LA VERITAT... ? LA HIPOCRESIA... ? ... aquarel·la

S’exaltà al veure per terra

la veritat malalta, esquelètica,

i amb ranera esperant mortalla...

La hipocresia nascuda verge

ara creixia com tempesta de gota grossa

i avançava, impertèrrita, amb l’engany

suant displicent i repartint reverències...

Hauria volgut sempre la serenitat

de comprendre com la mentida

es val de veritats certes per entrar

en la soflama del hipòcrita...

Mal junyida i sense protecció

quedà enclaustrada en presó

com reu...

La hipocresia jove i valenta

l’havia suplantat unint-se al mentir,

aquell mentir somrient

que sembla que la veritat hi brolli...

Estava establert el regne...

Qui es creuria les veritats

si no era la pròpia ?

Ja muntaran el concili .

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-9-1 - 16

AMB PEU MAL CALÇAT, MAL ES CAMINA... acrílic

No era covard i valent pujaria fins dalt de tot

de la serralada com anxaneta a veure

i a conquerir la vesant prolífica del extens pla.

Amb el sarró al coll i en el pit la quimera

trepitjaria ben calçat per camins de cabres

esperant trobar el goig de nova mirada.

Es lligà sabates ben femades i tirà amunt.

Les dificultats pensades es multiplicaren

mes ell, impertorbable, deixà la tovor del panal

i anà ascendint pel pedruscall i esbarzeral

impertèrrit com pigmeu fet gegant en la cuita.

Rossolant i punxant-se, cap alt i esquena dreta,

insuflava en seu esperit l’alè de la victòria:

- Arribar a saltar l’encavallada de la serralada ...

Però els bons desitjos, els esforços dignes

poden veure la traïció rondant molt propera

i va succeir que a la sabata esquerra  un pedrot

li va rossegar la sola i ara els seu caminar

era sense protecció des de turmell a sola...

- Mal vinguda sabata, tu em fas la guitza...

Retornaré al lloc per canviar-la... !!

De vegades els grans esforços no son colrats,

de vegades ens trobem injustament anorreats...

Aleshores, cal serenitat i tornar a començar...

La prèdica i el pas ferm per arribar al cim

han d’omplir la voluntat sense retruc advers.

DE REBAIXES 16,. ANTON.- T.E.- 4-1-16.

..........

CALIDOSCOPI.- CRÒNICA D'UNA PEDRA...

Aquest escrit sem va embarrancar i tot hi buscar-lo amb fe perdia l'esperança de trobar-lo tot hi haver-lo fet amb amor... Avui, m'ha trucat a la porta... Ben embolicat m'ha dit, aquí estava, amagadet...Dóna una alegria a la joia de porcellana... Li he fet un petó suau i una abraçada i us el presento... // No us passa a vosaltres que de vegades perdeu el que teniu davant dels nassos ? A mi també. 

CALIDOSCOPI.- CRÒNICA D’UNA PEDRA
Fa uns dies se’m va lliurar per correu un llibre de la amiga Pilar Valero ( poemes) i Mª Rosa Ferré ( fotografia)...per mi un enviament i una rebuda que em va impressionar, per el gust suprem de la edició. Un regal que en grau superlatiu, m’ha extasiat en la bellesa i en la conjunció assenyada d’escrits i fotos...
Com deia, junt a unes fotografies que semblen pintures de la natura s’hi declaren en germania uns escrits que meravellen, selectes en la paraula, deixant entreveure la passió i amor per la concepció de les frases... Semblen intuïdes en el gravat que al costat esmerça l’alegria i transport d’un moment idíl•lic de la natura captat per una persona dúctil en eixa faceta... Una copa on la barreja separada impressiona ja que en l’aiguabarreig es complementen amb tal efectivitat que pugen de grau mirada i lectura... La libèl•lula de la ploma ha sabut congeniar estretament amb l’espectacle curós i de detall de la instantània fotogràfica.
El fullejar i conseqüent extasiar-se en el llibre obert posa en la boca l’exaltació del Oh, quina destresa en cada pàgina...!!! Mirar i remirar i descobrir tot el que porta i ens aporta de sensibilitat en un suau murmuri d’exaltació d’un monogràfic passeig per el cultiu del cep deixa petjada de l’estima que hi tenen i veneren les autores.
Rabassó, brocades, sarments,raïm, grans... Cel, muntanyes, plans, arbriu, plantades... Una munió de sers que es demostren i fan la seva juguesca complementant-se i exhibint la bona ploma i excel•lent foto ...
M’han fet reviure records d’adolescent quan a la Vilella Alta ( Priorat )la gent aquella venerava el cep i en contava els mil agraïments...Poda, llaura, espampar i treure el cavallet i... vells i joves en la feina amb cants i xefles... i desprès la verema... La sublimitat del raïm tallat i al cistell, a la portadora... el posar el 120 kg o més a llom dels animals i el transport per camins de cabres i desprès el suc, la bullida al trull... la transformació del sucre en alcohol, que dic, en vi... Fer el vi generós assecant el raïm... o el ranci que tirar-ne un raig al foc era una llengua vermella cremant... en fi...
Gràcies amiga per les sensacions que has fet renéixer. Us felicito a les dos de cor.
ANTON.- T.E.-9-5-15

BONES FESTES A TOTS... !!!... aquarel·la

BONES FESTES A TOTS.... !!!

