - Aquest de les cartes sempre té quelcom de protagonisme. Com que reparteix les cartes és fa amic de la gent, per que el personal quan altre té algun coneixement de les coses teves, un procura fer-se amic o quan menys fer bona cara passi el que passi per prevenir...
Suposo que recordeu la vella de noranta anys que tenia cataractes i que li ploraven els ulls..., doncs, un dia en aquell temps llunyà el tal repartidor de cartes es presentà a casa de la interfecta per entregar-li la missiva convenientment certificada, no fos cas que es fes fonedissa i no arribés a destí. Era important, per que anunciava d’una casa de tractors, que el aparell contractar per fulanito de tal, el marit de la plorosa, era ja a punt de ser servit al destinatari previ pago d’una quantitat astronòmica, - Ens arruïnaran - segons la dona quan el seu home , i causant dels seus ulls plorosos, va obrir la carta i li va comunicar el preu que en volien d’aquell tractor que pensava comprar per el seu noi.
L’home i el seu noi varen anar a pujar al tren per arribar quan li donés la gana al xucuxucu a Reus, lloc on els amos del tractor novet flamant el tenien.
Com que el vell ja sabia on era la casa varen anar directament al lloc on el pecat habitava, o no és pecat que per quatre bocins de goma i quatre ferros marxés de casa el diner de les suors i estalvis de molts anys, de no menjar ni un borrim de cansalada que amb ella al tupí estalviaven l’oli de mig setrill....
- Bé, us ensenyarem el tractor i després formalitzarem l’operació digué un home encorbatat, camisa neta, vestit fosc i sabates lluentes com un brill de sol.
Un parell de joves o no tant joves per que el vestuari, un mono blau i sabates noves o al menys netes i llustroses, i un cabell ben tallat i nets de barba, els feia com nines sortides de la capsa .
- Veniu que us direm com funciona, és la nostra feina. Demà quan el pugem al vostre poble volem que sigui un espectacle – els empleats ja anaven preparant per si algú més queia a la ratera de la compra, que ells també hi tenien algun dineró que agafar.
Satisfacció i nervis del jove que no se’n havia vist mai. Sembla el nuvi que rep a la núvia i no sap si posar-se a la dreta a l’esquerra o... L’home encorbatat s’apropà i li digué al vell.
- Deixem als tres que s’esplaïn i mentre, nosaltres farem lo important.
Entraren al despatx. Li cediren una cadira prop del escriptori.
- Mireu, tot està preparat, sols cal la firma i els calers. Que hem d’anar al vostre banc per agafar eixa quantitat ? Ja he preparat el cotxe i us hi portaré i si me’ls doneu allí jo ja els ingressaré i fora patiments que quan un menys pensa pot passar el que un després no és creu.
L’home vell s’aixeca de la cadira.
- On aneu, que no el voleu comprar ara? Després que ...
- Es que no vull que em vegeu el que em fa home.
Girat d’esquena, es descorda el cinturó, obre la bragueta per fer lloc, treu la camisa i davall apareix una bossa blanca lligada al cos. Per una butxaca de la bossa treu un plec o millor dit un fardell. Un diari embolicat sorgia a la vista del amo de l’establiment. El paquet el deixa al damunt la cadira i torna a posar-se la camisa al lloc i la bragueta i el cinto per últim compleix els desitjos del vell.
- Quan varem quedar que us havia de donar...?
- ..................................- l’encorbatat va dir una xifra en que els zeros n’hi havia més que rodes al tractor i encara en sobraven.
Amb parsimònia el vell pagès desembolicà el paper de diari i d’allí esboternaren els cromos com si a un llibre hi haguessin tret les tapes. Obert tirà damunt la taula prop del bigoti de l’amo
aquella muntanya de paper verd.
- Aquí teniu el quilo que vareu dir que valia el tractor...!!
...................................................................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
------------------
E S C O R R I A L L E S
A119.- Està muda, està callada l’espardenya, no es mou. Aguarda peu que la calci, que la vulgui, que es casi amb ella i s’ajuntin i es cloguin en orgasme de camí.

