Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris boira. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris boira. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 de desembre del 2016

HA DESAPAREGUT EL BOIRAM I LA PLUJA... aquarel·la xinesa


Ha desaparegut el boiram i la pluja.
Encara balla el gotim en fulles tardanes
que no han caigut seguint destí germà per fer catifa...
L’arbriu ensenya sa nuesa ben neta...
A ramassades els rams d’aigua han fet la seva
i encara ploren les gotes que es sostenen
com petó que retarda el seu esclat.
El sol ha esbargit el tel blanc, núvia vestida,
i en els tolls posa la cara rentant-se-la...
Una oreneta ha sortit a beure en el clot,
i el gat se la mira pensant en ratolí salvatge.
Tot ser viu anirà guaitant desprès de la tempesta,
ells saben que tot no dura un segle
i en seus nius callen i esperen l’hora bona.
Beneïda pluja, diuen, ja tenen aigua per dies.
Tots s’acontenten amb el que l’instant els dóna.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-17-12-16

dimecres, 23 de novembre del 2016

FINS EL TORMO... aquarel·la


Fins al Tormo arriba la boirada.
Els núvol s’esquincen a estrip
com cames de canalla inquietes
que corre i cau com cabres 
per abruptes camins pedregosos 
per pellar-se amb sang els genolls...
Sorgirà el sol o be ens plourà gota grossa ?
Sembla que el plor es fabrica...
Sembla que el riure es a punt d’esclat...
La natura sàvia té a ma el pèndul.
Mentre uns ploren, altres se’n en riuran.
La misèria de la comprensió situa
a la nuvolada com canalla 
que s’esquinça les seves carns :
total per ploure o obrir al sol el finestral.
Ai, Tormo, quanta penúria  i mesquinesa
passa fregant-te teva pell ancestral.
DE REBAIXES 16.-ANTON.-T.E.- 23-11-16


dijous, 25 de desembre del 2014

BOIRA... boli ràpit


La boira penetrava en el forat del pany,
I en les juntes de les portes...
Obrí la portalada i s’inundà l’entrant.
Veuria el campanar tapat pel boirim ?
No existia per la seva mirada
i el so de les campanes s’esclafava
i s’escoltava com vent melodiós
exclamant que el temps seguia...
Un gos lliurava al cel seus lladrucs
que no espantarien els estels invisibles...
La moixonada quieta en l’arbram
calentejava les niuades de menuts pelats...
Aquell fum de l’escabellosa esborrava
les fotografies que sol i lluna
en groc i platejat mantenien vives...
Com un ploviscó remullava a gotim
en previsió d’una nit de gebre
on el blanc lletós regnaria...
L’espelma encesa, bellugadissa al airet,
li calentejava les idees en l’almàrfega
de palla, pallús i gra del seu cap...
I mentre en els cors imperava quietud
esmirriada, minúscula, menuda
com deixada de compte, falsa pau...
Aleshores, vindria l’AMOR IMMENS
I esbargiria la boira del cor dels homes.
DE ARREPLEGANT TRENETS III
ANTON.- T.E. 25-12-14.