CAMINAR... aquarel·la

En el caminar en que estem,

no sabem

si al peu avançat el seguirà l’altre.

Si el que ha de seguir es para

i romp el cicle per voluntat,

desavinença,orgull,

comoditat, repòs, feblesa,

inconsistència, adaptació,

i molts altres motius, amics,

tenim el problema al peu...

Castiguem-lo ?

Però si el peu que no segueix

demana a braços i mans

que li lliguin l’espardenya

i encalmats en la seva calma

de mans a la butxaca es neguen

per que elles ja tenen prou treball

de posar la cullera a la boca,

boca que no vol parlar

ni amb les mans ni amb els peus

per que els ulls no li donen conversa

i clucs no veuen el paisatge ofert,

potser l’espardenya deslligada...

Potser és el cap que no disposa bé

de tots els membres

 i ja tenim que tot s’ha parat

quan és necessari el moviment.

............................................

A veure si surt el sol

i desfà la nuvolada

i tots calents seguim camí.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

 ANTON.- T.E. -16-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 2 ... aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 2

En el seu possible casori

el sogre s’oposava al brindis amb cava.

Persona intransigent, recta en son criteri

no baixava del ruc fins al límit

d’esgarrar l’unió dels contraents

si no se’l obeïa de totes totes.

La mare del noi, dona experta,

ii esbossà secretament el seu pensar al fill:

- Mira al rebost, allí hi trobaràs

una capseta que usava l’àvia...

- Tenia l’àvia el cava en una capsa ?

- Oh, no... tenia uns sobrets que feien xispetes..

- I de color de pixum com el cava ?

- No, home, no... a on em vas amb aquestes..

Teu sogre sap que no et convé la vinassa,

ell, com metge sap que perjudica el fetge,

Malaltia dura que et pot portar al clot...

- Ai, m’espanta, mare, vaig al rebost...

El rebost, el rebost... Amb el temps que

l’àvia ja no hi habita, que trobarà el pobre ?

Aquella capseta que contenia sobrets

de dos colors, blancs i rosats feia miracles.

Al ajuntar-los a l’aigua bullia i bullia

i les xispetes feien pessigollines

i satisfeien potser molt més que el cava.

Però la capseta ja no hi era...

Era d’una altra ERA, que ja havia perperit

en aquesta ERA d’ara havia set superada

i el seu lloc l’ocupaven altres  pessigollines.

- Ai, mare, no ho trobat, que desgraciat que soc !!

- A veure si me’n queda del que jo gasto

Per fer-me un quants rots a gust.

Si n’hi tires poquet et farà l’efecte bo

Si en tires massa  et marxarà del got

- A veure, a veure aquests granets.

Com dius que en dieu ?

-Això és el SIDRAL... !! Millor que el cava.

I a ton sogre li fas  pam i pipa...

I no et perjudicarà el fetge. Ja tens la solució.

Escolta a ta mare que et vol bé.

- Si, mare, no tindrem  cava,,, però tindrem SIDRAL

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. 15-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...

El cap li diu al cul: - Aixecat.

-Això mano als peus i cames

I l’esquerra si que ho vol,

Però la dreta diu que nanis -.

-Així qui mana de tu, la dreta ? -.

- Ui, fa temps. Intransigent...!!

Immòbil com paret de bona pedra -.

- L’haguessis fet seure

En un cau de melitxes...,

Que quan li pujarien per les cames,

Ai, mareta meva, com correria -.

- Això no es va preveure, company.

Abans no era tant immobilista...-.

-Així, si l’atipeu, en teniu per rato,

Fins al fi dels segles o fins més -.

- El que sento és que em doloreja tot –

Diu el cul cansat de seure.

..................

Ai, hominoides,de què ens serveix el cap

Si les cames no obeeixen ... !!

DE ARREPLEGANT TRENETS II

ANTON.- T.E. – 14-10-14

LA BECAINA... aquarel·la

S’havia emperesit.

En el seient dormia impenitent..

La becaina era descans complagut

i el subconscient navegava

per les boires de la llibertat.

Tot li era procliu, cap fantasia

el feia ensopegar en l’orinal ple

que de tombar-se damunt, el rentaria.

No, no, vivia plàcidament...

Un llaurar pla sense mosques d’ase a orella.

Bonhomiós despertava badallant...

On era abans d’ara que allí era lliure

per fer i sentir i compassava ser feliç?

Havia après que dormitejant

les impertinències temporals es desolen

i s’entra en altre mon...

Així és la mort que ningú desitja ?

Ni el seu àngel de la guarda li responia...

Be, de tant en tant... becaina i instant feliç.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. .- 13-10-14

EL MEU CALAIX... aquarel·la

Furgo en el calaix del pensament

i el paperam previst ha desaparegut.

Veig el meu JO, abans potent, agenollat

com si perdó demanés en aquell estol

que abans habitava segur del seu fer

El moble de l’enginy estòlid(neci) ara és

i penso en foteses que ensagnen el crit

d’un viure que em marquen com nou

i amb garants i esplèndids implements...