A120.- Bossa buida, així tens poc valor. Vindrà la ma seductora a omplir-te de goig? Pot ser des de fem a or que et donin a guardar. On és la teva sort? Sols a servir amb obedient disciplina el desig, necessitat del menesterós de tu...., de qui et cull.

divendres, 19 de desembre del 2008

95 -- PERÒ LES OLIVES PER A MI.

Haikú del dia
37.-Ulls ja dormint...
L'escletxa suau es tanca
en nit de pau


Si veu eixa foto l'interessat, ja podré córrer.Es el vertader carter del poble, el Josep, i quan vaig tirar-li eixa foto, feia tot el possible per que jo no li disparés, això que és un home de teatre i no té vergonya de sortir davant del públic a fer riure o plorar.


---------------

7ª -. 18 – 12 – 08 -----VULGARITATS.- Quin encert, ahir varem parlar, encara que sigui poquet del carter, clar que era un personatge important per el desenvolupament del assumpte del piano de cua que li havia tocat en sort en la rifa a la Glòria.
I, mira per on,quan avui al sortir al carrer per allà les nou del matí se m’ha plantificat el cotxe seu a la vora, ha parat i oberta la ventanilla hem creuat una sèrie de paraules. Com que anava amb la mestressa, ella sempre l’inquireix en qüestions fotogràfiques, ell té bona ma i quan hi ha un aconteixement mira d’aprofitar i vendre unes quantes fotos als que les necessiten per un record perdurable. El que la mestressa volia era de la festa del Mossèn, no sap si la podrà complaure i així quedava la cosa, però com que les converses de sobte es poden allargar si un vol i l’altre consent ,he de dir que sempre ens gastem alguna broma, i li agrada .
- Ja acabes de collir les olives ? –
li he preguntat – Prefereixes fer bona migdiada... Que et conec ( Sols pot anar-hi per les tardes, i les tardes se les menja el llop, que diem per aquí.)
- Si, ja et fotran migdiada, que ja ha començat el repartiment de tots els extres i no paro de arreglar cartes... Mira quin munt que en porto. Amb les festes em torno boig.
- Doncs, al manicomi et fotran, si no pares compte.
- Em sembla que es quedaran a l’arbre... Jo no puc tot sol. ( Es solter i ell sol s’arregla)
- Ja et vindrem a ajudar... Que naltres ja hem acabat.
- Però les olives per a mi. ( La garreperia sempre surt a flot. Això del diner i la propietat...)
He callat i he pensat posa marxa i tira avant. Ja ho sabíem que les olives eren per a ell..., sols parlàvem d’ajudar-lo i entre amics... En tot cas un dinar... i llestos. I és que tota la conversa era per passar un ratet i en tot cas fer-nos una rialla si així es dava, però no. Ha sortit.... les olives per a mi.

.................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.--------------------


E S C O R R I A L L E S
A117.- Botella d’aigua plena o mig buida guardes el reservori per calmar la meva set. Ets com el llibre que espera la mirada per obrir paraules de consol per al neguitós lector que s’assadolla del contingut i deurà agrair-te el favor. Oh, botella menuda, immensa en el teu conhort. Oh, llibre, que il·lustres a qui et té voluntat.

A118.- El préssec anhela la ma que acariciant el culli, que l’apropi a llavis i es besin les dues carns, que es confonguin i es rebin gaudint els dos d’ofrena i comunió.
---------------------

dimecres, 17 de desembre del 2008

95 -- M'HA TOCAT EN LA RIFA UN PIANO DE CUA.--2ª PART.

Haikú del dia
36.- Maneja lupa,
veuràs dòcil la mosca
que t’enverina.

6 º – 15 – 12 -08 .—VULGARITATS.- La Rosita ja ha envescat a la Glòria. La bromista ha penjat abans que l’altra recuperi massa l’alè, que li quedi en ment la parrafada ultima i a veure venir. La col·lega sap de que va amb això de les badomeries, és experta, i té clar el moment en que ha de deixar amb el dubte al màrtir Li sembla que ho ha aconseguit, sa torcat els llavis amb el mocador blanc i net, això sí, net,... a la botiga no hi vagis amb tonteries, tota polida com sortida de la capsa, ni grenyes, ni mascares, tot polit per polir a les clientes que al veure relluir els articles com si l’enllustrador habités per allí... s’enganxen com moixonets al vesc.
Com que durant eixa estona no tenia cap clienta per endossar-li la seva xerrameca i el cistell a tope, que sap aprofitar els moments per fer les seves disbauxes, ha tirat camí a l’interior de la casa, damunt de la taula una carta que ha collit, l’ha posat al sobre, l’ha sellat amb segell i amb saliva com si fos un tresor. Quan passi el carter el comminarà a que faci córrer la carta demà a les nou del matí a la ma de la Glòria. Ja sap que els favors se paguen i al bossot hi tirarà el premi, no el piano de cua.

