LLIGARIA EL NUVOLET... aquarel·la xinesa

Lligaria el nuvolet amb un cordell

i així el manaria. Cap aquí, cap allà...

Dins hi tindria seves armes: defectes i virtuts

sense deixar-les veure, no fos que el copiessin ...

No es creia massa el dels altres nuvolets que circulaven,

tots tenien també ses dictadures i democràcies

segons els convenia manifestar. Ell ho sabia.

Molts de farts se’n aprofitaven i engrandien núvol

i fins obrien aixetes i espetegaven als altres,

volien per a ells tot el terreny per fer-hi seves cabrioles.

Manant, instigant, afusellant amb paraules

els nuvolets temorosos, que s’amagaven.

Pobrets, per que si no aplaudien...venia la tempesta.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 21-2-16.

VIU LA VIDA... aquarel·la abstracte

17-8-13

No t’impliquis ja, inútilment, en l’ahir

quan tens, ara, l’avui per a viure’l.

En el calaixet dels records col·loca

tot quan ja no pot retornar el seu respir.

Allí, tancats i calladets que es conservin,

que no es perdin ni te’n oblidis,

però que no amoïnin els actes que ara

tens en l’ara per disparar sa fletxa.

Viu el ara plenament

que no set migri l’instant

que tens donant-te aire. 

ANTON.-T.E.-30-1-16

PARLAR ?... aquarel·la

Parlar?

Quantes vegades és cec

el nostre dir, el expressar-nos...

Diem Si o No com sospir vent

que surt per seguir conversa...

Ni la boca sonoritza.

ni la galta s’esplaia...

I sols els nostres pensaments

ens parlen en l’interior

sense voler acceptar controvèrsia.

Nostra afirmació o negació

vomita un entramat de paraules

que no diuen res als que escolten

per que no escolten nostra prèdica...

i nosaltres fem el mateix amb seva perorada...

N’estem farts de consells de paraula

que van al pou dels beneficis aliens ...

I diem Si sense atendre i diem No amb rebuig...

com girant cua sense assentiment

o fent el gat dient MEU i buscant

el coixí tou nostre on hi tenim les veritats.

Quant mal fa la hipocresia superba

que tenim quasi com norma de conversa...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 27-1-16.

PLE DE PASSAT... aquarel·la

Ple de passat

va voler fer catombelles

i el seu banc de fusta

es confegí en sènia.

Es trencà la corda

- collar i reculants i tafarra –

i volà al futur.

Dalt li feia falta

el seti per seure...

El futur és allunyar-se

i passar davant de tot ?

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.- 28-5-14

QUAN CALLES... aquarel·la

29 – 12 – 09

Quan calles i te’n vas

com vent fet silenci

i els llavis tancats,

eixuts adormint-se...

Vull seguir el clam

que no reverbera,

que no es pot fer llum

per que ton sol calla.

Quan camines

fent el camí allargassat,

on el reble s’aquieta

i no rodola...

Vull seguir el teu pas

impregnat de sorra,

cisell que marca

el viure d’una vida.

ANTON.-T.E.-22-1-16.

OBRO ELS ULLS.... aquarel·la

Obro els ulls

i es dispersa meva soledat.

Obro amb afany els braços

i enlairo els meus anhels.

Obro les mans rústegues

i els dits cullen el desig.

Obro el nou camí.

i els peus cobren la voràgine

de la fantasia...

Busco, insistent, el fruit

d’un seguir constant

en la lluita contra el silenci...

Som silenci dins nostre

que vol sortir a caminar

i trobar-se amb altres silencis

que esperen obrir ulls,

braços, mans, dits i peus

per connectar amb altre silenci

que al obrir ulls s’ha trobat.

DE REBAIXES 13.- 7-10-13.-  ANTON.

DOS GOTES D'AIGUA... aquarel·la

9 – 6 – 10

Dos gotes de pluja

baixaven del cel calmoses.

La ma d’un pagès

en la conca les acollí.

Què boniques !

Què rodones !!

Tenen un brill... !!1

Les diposità en la terra cavada...

Les dos gotes serien OR ...!!!

Fructificarien les plantes,

esdevindrien dignes flors... !

.............................

Una tija que no tenia fulles

veié les gotes i se les xuclà.

Revingueren dos ales verdes

i el cos es mogué compassat.

comença a volar amb destresa

i d’OR tot el pla en sembrà.

..................

Avui plou. Son papallones

que porten a les ales PAU.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-14-1-16.

TOT S'APROPA, TOT S'ALLUNYA... aquarel·la

Feu-me el favor de dir-me

si tot s’apropa o tot s’allunya?

Jo em considero un RES

en un TOT que constantment belluga

dins l’epopeia del drama o comèdia.

M’entretinc en mirar i comprendre

en escoltar i aprendre

en desitjar i obtenir...

Tot em passa pel davant

amb instint de donar-se

i resulta que em pren

l’atenció per que l’atengui.

Vol, en tot cas, que jo sigui i que perduri ?

Quan ha tret el seu profit

m’abandona en el No Res

i espavilat...

Poso al sarró tot el que tinc,

instants volguts i instants de queixa

i camino pel sender trillat

esperant comprendre algú

que em confirmi si

tot s’apropa o tot s’allunya.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-12-1-16

LA VERITAT... ? LA HIPOCRESIA... ? ... aquarel·la

S’exaltà al veure per terra

la veritat malalta, esquelètica,

i amb ranera esperant mortalla...

La hipocresia nascuda verge

ara creixia com tempesta de gota grossa

i avançava, impertèrrita, amb l’engany

suant displicent i repartint reverències...

Hauria volgut sempre la serenitat

de comprendre com la mentida

es val de veritats certes per entrar

en la soflama del hipòcrita...

Mal junyida i sense protecció

quedà enclaustrada en presó

com reu...

La hipocresia jove i valenta

l’havia suplantat unint-se al mentir,

aquell mentir somrient

que sembla que la veritat hi brolli...

Estava establert el regne...

Qui es creuria les veritats

si no era la pròpia ?

Ja muntaran el concili .

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-9-1 - 16

AMB PEU MAL CALÇAT, MAL ES CAMINA... acrílic

No era covard i valent pujaria fins dalt de tot

de la serralada com anxaneta a veure

i a conquerir la vesant prolífica del extens pla.

Amb el sarró al coll i en el pit la quimera

trepitjaria ben calçat per camins de cabres

esperant trobar el goig de nova mirada.

Es lligà sabates ben femades i tirà amunt.

Les dificultats pensades es multiplicaren

mes ell, impertorbable, deixà la tovor del panal

i anà ascendint pel pedruscall i esbarzeral

impertèrrit com pigmeu fet gegant en la cuita.

Rossolant i punxant-se, cap alt i esquena dreta,

insuflava en seu esperit l’alè de la victòria:

- Arribar a saltar l’encavallada de la serralada ...

Però els bons desitjos, els esforços dignes

poden veure la traïció rondant molt propera

i va succeir que a la sabata esquerra  un pedrot

li va rossegar la sola i ara els seu caminar

era sense protecció des de turmell a sola...

- Mal vinguda sabata, tu em fas la guitza...

Retornaré al lloc per canviar-la... !!

De vegades els grans esforços no son colrats,

de vegades ens trobem injustament anorreats...

Aleshores, cal serenitat i tornar a començar...

La prèdica i el pas ferm per arribar al cim

han d’omplir la voluntat sense retruc advers.

DE REBAIXES 16,. ANTON.- T.E.- 4-1-16.

..........