MARAGDA... aquarel·la

14 – 8 – 09

Si li preguntessin si volia ser maragda

hauria acceptat el repte deL color verd ?

Qui sap si respondria amb total recança

doneu-ho a les fulles que omplen l’univers.

Però quan captà en ella les aigües vidrioses,

els reflexes irisats, el contrallum verdós,

acceptà gràcies que amb cosides serioses

la natura culivava en esbaldrec de color.

Esboternà filets groc- verd fent-ne agulles afaiçonades,

xuclava la gerdor per espandir-la al cel en religiós crit,

en feu miracle de reunir esclats menuts formant onades,

es sentí verge,predisposada al seny del viure l'infinit.

ANTON .- T.E.- 28-2-16

EL FOGARDAL... aquarel·la xinesa

                                                                    

                                                                        15 – 7 – 09                                                                                                                             El fogardal el tenia davant
                                                         calentejant la fredor seva.
                                                           La mare torrava el pa
                                                           senzill, lluint en torradora.
                                                     amb espetecs de brases atiades
                                                         amb molls de ferro colpejant
                                                             el ressec tronc es rostia
                                                         com tocino dalt la bancada...
                                                                 Ell, tot foc i cendra
                                                    i jo content d’assaborir-ne el flam
                                                         que em parlava de pa calent.

El plat groc a ma plena el suportava
amb un raig d’oli fent rosta molinera
Trencava a bocins en plat a falda
i la boca consumia les orelles
fetes llesques d’un pa de blat.
entre foc i gana mastegada
Minvant la fredorada haguda
en aquell cos tendre que poc deia
i sense demanar acomplia
el seu somni de pujar
amb el fum per la fumera.
Somnis que el braseral clamava
amb son groc i roig de congruència
i és que mirar el flam,el flam se’t enduia
amb moure sinuós,bram de llengua
que de boca surt i no s’ofega.
Quina satisfacció aquella menja
Que amb porró dalt taula ple de negre
amb ma alçant –se el broc que raja
el collia com a germà gran
que t’aconsella i et consola del fred passat
en la cruel nevada.

ANTON.- T.E.- 8-2-16

EN EL MEU DIA... FOTOS DE MENUT I D'ARA

EN EL MEU DIA. Erem en un lloc.Erem en un temps.Erem una colla. Diverses edats, en un front comú que ni sabiem ni albiravem, fer-nos persones per al bé d'altres i nostre. Grup compacte a les ordres de don Olegàri... Mestre que sabia fer anar la regla i el calbot, i com a extrem el cara a la paret i el cara al sol... O genolls a terrra, braços oberts com Crist i un parell de llibres per culturar musculatura... Es feia respectar...I fins a algun li oferia les escorrialles de la llet que donya Càndida li portava com a reforç a mig matí... Sabia la döna que aguantar, dirigir, ensenyar era pesat i el coronava amb el premi...Quina colla d'escollits !! I aquell dia varen escollir la porta del cel per inmortalitzar-se... Rònega la porta, exemple del que els esperava... Allí l'autor del miracle va posar com a puntals per que la porta no caigués a Juanito a l'esquerra i a Delfí a la dreta, per que no fallessin en Pepito i en Josep i al mig a L'Anton, a sigui aquest que coneixeu... Desprès cultivaren les manilles, la folre,... en fi tota una torre humana... I per què don Olegàri no hi era com a director...? Tenia un constipat i entre llençols i vànoves es curava i no va poder inmortalitzar la seva figura... Llàstima,... no !! Aquell dia le seva filla ens va fer de mestra i no hi va haver regla ni calbots ... i el dia va pasar com una festa sense el borinot... Que poc ens feia feliços !! Allí varem aprendre a ser persones? Se'ns obria un camí llarg... Ja veieu on soc, on mai hauria cregut arribar... I amb l'ajuda vostra seguirem aquí al mig recordant aquell castell on aguantava'm tot el que venia... Tot allò ens va fer forts. Que el meu dia feliç ho sigui també per vosaltres... Us estima a tots l'ANTON.- T.E.-6-2-16.

HA CAIGUT A TERRA... aquarel·la xinesa

27 – 9 – 11

Com sabatona ha caigut a terra,

-designis de destins que busquen

perfumar humil ma que culli

la pèrdua dels olors senzills -.

Tornaria a alçar cap enlaire ?

Regnarà en altre regne alertada ?

