LA BARCA EN LA CORRENT... aquarel3la

La barca en la corrent del riu

corría esperitada.

Veia les voreres on un dia en fou fondejada

amb carícia de l’aigua quieta

i el ramatge besant-li la cara.

Ara eren fútils tresors abandonats

on no tornaria a ser i fer abraçada.

La luxúria de l’aigua al tenir la barca lliure

prenia consells de disbauxa

I la barca embogint-se en el líquid remorós

es sentia lliure de prepotències,

de sectes involutives, de místiques penses,

de militarismes de temporalitats d’exclusivisme...

S’enforcaria en seu enjullament

de no tombar-se, de perdre el rumb previst,

de abandonar els rems per manar en la corrent

on ara estava immersa.

Arribaria al mar amb tots els implements ?

Li faria falta per ser verament lliure.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. .- 22-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 3...abstracte .aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...3

En tot acte pot sorgir la dificultat

i en com resoldre-la pot residir el ridícul.

.......................................

El grup de caçadors del poblat

s’avenia. Diferències ,poques...

Que si la canana teva, que si l’escopeta,

que si el teu gos,que si el teu barret,

res, la sang no arribava al riu

encara que es diguessin paraulotes

Uns mataven coloms o tords o becades,

altres conills, llebres, serps i rates

Però aquell dia va venir el pànic suprem.

El bosc de caça era habitat pel porc senglar...

Una niellada consistent en mare i garrinets

que tot ho destrossaven  i...el vell enorme!!!

- Ho hem de liquidar, ho arrasen tot

i no es pot permetre que es burlin...

-Ai, pobrets - deien un parell, - si son mansets.

- Tu no tens ametllers joves. Els xafen...

- No serà tant, no serà tant – clamaven aquells.

..........................................

-Aquest vell deu fer dos cents quilos o més...

La mare d’ells hauria dit que cinquanta

Clar, es la que guardava pernils i botifarres.

Ells tenien l’heroisme de la dignitat al cap

i això els movia l’orgull... Com ho contarien !!!

- Sembla un tormo i vermellot i amb ferramenta

que si t’agafa amb un mos et pren una cama.

L’hem de matar i treure’ns el perill...

..........................................

Els dos  valents emprengueren la ruta,

els altres amb coloms i conills s’entretenien.

I tant que varen disparar !! Tota la pólvora fum

i el gegant quiet com una estàtua de marbre...

- Mira, noi, he tirat l’últim, i a tu, te’n queden ?

- No... Li reboten a la pell i no fem res.

- Ja veus que els altres no el mataran

i nosaltres som els predestinats

per salvar el poble d’aquesta pesta...

- Si els demanem cartutxos ens enviaran

a la font de Manero on raja l’aigua fresca.

- I fixat amb quins ulls ens mira.

Si li passa pel cap d’abordar, mareta meva.

-Agafem la drecereta i anem-hi pel darrere...

No portes la pistola de fum  dels caus,

aquella antiga del  assalta camins ?

farem com fem amb els caus de raboses.

- Que li vols posar al cul que li entri

per la budellada i el destrossi per dintre...?

Ja portes mistos o el peladits per encendre ?

.....................................................................

Quan daren el tomb ja el tenien de cara.

El carnús en sabia d’estar al ball

i els dos caçadors veien els ulls xinesos

que clavaven els grills en les baluernes.

- Si disparem ho hem de fer a la cara

a veure si el ceguem i desprès la destral...

- Sols tinc un misto i ell dos ulls...

- Carallindo, centraré la fogonada

i cegaré els dos ulls i llestos, ja és nostre.

- Encenc. Vinga. Ràpid.  Apunta bé...

Mentre el porc senglar els dona l’esquena

pel cul llença una xurrutada que no diguem.

Aquí teniu la meva firma, carallots...!!!

...............................................

Imbecil·litat i inutilitat circulen pels camins

i son útils per mostrar el ridícul

en que molts caps grossos s’exerciten

i volen fer-nos creure el privilegiat intel·lecte.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 17-10-12 

CAMINAR... aquarel·la

En el caminar en que estem,

no sabem

si al peu avançat el seguirà l’altre.

Si el que ha de seguir es para

i romp el cicle per voluntat,

desavinença,orgull,

comoditat, repòs, feblesa,

inconsistència, adaptació,

i molts altres motius, amics,

tenim el problema al peu...

Castiguem-lo ?

Però si el peu que no segueix

demana a braços i mans

que li lliguin l’espardenya

i encalmats en la seva calma

de mans a la butxaca es neguen

per que elles ja tenen prou treball

de posar la cullera a la boca,

boca que no vol parlar

ni amb les mans ni amb els peus

per que els ulls no li donen conversa

i clucs no veuen el paisatge ofert,

potser l’espardenya deslligada...

Potser és el cap que no disposa bé

de tots els membres

 i ja tenim que tot s’ha parat

quan és necessari el moviment.

............................................

A veure si surt el sol

i desfà la nuvolada

i tots calents seguim camí.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

 ANTON.- T.E. -16-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 2 ... aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 2

En el seu possible casori

el sogre s’oposava al brindis amb cava.

Persona intransigent, recta en son criteri

no baixava del ruc fins al límit

d’esgarrar l’unió dels contraents

si no se’l obeïa de totes totes.

La mare del noi, dona experta,

ii esbossà secretament el seu pensar al fill:

- Mira al rebost, allí hi trobaràs

una capseta que usava l’àvia...

- Tenia l’àvia el cava en una capsa ?

- Oh, no... tenia uns sobrets que feien xispetes..

- I de color de pixum com el cava ?

- No, home, no... a on em vas amb aquestes..

Teu sogre sap que no et convé la vinassa,

ell, com metge sap que perjudica el fetge,

Malaltia dura que et pot portar al clot...

