Haikú del dia
31.-.Taula per nens
que gaudeixen jugant.
Cadira bova
31.-.Taula per nens
que gaudeixen jugant.
Cadira bova
3 – VULGARITATS - 3 - 12 – 08 .- Quan a un poble plouen, diríem, diners és que la riquesa hi habita. Per tenir diners també es té que treballar i en aquest treball un pot deixar-s’hi la vida, ja ho diuen per la vida es perd la vida.
L’altre dia anàvem amb el cotxe, la mestressa i jo, per un camí estret, en direcció a una finca on hi tenim oliveres. Fora ja del poble en una recta no massa llarga després d’una granja ens va sobtar que un jove plantat, d’esquena al camí mirava on hi havia un esbalç. Al apropar-nos ens va sorprendre la visió certa d’un tractor de garres enlaire com un gos quan demana pietat que no li peguin. La intranquil·litat s’apoderà dels dos. Ja a la vora, la mestressa va desfogar la seva paraula amb el jove.
- Què ha passat ? S’ha fet mal...? Com ha sigut... ?
- No, només el tractor.- ha dit el noi – Esperem que vinguin a ajudar-nos
- Que us podem ajudar ?
- No, ja serem prou, gràcies.
Amb el cor a la gola hem continuat. Hem pensat en la possible desgràcia que no s’ha produït... Ens sentíem contents però esgarrifats. Quans accidents d’aquesta mena en tenim record. Bastants, molts. Ja més tranquils hem arribat al lloc.
Jo li he començat la conversa. Un necessita esbravar-se. Li he recordat un cas en el que jo hi era quan de solter vivia a l’altre poble. Aquí el terreny es bastant planisser i sembla més segur, però allà dalt que tot es costers....amb desnivells molt pronunciats.
Abans d’anar a la mili, un grup de joves del poble varem llogar a un tractor per desfonar una sèrie de porcions de terreny. En ves de fer-ho amb el caçut o espiocs, o aixada estreta, tenint la possibilitat d’un tractor per la feina, ja em direu... I així va ser. Fora del poble a un quilòmetre hi havia eixes finques. El camí estret. De ferradura. Els carros allí no hi habitaven. S’arreglaren els llocs més perillosos i el dia arribà com tot fa cap i tractor i una rècula de joves i algun de més edat fèiem la processó al costat de la màquina. Quasi diria que era com un acte de festa major. Veure un aparell d’eixes característiques, el primer que desvirgava aquells camins, era tot un esdeveniment.
- Fer per fer, digueren el conductor, un noi jove com nosaltres i el encarregat – començarem per la part més llunyana i anar venint vers el poble.
El jove conductor era un noi fornit, de bona musculatura i que feia tossa encavallat damunt la bestia. El runruneig del motor, el soroll metàl·lic de les polleganes i la conversa de crits i gresca, com batalló que ha guanyat una batalla, donava un ambient d’alegria.
El capatàs, era un home expert en motors i conducció de cotxes. Abans treballava de taxista a la ciutat gran, però la cooperativa propietària del aparell el llogà per fer la feina i ensinistrar al jove fornit. Era baixet, primet, no tenia mig carxot... Ja com a renom li deien EL BOLET.
S’arribà al lloc on s’havia de començar la llaurada. Un bon tros abans les dificultats eren paleses i el jove fornit no feia massa bona cara, comunicava que no li agradava tot allò, una pendent en que per que el tractor progressés fins al lloc de començament posàvem davall de les rodes rames de pi per que no patinés... La dificultat hi era. El noi fornit va dir que prou, que ell no continuava, que si ho volia fer el BOLET que bueno, ell no es veia en coratge.
Esperonat en son orgull el BOLET, li digué que els covards que es quedessin a casa. L’un baixà i l’altre pujà....
Dalt del seient del tractor era això un BOLET. Volent arreglar l’ aparell per dirigir-lo al lloc on ja hauria d’aprofundir amb els aladres. Donà un cop de volant...
- Bolet, que això no és el taxi – deia a crits el jove fornit. I nosaltres, tots, esgarrifats.
- Que us sabeu, ximplets – deia el BOLET. – Aparteu- vos d’aquí. Jo ja sé el que faig
Sense baixar a terra les polleganes, donà altre cop de volant per situar-se.... I tant com es va situar. Les polleganes relliscaren en la maniobra i feren de contrapès ... Encabritat el tractor no va poder retornar a la estabilitat que el BOLET volia i feu com el ventar d’una campana...
Totes les boques presents feren un crit esgarrifós... L’aparell donà una volta i dos i tres fins baix del barranc on un esbarzer l’esperava ....
Tots pensàvem :-. Pobre BOLET.... pobre BOLET....
Estava de cul enlaire, el cap a terra.... Pensàvem, li ha esclafat el cap... Ja ha begut oli... Pobre BOLET.... Els quinze o vint caps pensaren... i les trenta o quaranta cames corrien fins al lloc.
Allí, el BOLET feia la catombella , quedava amb el cap enlaire ... I esclatava en un plor....
I esclatava en un plor.... I esclatava en un plor....
El còrrec i la seva petitesa física l’havien salvat.
..................................
.......................................
Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
L’altre dia anàvem amb el cotxe, la mestressa i jo, per un camí estret, en direcció a una finca on hi tenim oliveres. Fora ja del poble en una recta no massa llarga després d’una granja ens va sobtar que un jove plantat, d’esquena al camí mirava on hi havia un esbalç. Al apropar-nos ens va sorprendre la visió certa d’un tractor de garres enlaire com un gos quan demana pietat que no li peguin. La intranquil·litat s’apoderà dels dos. Ja a la vora, la mestressa va desfogar la seva paraula amb el jove.