La Glòria ha penjat i ha quedat uns segons muda, indecisa... Li ha arribat una llumeta que ve al obrir el finestró. – Vaig a veure la Rosita... li haig de dir... no puc aguantar, ella em dirà on el poso... No es pot menysprear, jo !!, jo he sigut triada,... afortunada crec que ha dit i és veritat.

Quan ha arribat a la botiga, varies clientes esperaven torn. Com un coet ha entrat,...
- Rosita,... saps què ? – Totes s’han interessat per la gràcia o desgràcia... - ... Que et passa?
- Que demà em porten un piano de cua...
- I què n’has de fer d’un piano.... – Li han dit a cor totes les clientes de la Rosita.
- M’ha sortit a cal notari, Ai! Que dic, que un senyor de veu gruixuda i molt ben parlat m’ha dat la nova.... però on el poso, una cosa tant... i m’ha dit que val...

La Rosita que té el do de despatxar i de parlar del que sigui, pesar el que sigui , apuntar per fer els càlculs de tot el que compra la clienta, ...sempre atenta a tot i no s’equivoca mai a favor del comprador, ella diu que si té un error ja li fan avinent, ara si és al contrari ja ha begut oli, per que tothom fa el distret...Li ha dit...
- Això és un dineral. Si me’l rebaixes me’l quedo jo... Que no t’agrada tocar el piano? I tocar la cua del piano – la Glòria no ha entès la indirecta i hi ha caigut de potes.
- No, no m’agrada tocar el piano,... que no en sé.
- Bé, si m’ho poses bé de preu me’l quedo.... – diu la Rosita.
- Saps que, noia. Si el tinc a casa potser n’aprendrem el Josep i jo de tocar... Ja us convidaré...


Ha tancat la porta i a esperar.
La Rosita quan ha passat el carter la comminat a que entrés a dins del menjador per firmar el certificat que li portava.
- Entra, Juan, i prepara els papers, que ja vinc. Acabo de cobrar a la Mercè i vinc.
Ningú ha pescat la maniobra. El carter que ja sap d’aquestes noves, ha completat l’experiment, dient en veu ben alta, no et cal córrer que no em persegueix ningú.
La jugada estava preparada.
La Glòria i les dones que han sabut la nova han estès el pallús sense fer vent i tot el poble s’ha assabentat de la festassa.
A les vuit del matí les més lleials a les badomeries ja tenien el lloc davant la porta de la Glòria.
A les nou tothom ansiós esperant el furgó o camió que no arribava, els xibals de camí de l’escola volien veure l’espectacle. Semblava un formiguer. Tot en moviment.
A les nou el carter ha fet cap amb la cartera penjada al coll... Ha tret un sobre blanc. L’ha llegit.
A cridat la Glòria. Li ha entregat a ma la carta. La Glòria ha obert... Ha extret. Ha llegit... De les mans li ha caigut un segon full de paper...
Una foto d’un piano de cua i...negre.
La Gloria ha estripat la carta. L’ha llençat contra terra. Després ha arrencat a córrer cap a casa.
En arribar al brancal, a la vista de tothom ha esclatat en un plor ... La Rosita que arribava al
lloc
- Que et passa Glòria,... que et passa?...
.............................................................................
Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
-----------------------------
E S C O R R I A L L E S

A115.- Fes-te llaços segurs amb les vetes de les espardenyes que semblin ales de paloma per que en frueixin els peus del vol planer i tranquil.

A116.- En els dits tenim les pinces que podem collir la concòrdia i fer-la evident i compartir-la amb els altres.

dilluns, 1 de desembre del 2008

90 -- LA QUIETUD EN UN POBLE.

