CATECISME... aquarel·la

Ens enverinen amb catecismes  que ens aboquen

com calderades de suc bullint damunt del cap...

A tot s’acostuma la bestia, i els cops ja no ens fan mal.

Coses, preteses  com novetats ens escudellen

i l’arbriu addicte procura dirigir els vents.

Els concerts de solfa amb viola afinada fan sonar

noves idees, concloents...  ARA, SI...I demà altres les rebassen...

Ens informen i desinformen amb papers i paraules

i podem seguir sent crèduls, ignorants, agnòstics...

El nostre teatret vivent canvia de funció ràpid

i ens sentim contents de ser actors actius

de fer la xarreta calmada, enrabietada, concloent

i  fins aplaudim i ens aplaudim... Satisfets callem,

fem guerxada de sapients com dient :

- Anem passant el temps... Ja ningú ens enganya... -.

Tothom ja porta el pírcing en el melic...

Classificats  no ens altera que ens portin la contrària...

Al cap i a la fi tot conflueix en veritats de cadascú...

 Correm el teló que  tanqui i dormim tranquils, res passa.

Demà altra novetat ens obrirà el catecisme...

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 2-12-14

RUA... aquarel·la

RUA

Va fent el compassat pas incongruent

 el rellotge de busques fines...

Es burla de les ratlletes

i passa per damunt, les deixa a mig toc.

Un altre dia la loteria farà figa

isa continuïtat quedarà esbargida en la ratlla.

Quiet, aleshores, què serà

del seu temps que no avança ?

Papallona immòbil d’ales...

Bosc en foscúria estesa...

Callat el tic tac, cor mort...

A l’aldarull del compàs, ara cremat,

innocent enveja no li té la formiga

i qui sap si l’abegot vindrà a inquirir-lo :

- “Què fas que no avances ‘

El meu treball de canut de mel

me’l pares, l’incordi serà tempesta...

Les flors se’m queixen, no pol·linitzen...

Sigues gregari i mou-te.

Com pot seguir la disbauxa seguir

si tot ho pares ? Camina, temps “-.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E.- 1-12-14

OCELLS... aquarel·la

Caminen eixalats,ja no volen,

no canten veus, ans tot alegria

i el corb negre llença les Os

esclafant-les en la singlada.

En el gran roc rebota el crit

que abans reietó mirava

sumit en l’escletxa

que deixa veure la dificultat.

La tarda es dissol

i no ensopega l’hora.

Sospirs d’ocells ronquegen l’ajoc

i el flaire gasós de la llum

caurà esboirant-se fent llampurnes ...

Dormen, ja les formigues

i el ressò dels sospirs

obre la finestra del llençol.

La nit farà escriure nous versos.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 29-11-14

TORROMPERS...aquarel·la

Ple de torrompers eren voral del seu camí,

erms on les aixades i relles renunciaren

continuar els seu delit de puixança benefactora...

Tot reculant segles quan la disbauxa era planúria

i les soques fèrtils anunciaven bones collites...,

immersos en la baralla de plans i costers ,

rossolaren culs i les mortalles

eren llençols d’endarreriment...

Sembla que avui un brot viu ha descobert

en la quietud un pensament d’infant que neix

i crida el seu primer plor de vida...

Potser la nova llet serà fita de nova conquesta

i el torromper i erm ressuscitarà

de l’emmantellament que el sumí en l’endarreriment..

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E.- 28-11-14

CARABASSÓ... aquarel·la

El seu melic li resultava un bon didal

que usava per furgar el ventre.

Es deia que era sols un tros de carabassó,

verd i tendre no com pastanaga roja i dura...

Havia enramat la seva mare els braços i peus

en aquell marge de llicorella

que li recordava la seva aspra terra

on el cep donava un vi d’infern a gola

i pensà que podria ser galet per degustar

les excel·lències  del terrer...

Ara, ell sols era un carabassó il·lusionat

no donava per més, però amb tenir-ho s’acontentava.

Potser un dia el fregirien o el bullirien

i junt amb altres menjars faria bona tossa.

No es considerava molta cosa, sols un carabassó.

DE ARREPLEGANT TRENETS   III

ANTON.- T.E.- 26-11-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 11... aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA.. 11

SECRET?...

Molts estranyaven que l’indi-vidu 

plantés tantes tomaqueres ...devien ser molta família

i necessitava avidar tota la menudalla i grans...