- Què ha passat ? S’ha fet mal...? Com ha sigut... ?
- No, només el tractor.- ha dit el noi – Esperem que vinguin a ajudar-nos
- Que us podem ajudar ?
- No, ja serem prou, gràcies.
Amb el cor a la gola hem continuat. Hem pensat en la possible desgràcia que no s’ha produït... Ens sentíem contents però esgarrifats. Quans accidents d’aquesta mena en tenim record. Bastants, molts. Ja més tranquils hem arribat al lloc.
Jo li he començat la conversa. Un necessita esbravar-se. Li he recordat un cas en el que jo hi era quan de solter vivia a l’altre poble. Aquí el terreny es bastant planisser i sembla més segur, però allà dalt que tot es costers....amb desnivells molt pronunciats.
Abans d’anar a la mili, un grup de joves del poble varem llogar a un tractor per desfonar una sèrie de porcions de terreny. En ves de fer-ho amb el caçut o espiocs, o aixada estreta, tenint la possibilitat d’un tractor per la feina, ja em direu... I així va ser. Fora del poble a un quilòmetre hi havia eixes finques. El camí estret. De ferradura. Els carros allí no hi habitaven. S’arreglaren els llocs més perillosos i el dia arribà com tot fa cap i tractor i una rècula de joves i algun de més edat fèiem la processó al costat de la màquina. Quasi diria que era com un acte de festa major. Veure un aparell d’eixes característiques, el primer que desvirgava aquells camins, era tot un esdeveniment.
- Fer per fer, digueren el conductor, un noi jove com nosaltres i el encarregat – començarem per la part més llunyana i anar venint vers el poble.
El jove conductor era un noi fornit, de bona musculatura i que feia tossa encavallat damunt la bestia. El runruneig del motor, el soroll metàl·lic de les polleganes i la conversa de crits i gresca, com batalló que ha guanyat una batalla, donava un ambient d’alegria.
El capatàs, era un home expert en motors i conducció de cotxes. Abans treballava de taxista a la ciutat gran, però la cooperativa propietària del aparell el llogà per fer la feina i ensinistrar al jove fornit. Era baixet, primet, no tenia mig carxot... Ja com a renom li deien EL BOLET.
S’arribà al lloc on s’havia de començar la llaurada. Un bon tros abans les dificultats eren paleses i el jove fornit no feia massa bona cara, comunicava que no li agradava tot allò, una pendent en que per que el tractor progressés fins al lloc de començament posàvem davall de les rodes rames de pi per que no patinés... La dificultat hi era. El noi fornit va dir que prou, que ell no continuava, que si ho volia fer el BOLET que bueno, ell no es veia en coratge.
Esperonat en son orgull el BOLET, li digué que els covards que es quedessin a casa. L’un baixà i l’altre pujà....
Dalt del seient del tractor era això un BOLET. Volent arreglar l’ aparell per dirigir-lo al lloc on ja hauria d’aprofundir amb els aladres. Donà un cop de volant...
- Bolet, que això no és el taxi – deia a crits el jove fornit. I nosaltres, tots, esgarrifats.
- Que us sabeu, ximplets – deia el BOLET. – Aparteu- vos d’aquí. Jo ja sé el que faig
Sense baixar a terra les polleganes, donà altre cop de volant per situar-se.... I tant com es va situar. Les polleganes relliscaren en la maniobra i feren de contrapès ... Encabritat el tractor no va poder retornar a la estabilitat que el BOLET volia i feu com el ventar d’una campana...
Totes les boques presents feren un crit esgarrifós... L’aparell donà una volta i dos i tres fins baix del barranc on un esbarzer l’esperava ....
Tots pensàvem :-. Pobre BOLET.... pobre BOLET....
Estava de cul enlaire, el cap a terra.... Pensàvem, li ha esclafat el cap... Ja ha begut oli... Pobre BOLET.... Els quinze o vint caps pensaren... i les trenta o quaranta cames corrien fins al lloc.
Allí, el BOLET feia la catombella , quedava amb el cap enlaire ... I esclatava en un plor....
I esclatava en un plor.... I esclatava en un plor....
El còrrec i la seva petitesa física l’havien salvat.
..................................
.......................................Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
..........................................
ESCORRIALLES.
ESCORRIALLES.
A108 ..- Per que fos més bonic i antic feren rotular els cartells en lletra gòtica. Molt bonic però eren a Anglaterra. No pensaren en sa escriptura, en la que porta el seu nom, ells que no donen el braç a tòrcer...
A109 .- Com si ho descobrissin ara volen fer treballar entre 60 o 65 hores personals setmanals. No és recessió això, és més aviat esclavitud... Ens deien que ho farien tot les màquines i que nosaltres a la bartola i un ventall... El benestar deu ser una altra cosa, un astre del cine, per exemple BEN STAR, no el que ens vengueren.
A109 .- Com si ho descobrissin ara volen fer treballar entre 60 o 65 hores personals setmanals. No és recessió això, és més aviat esclavitud... Ens deien que ho farien tot les màquines i que nosaltres a la bartola i un ventall... El benestar deu ser una altra cosa, un astre del cine, per exemple BEN STAR, no el que ens vengueren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada