Haikú del dia
42.- Diamants trobo
a cada pas que dono.
Ric d’experiències.
12 .- VULGARITATS – Hem entrat en un pis relliscós, ja que parlar ahir de llaunes i del productor que va construir la cuirassa, ens pot mermar la credibilitat, si diem el defecte en la parla que el llauner tenia, era embuder, vull dir tartamut . Si ho anuncio com embuder, sent el llauner, qualsevol que vulgui expressar el seu criteri, em dirà que ja sap que un llauner fa embuts de llauna, i és que aquest en feia de les dos maneres, de llauna i de paraula Diuen que els de veritat quan parlen cantant no se’ls nota l’embut, però que un es posi pel carrer o a la botiga a cantar, ja em direu. Aquest, del que us parlo, no sé que mai ho fes de cantar...
En la botiga que tenia i on el seu treball es feia evident, tot estava una mica barrejadet, hi havia de tots des de xerracs per esmolar o posar-hi un mànec, barres de tub de coure per fer quelcom,
Llaunes per fer pots, o plegadors o canals i canaleres, tot el que puguem imaginar estava allí per que aquell cap i mans feien tota classe de treballs, el més inversemblant.
Sempre en la botiga, sobre tot als vespres, acudien dones o homes. a encomanar o buscar treballs
Un dia hi va anar un dels personatges que tenien fama de bromista, això fora de casa, ja que la seva muller una dona que sempre mirava a terra no fos cas que d’alguna butxaca o moneder s’hagués espavilat alguna moneda, i encara que no hi veia gaire, aquest gaire era suficient per ajupir-se i collir el possible tresor., com deia,aquesta muller s’expressava en castellà que aleshores podia algú escoltar amb amor les paraules, ella cantava, santo en plaza, demonio en casa.
Sabent el poble la fama, el tartamut també ho sabia. Al veure’l entrar ja no es va fiar de la bona intenció del que digués el Jacint. A demés d’uns xerracs per llimar li encomanà un embut per omplir les botelles d’oli i de vi. Quedaren que als tres dies podia tornar que ja ho tindria per entregar-li.
El bromista es presentà al vespre i quan li va tocar el torn li preguntà quan li devia.
- Do, do, donam ... de de de deu rals – entregant-li els dos xerracs..
- Teniu oncle aquest bitllet de cinc pessetes, però no m’heu fet cap embut?- tot per fer-li la punyeta i destorbar-lo amb el canvi
- Qu qu quants em vas dir que que que que te’n fes...
- Amb un en tenia prou....però millor si me’n fèieu dos, un per l’oli i l’altre pel vi..
Agafa el bitllet de cinc pessetes i l’esqueixa per la meitat i li dona una de les parts
- Mi mi mira, pe pe pels xerracs no no no no et cobro res,... pe pe però d’embuts te’n he fet de de de de de sobres i a a a a tu te’ls co co cobro-
El llauner no va cobrar res però al bromista li costà el doble els xerracs.
...............................................................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
....................
E S C O R R I A L L E S
A129.- No et facis un nus als cabells, el llaç fes-lo a la veta de les espardenyes i ben assegurat per que no es deslligui.
A130.- Qui pot entrar en el cor d’una pedra? S’ha de rompre... En la vida en trobem de rocs que s’han de xafar per saber el que ens reserven.
------
10 – VULGARITATS -. 20 – 12 – 08 ... Quan diem el banc de la Moncloa, en altres èpoques se’n deia el banc de Londres, potser fent referència a un banc de calers que hi havia a la ciutat de Reus que molts hi tenien els estalvis. Des de la caiguda de la dictadura, sembla que prompte s’instaurà aquest nom que és més crític i de converses que van a parar a fer censures, judicis polítics més que res.
-----------------------------------
