dimarts, 13 de desembre del 2016

UNS BRANQUILLONS... aquarel·la


Uns branquillonets del arbre 
se m’han posat davant del mirar
com ulls de caragol que treu banya...
No és que hagi plogut. Ara ,sense fulles,
aquests milers de brot de l’arbriu
vol fer adonar-me que hi és,
que ocupa el seu lloc, que és ell allí
i que no el maregi. Pot burxar-me  en lloc
que necessito no sols ara per mirar-me’l.
L’he saludat i s’ha sentit important.
Li he dit: - Fas bé d’ocupar aquesta posició,
ets com el soldat en la guàrdia, impertèrrit.
M’ha semblat que acotava el cap assentint.
Quedat aquí, ja procuraré no desbancar-te
al hivern boirós amb les tisores...
Ara be, el teu germà caurà a terra
o si no el fruit que daríeu seria esmirriat.
La natura no tocaria res i tot pujaria
però nosaltres, ai, nosaltres...
crearem les tisores per tallar caps...!!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 11-12-16.