Molts ho consideraren un secret i fins es deien...

Deu ser un SECRET de volada... Sabem que

les tomaques també es poden llençar a veure què toquen...

La gent estava instigada, volia saber.

És el cuquet que porta el preveure un secret...

- No patiu, ja vindrà el dia – deia caient-li la bava...

Ell tenia por de les canyes que quan es desencanyaven

les tomaqueres s’aprofitaven  per fer feixines...

Les feixines eren grups de canya de dos pams lligades

per que els abegots molt astuts en els forats fondos

anessin a dipositar els excrements comestibles

com si fos mel, si, això, si, mel d’abegot

Tants, clar, el soroll que feien els insectes era insuportable

amb el seu brogit de no, no, no nooo, noo, noo

per que tots estaven per la feina de defecar...

Ell, tiraria els vegetals rodons i madurs com contra paret

i acabaria amb aquell molest soroll...

Qui li deia que no fes feixines ? Tu ets un carnestoltes –

Ell  els hi deia, i com no menjaré mel d’abegot...

Vull ser jutge que no c... més, que no ens embrutin...

El tractaren d’imbècil, quines pensades té aquest tontet...

Si no els mataràs tots, que no ho veus que son molts...

-Però el que es quedi en la lluita no dirà més no,noo...

Que vos pensàveu que no sé el que faig ? –

I a tirar tomaques s’ha dit... Oh! I l’estesa de llavors...

- Ja veuràs l’any que ve, quina sortida de tomaqueres

O es que aquestes llavors no valdran ?

Ai, que vos falta capissola, companys...

Es referen tots els que volien saber el secret...

Tenia raó, aquell imbecilet, ...no menjarien mel d’abegot

Però de salsa de tomàquet...el rebost ple i llavorada...

Desprès és descobrí, al cap dels anys com un tontet

havia instituït el pa amb tomàquet... SECRET A VEUS, ARA.

I de mel d’abegot... ja no en parla la bíblia .

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 25- 11- 14

ACAMPAREM... aquarel·la

Acamparem on el vent no corre

I que sols és corriola de desig

I suau ens obre portes sense que batin

I no destorba els peus al caminar.

Els vents dolents allí no s’hi aturen,

Passen lluny moguts per les enveges

I van amb elles destruint senders

Que abans trepitjarem amb anhels.

D’ells ens en guardem. Tenim caseta

Senzilla on hi gaudim de l’albereda

Que ha crescut apartant guerres i odis

I ens reclama, espera ser-ne útil ja per sempre.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 24-11-14

PEDRA O ROC... aquarel·la

En el caminal discutien

dos caminants : Pedra o Roc

Ara, la Pedra s’enfrontava al Roc.

Si l’home rellisca i al ensopec cau

- cul o nassos ajupits de dolor –

i veu la guerra en la Pedra o en el Roc...

Prompte un carro circula, la roda batussa

i la Pedra o Roc surt disparada

i mata l’ocell que pregona la Pau.

Ha set la Pedra o el Roc que ha matat ?

I ara els tribunals desxifren, acusen,

discuteixen, s’avaloten i no conclouen

de raciocinar qui ha causat la Guerra

que ha sorgit d’on era la Pedra o el Roc

La rosella viva, pleneta de sang,

Com enarborant bandera

Dels qui no saben cedir ...

- Es igual Pedra que Roc, caram, fem les paus...

Avui és tenyirà de vermell

l’espiga groga de blat ?

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 21-11-14

POMA PER LA SET... aquarel·la

Sent viu encara com fusta d’arbre noble

es reservà l’únic fruit que tenia a vora soca,

Si venien temps més molestosos

tenia a vora una pometa per la set...

Les ventades, solanades i marfugades

no li deixaven brot viu de fruit

i la seva astúcia li aconsellà produir

a bon refugi l’aliment per passar hores...

Previsor com abella o formiga

a prop de cau  ho resguardaria...

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E.- 20-11-14

GARBÍ... aquarel·la

Obrirem finestrals al garbí

i que entri en nostres llars

i que ventili i refresqui fins el llim,

pàtina que les boires del hivern,

quasi infinites, han dipositat.

Esparpillem la brasa interna

ingerint ja per sempre

el foc lleial en nostre destí

que cremi barrumballa

i soques i troncs i ramatge

donant pas a neteja de fullam.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E.- 19-11-14