Les promeses de dirigismes enriquits

em sonen repetitius en meus desgraciats instants

que continuen preparant-se en el lloc

l' esdevenir  del imminent futur.

Ha claudicat el meu esperit calmós, quiet

i el meu valor recula... Què serà de mi ?

He assumit el criteri que m'han venut

i, ara, el meu criteri no viu en el calaix.

Per això el calaix meu és buit.

Tornaré a omplir el calaix de decisions pròpies 

i em tornaré asceta sense escoltar a ningú.

Les profecies son banals paraules al vent

per distreure i divertir el bosc dels inùtils 

Anton.- T.E.. 9-10-14

L'ALEGRIA... aquarel·la

En el got mig ple de les penes i angoixes

L’aigua arreplegava un bon gruix.

Es trobà amb l’amiga que l’estimava i

Davall l’aixella els dits d’ella feien pessigolles

I el somriure començà pletòric...

- Quin canvi, és deia, agraint l’encontre -.

L’alegria era el sidral que li faltava pel canvi

Per que el got reflexionés el seu estat anímic...

La bosseta del sidral de l’ amiga

estava en el miracle..., diví miracle.

Sense demesia procuraria administrar

amb calma i poquet a poquet per que

no es sobreeixís el got i perdés l’Alegria.

ANTON.-T.E. 8-10-14

SOC VELL... aquarel·la

Soc vell i no m’amoïna.

Els passos s’han dat

avançant, parant-se a reposar,

relliscant, rient, plorant,

enlairant el bastó i pegant al aire,

mai destruint, sempre conversant,

apartant la boira, desenganxant

argelagues i esbarzers que esgarrapen,

rossolant per la pendent amb cul al aire,

resistint angoixes, improperis,dubtes...

I el meu profit ha set seguir el temps.

Com tots, he tingut de tot en meu periple.

Callo i quiet medito, què importa

el viure, tot el viure...?

Escrit d’antuvi o no el destí em mana

i sense rebel·lar-me  segueixo conscient

els meus actes com si fossin lliures.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.-T.E. 5-10-12

SER VALENT... boli ràpit

No t’escandalitzi ser valent,

Valent amb valentia.

Treure pit a la dificultat

i pas endavant cobrint l’esquena

i  deixar la por a vora.

Que el valor va lent...?

Val l’or si ets valent

per conquerir-lo.

Pujar al cim és de braus

que pas a pas fan camí

en la llarga caminada

de les hores...

            .. sense defallir.

4-10-12.- anton-t.e.

VULL VOTAR EL FUTUR... boli rapit

- Copia la desesperança que tens

i la que pot venir-te del cel ennuvolat ...

No et creguis el que diuen els gnoms

que bufarà bons alisis, que farà bon temps.

L’experiència et mana i saps seva lliçó

que no empallega i segueix camí recte.

Calla i no esclatis en plor de covardia,

acull l’hora i aguanta la bastonada.

Creu en tes forces per admetre el desgavell

i estén les mans encallides, elles saben caure

besant el terra pedregós i amb cascaules...-.

Aquesta proclama li havien etzibat.

però, ARA, en el seu ARA, ERA L’HORA

i es revelava a la desesperança...

Tenia la bandera de la DIGNITAT

i braços per enlairar l’estendard

i el cansament del so embogit del NO.

- ARA, es deia, és la meva,  SI, SI....!!!!

VULL VOTAR EL FUTUR ...-.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.-T.E. 3-10-12

L'ARQUET DE LLUMS AL TORMO. (TORMO, signe ancestral montanyós del poble) ( Foto de Francina Diego Alfonso )

L'ARQUET DE LLUMS AL TORMO.
(TORMO, signe ancestral montanyós del poble)

( Foto de Francina Diego Alfonso )

Tormo fidel que ahir ens miraves

amb la bufanda de l’escabellosa

t et descobries rere les gotes de pluja...

Ens miraves amatent, ancestre nostre !!

La REU—UNIÓ era profitosa.

Tots els REUS units per la causa excelsa.

Content, callat, quiet, esbrinant delit

que no tenim, amb deliri d’assolir el cel !!

Era nostre zel assaborit de queixes,

esboternant el crit de : JA N’HI HA PRROU !!!  

Ens contemplaves des del seti del teu poder.

Has vist els cors bategant a una sola musica...

Les ments suraven en la peanya del seu crèdit.

Tots a una com TU davant les adversitats

que els meteors ens portes barrejats amb odis..

Volem treure’ns el peu que ens xafa les llibertats...!!!

Nostra dignitat es solleva en l’infern del anorreament...!!!

Per això, ahir al cap vespre quan lluna i sol es besen

teníem REU –UNIÓ de tots els REUS revelant-se

contra l’establiment del descastat no,No i NO...!!!

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.-T.E. 1-10-14