4.- En el freu,
just canal de llustre i lleure,
els dits recorren
el camí de sorra pell calma
on les dos dunes
prosperen seu viatge...
Tremoloses al toc,
sospiren deutes
agraint ses
carenes el suau frec
i en el punt
àlgid, petó de cercle màgic,
formiguegen com
ocells amb becada
la tendror que
esclata sagnant deliris...
Els dits parlen
llengües delicades, fines
I en seu rosari repassen
altiplans i baixades,
reviren i
sostrauen harmonioses melodies,
mentre la ma sosté
el vaivé de la carícia...
El paroxisme
esclata en la vallada
on els camins que
trepitgen gemes diacrítiques
es veuen
exaltades, sana elegància,
per l’ham del
desig que tot ho roba
i per on circula
omple de goig amb sa parla.