 Ajudem-nos a parir l'Amor digne

per a tots, sense exclusió. Sigui signe

 de Concòrdia,Pau i Llibertat...// ANTON.-T.E.- 24-12-15.

VENINT DE LLUNY... aquarel·la

VENINT DE LLUNY.

I escamparen ses ales

com rajos de llum immensa

i el seu caliu fou carícia

per l’arbriu que escoltava.

SI i NO digueren amb calma

i seu desig feu presència...

SI a l’Amor ...!!!

NO a la Guerra... !!!

Ens hi faria cas la prepotència ?

DE REBAIXES 13 .- 17- 11-13 .- ANTON.- T.E.

IDENTITAT MIL·LENÀRIA... aquarel·la

A pas de senyoria pujarien

fins a l’últim reducte: el cim...!!!

Hauria costat acostumar-se

al continuat, indeclinable esforç...

Tots, com anxanetes fent l’aleta

xafarien el gel, i farien aigua de la neu,

i l’or del seu treball portaria sang

per construir el nou habitatge

dalt de la carena...

Tots agermanats es veurien lliures

de la promesa dels seus avantpassats

de fer de la muntanya immensa

un paradís de pau, amor,treball

dins seva identitat mil·lenària.

DE REBAIXES 13.- 22-11-13.- ANTON.

......

ALABANCES SIGUIN DADES.. aquarel·la

ALABANCES SIGUIN DADES

3 – 8 – 09

Intimen camí i anys pisant per les llosanes.

Parlen de parents i amics que no els volen...

Esperit i carn i llengua els resolen

el que els anys els ha deixat blanes.

Que diran d’elles sinó alabança...

Trencar banderes i escuts que els importa ?

Davant i darrere tenen la gran porta

Que no sedasseja res, tot s’ho empassa

ANTON.- T.E.- 14-12-15

ARBRE VELL... aquarel·la

18 – 7 – 10

Arbre centenari d’arrel profunda

has alletat plançons per un nou viure,

fa temps t’esporgaren d’orgulls

i et cotaren ramatge per empeltar-ne

una nova saba que no et fes lliure.

Quan el vent jolia de paraula plena

exclamant a crits sa digna identitat,

provaren de mil formes tapar-te la boca

retallant-te els llavis per fer-te callar.

No han parat ses arrels de fer-ne

i d’esboternar potents pollancs.

                                              Li han negat

l’aigua comprensiva d’estimança mare,

però de l’arrel pujà sempre incòlume voluntat.

Per més que facin mal a l’arbre vell

de tot ell ressuscita...

                                  Per més que el tallin

més encoratgina

                            i per dins seu exclama :

SI NO ÉS AVUI SERÀ DEMÀ

QUE AL MEU CEL ARRIBI,

ANTON.- T.E.- 13-12-15

ESCRITS VELLS... aquarel·la

6 – 5 – 11

A voral de camí ben estorada

la finestra vigilava el transit dens,

si ocells a la bassa assolien abeurar-se

o abegots o abelles el pol·len feien seu.

Ella en el mirall de l’aigua callava,

volia veure’s com pintura quan no fa vent,

però una roda li ha dat una pedrada

i l’amo ha decidit tapar el foradet

no fos cas que mosques entrin a hostatjar-se

i quan faci migdiada brumin damunt seu.

La cara neta i ben pentinada és de veure,

però, ara, amb la persianeta tapant mig ullet,

sembla que hagi anat a quina guerra ?

si ella sols dóna pau  i goig al caminet.

VELLS ESCRITS.- ANTON.- T.E.- 11-12-15

RETROBANT ESCRIT... aquarel·la

                            

                                                            RETROBANT ESCRIT...

28 .- 11 - 08

Els ulls de la boca,

els ulls del pensament,

em resen un silenci

que m’esmorteix .

Vull treure la llengua

i que parli la ment.

El silenci és un ciri

que crema i no es veu.

Peus de sandàlia caminen

en l’àmbit del temps

callant paraules dolces

que digueren caputxes sens veu.

El silenci aquí callava

en foranes centrals del convent

i el soliloqui de l’aigua

en sortidor rodó era quiet .

Les denes de negre rosari

en besaven els llavis i dents .

I el llibre complert de resos

fullejava fluix, silent.

Sol, aire, pluja, glaç entraven

en la clausura pels arquets.

ANTON.- T.E.- 10-12-15