Haikú del dia.
29.- A can Vi deien
Vendrem tot el Vi ranci
a canvi, a canvi..

1 --VULGARITATS. 1 – 12 – 08 .........La dona que li rajaven o ploraven els ulls degut a les cataractes, ella deia que això li succeïa des de que trobà la bossa que el seu home guardava en lloc escusat i ella malpensant li etzibà un florilegi d’acusacions fins que el mascle explicà la veritat, però ella amb el seu disgust i plor ja no deixà de fer llàgrimes d'allí ençà.
Hi ha situacions que es complementen elles soles i ens sembla que van lligades.
Aquests dies n’ha passat una prop de casa que sembla feta exprés. La mestressa d’una botiga que hi ha al carrer ha tingut de absentar-se fora el poble i deixar tancat el lloc de venta. Tanta pressa que li ha succeït que no ha avisat a ningú, ni ha posat cap paper a la porta dient la circumstància, res... Tot tancat. El veïnatge ni pensava que la mestressa era fora, ja que mai abandona aquells metres quadrats de mosaic i productes per vendre i que és el lloc on entra més diner. Es una riquesa aquell lloc, i deixar-ho un dia parat sembla un disbarat dels més descomunals.
Però, avui, sí. Allí no s’ha guanyat res, més aviat s’ha perdut.
Quan ha arribat un camió de repartiment de productes de carn i s’ha trobat el lloc forrellat i sense cap lenda que conduís a esbrinar com era que sabent que ell havia de venir no es perfilava on deixaria el producte....
La primera casa que veia obert el garatge, portalada gran, hi ha pegat un crit, l’home te veu de xantre, a demés, quan va per eixes carreteres no li costa gens bramar les cançons que la radio li dicta i fins de vegades obre el finestró per que la seva veu marxi pels camps que travessa per alegrar arbres i matolls,un bon crit, com dic, i una veu de tiple revellida ha retornat com eco al embat del repartidor.
- Si, deixeu-ho aquí .- Ella dalt l’escalinata,feixuga de cos, qualsevol baixa les escales, quan sap que ha de retornar,veu clara, ha acceptat la comanda.—Val,val... que si, que si...
L’home ha marxat. Però el marit de la tiple revellida ha arribat amb el seu cotxe tot terreny. Sols baixar i dos gossos han posat el seu ganyol a terra, una corredissa del dos han entrat en el garatge. Es veu que allí els esperaven tres caixes plenetes de carn de pollastre, conill, tocino, corder, ... El tuf, l’olor els ha senyalat el lloc i com que ningú ho veia han esventrat la primera caixeta que apilada es pensava que era la preferida, i si que ho era, dels gossos...
Quan l’home a peu fals i sense cap malpensa ha escoltat el soroll dels animals amb un bordar de satisfacció i de baralla, els dos volien ser els primers... ha apressat el pas.
Dos o quatre crits, o deu, han retronat en garatge i els renecs han sortit a pasturar per la plaça.
La tiple revellida en sentir l’avalot, ha temut el pitjor, i les cames al coll i la veu escanyada a la boca han baixat amb quatre salts els escalons,,,
Quin desastre, Déu meu !! – Mata els gossos -.
Gossos, home, tiple revellida... i el veïnatge que ha despertat de la quietud d’un poble quiet.
- Com ha sigut ...? – preguntava la innocent de torn
- Per què ho ha deixat aquí ... Que no ho sabia...?
- Jo, no ho pago...
..............................................................................................................................................

Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
--------------------------
A104.-- Amor, masculí. Guerra, femení. Odi, masculí. Llibertat, femení. Coses de ministres de igualtat. ---( Mediteu eixes quatre paraules i canvieu, segons sigui necessari... Punt i apart.)

A105 .- Matem els Oros abans de matar Toros. Matem Toros abans de matar Persones. I acabem aquí. Ni guerres ni penes de mort. Ara, que a les persones ja ens fan sofrir sense matar-nos, ens dessuquen com a taronges o llimones i es beuen el suc, per això ha de ploure i tenir aigua per reomplir la carmanyola de patates i la cantimplora d'aigua...