- Ai, m’espanta, mare, vaig al rebost...

El rebost, el rebost... Amb el temps que

l’àvia ja no hi habita, que trobarà el pobre ?

Aquella capseta que contenia sobrets

de dos colors, blancs i rosats feia miracles.

Al ajuntar-los a l’aigua bullia i bullia

i les xispetes feien pessigollines

i satisfeien potser molt més que el cava.

Però la capseta ja no hi era...

Era d’una altra ERA, que ja havia perperit

en aquesta ERA d’ara havia set superada

i el seu lloc l’ocupaven altres  pessigollines.

- Ai, mare, no ho trobat, que desgraciat que soc !!

- A veure si me’n queda del que jo gasto

Per fer-me un quants rots a gust.

Si n’hi tires poquet et farà l’efecte bo

Si en tires massa  et marxarà del got

- A veure, a veure aquests granets.

Com dius que en dieu ?

-Això és el SIDRAL... !! Millor que el cava.

I a ton sogre li fas  pam i pipa...

I no et perjudicarà el fetge. Ja tens la solució.

Escolta a ta mare que et vol bé.

- Si, mare, no tindrem  cava,,, però tindrem SIDRAL

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. 15-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...

El cap li diu al cul: - Aixecat.

-Això mano als peus i cames

I l’esquerra si que ho vol,

Però la dreta diu que nanis -.

-Així qui mana de tu, la dreta ? -.

- Ui, fa temps. Intransigent...!!

Immòbil com paret de bona pedra -.

- L’haguessis fet seure

En un cau de melitxes...,

Que quan li pujarien per les cames,

Ai, mareta meva, com correria -.

- Això no es va preveure, company.

Abans no era tant immobilista...-.

-Així, si l’atipeu, en teniu per rato,

Fins al fi dels segles o fins més -.

- El que sento és que em doloreja tot –

Diu el cul cansat de seure.

..................

Ai, hominoides,de què ens serveix el cap

Si les cames no obeeixen ... !!

DE ARREPLEGANT TRENETS II

ANTON.- T.E. – 14-10-14

LA BECAINA... aquarel·la

S’havia emperesit.

En el seient dormia impenitent..

La becaina era descans complagut

i el subconscient navegava

per les boires de la llibertat.

Tot li era procliu, cap fantasia

el feia ensopegar en l’orinal ple

que de tombar-se damunt, el rentaria.

No, no, vivia plàcidament...

Un llaurar pla sense mosques d’ase a orella.

Bonhomiós despertava badallant...

On era abans d’ara que allí era lliure

per fer i sentir i compassava ser feliç?

Havia après que dormitejant

les impertinències temporals es desolen

i s’entra en altre mon...

Així és la mort que ningú desitja ?

Ni el seu àngel de la guarda li responia...

Be, de tant en tant... becaina i instant feliç.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. .- 13-10-14

EL MEU CALAIX... aquarel·la

Furgo en el calaix del pensament

i el paperam previst ha desaparegut.

Veig el meu JO, abans potent, agenollat

com si perdó demanés en aquell estol

que abans habitava segur del seu fer

El moble de l’enginy estòlid(neci) ara és

i penso en foteses que ensagnen el crit

d’un viure que em marquen com nou

i amb garants i esplèndids implements...

Les promeses de dirigismes enriquits

em sonen repetitius en meus desgraciats instants

que continuen preparant-se en el lloc

l' esdevenir  del imminent futur.

Ha claudicat el meu esperit calmós, quiet

i el meu valor recula... Què serà de mi ?

He assumit el criteri que m'han venut

i, ara, el meu criteri no viu en el calaix.

Per això el calaix meu és buit.

Tornaré a omplir el calaix de decisions pròpies 

i em tornaré asceta sense escoltar a ningú.

Les profecies son banals paraules al vent

per distreure i divertir el bosc dels inùtils 

Anton.- T.E.. 9-10-14

L'ALEGRIA... aquarel·la

En el got mig ple de les penes i angoixes

L’aigua arreplegava un bon gruix.

Es trobà amb l’amiga que l’estimava i

Davall l’aixella els dits d’ella feien pessigolles

I el somriure començà pletòric...

- Quin canvi, és deia, agraint l’encontre -.

L’alegria era el sidral que li faltava pel canvi

Per que el got reflexionés el seu estat anímic...

La bosseta del sidral de l’ amiga

estava en el miracle..., diví miracle.

Sense demesia procuraria administrar

amb calma i poquet a poquet per que

no es sobreeixís el got i perdés l’Alegria.

ANTON.-T.E. 8-10-14

SOC VELL... aquarel·la

Soc vell i no m’amoïna.

Els passos s’han dat

avançant, parant-se a reposar,

relliscant, rient, plorant,

enlairant el bastó i pegant al aire,

mai destruint, sempre conversant,

apartant la boira, desenganxant

argelagues i esbarzers que esgarrapen,

rossolant per la pendent amb cul al aire,

resistint angoixes, improperis,dubtes...

I el meu profit ha set seguir el temps.

Com tots, he tingut de tot en meu periple.

Callo i quiet medito, què importa

el viure, tot el viure...?

Escrit d’antuvi o no el destí em mana

i sense rebel·lar-me  segueixo conscient

els meus actes com si fossin lliures.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.-T.E. 5-10-12

SER VALENT... boli ràpit

No t’escandalitzi ser valent,

Valent amb valentia.

Treure pit a la dificultat

i pas endavant cobrint l’esquena

i  deixar la por a vora.

Que el valor va lent...?

Val l’or si ets valent

per conquerir-lo.

Pujar al cim és de braus

que pas a pas fan camí

en la llarga caminada

de les hores...

            .. sense defallir.

4-10-12.- anton-t.e.