La vida dóna tombs. És sènia

que sempre retorna... Sa grandesa

és besar la terra digna

que seus ancestres li deixaren :

Diguem, seu treball i seva feina.

ANTON.-T.E.- 4-2-16

NO ETS LLIURE... aquarel·la

2 – 7 -10

Has descobert que no ets lliure

que en mans del temps, ton amo,

versifiques el teu incomprès existir.

i, ara, et planys amb agudesa idíl·lica

de tot el que vas creure, inconscient,

que, avui, no et servei de res.

Camines ja cap cot per la penombra

de teva ruta, on les flors es marceixen.

Et veus acorralat en uns instants

maquiavèl·lics que encanten la fira

dels teus egoismes i vanitats.

I la fantasia que t’ajudava

a ser innocu ha desaparegut

I ara et crida l’últim estertor.

Se t’ha passat el rellotge, pas d’arena,

com singlot que ensurt para

i et veus conscient del llibre escrit

que ha caigut al riu on ta vida

ja és un riure menut de fastig.

Te’n vas a un incert insegur,

ho saps des del primer vagit conscient

 i vols allargassar la corda feta corriola.

No pugis més amunt, igual cauràs.
ANTON.- T.E.- 27- 2-16

VEIG LA LLUÏSSOR DELS TEUS ULLS.... aquarel·la

19 – 5 – 11

Veig la lluïssor del ulls teus que em consolen,

saben ser caliu de ma dilecta acaronant,

Son com jardí de perfum de planta cuidada

pomell de pètals que petons esbandiran.

Son barquetes que en encrestades ones

balancegen llustroses reflectint del cel mirall

Son camí a seguir en hores de tempesta

fars que a port seré camí senyalaran.

Veig la lluïssor dels ulls teus que em consolen

Obrint finestrals a l’estima i al conhort

Segur sender per començar viatge,

Tendror de vida, alè esperançat d’amor
ANTON.-T.E.-31-1-16

LLIGARIA EL NUVOLET... aquarel·la xinesa

Lligaria el nuvolet amb un cordell

i així el manaria. Cap aquí, cap allà...

Dins hi tindria seves armes: defectes i virtuts

sense deixar-les veure, no fos que el copiessin ...

No es creia massa el dels altres nuvolets que circulaven,

tots tenien també ses dictadures i democràcies

segons els convenia manifestar. Ell ho sabia.

Molts de farts se’n aprofitaven i engrandien núvol

i fins obrien aixetes i espetegaven als altres,

volien per a ells tot el terreny per fer-hi seves cabrioles.

Manant, instigant, afusellant amb paraules

els nuvolets temorosos, que s’amagaven.

Pobrets, per que si no aplaudien...venia la tempesta.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 21-2-16.

VIU LA VIDA... aquarel·la abstracte

17-8-13

No t’impliquis ja, inútilment, en l’ahir

quan tens, ara, l’avui per a viure’l.

En el calaixet dels records col·loca

tot quan ja no pot retornar el seu respir.

Allí, tancats i calladets que es conservin,

que no es perdin ni te’n oblidis,

però que no amoïnin els actes que ara

tens en l’ara per disparar sa fletxa.

Viu el ara plenament

que no set migri l’instant

que tens donant-te aire. 

ANTON.-T.E.-30-1-16

PARLAR ?... aquarel·la

Parlar?

Quantes vegades és cec

el nostre dir, el expressar-nos...

Diem Si o No com sospir vent

que surt per seguir conversa...

Ni la boca sonoritza.

ni la galta s’esplaia...

I sols els nostres pensaments

ens parlen en l’interior

sense voler acceptar controvèrsia.

Nostra afirmació o negació

vomita un entramat de paraules

que no diuen res als que escolten

per que no escolten nostra prèdica...

i nosaltres fem el mateix amb seva perorada...

N’estem farts de consells de paraula

que van al pou dels beneficis aliens ...

I diem Si sense atendre i diem No amb rebuig...

com girant cua sense assentiment

o fent el gat dient MEU i buscant

el coixí tou nostre on hi tenim les veritats.

Quant mal fa la hipocresia superba

que tenim quasi com norma de conversa...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 27-1-16.

PLE DE PASSAT... aquarel·la

Ple de passat

va voler fer catombelles

i el seu banc de fusta

es confegí en sènia.

Es trencà la corda

- collar i reculants i tafarra –

i volà al futur.

Dalt li feia falta

el seti per seure...

El futur és allunyar-se

i passar davant de tot ?

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.- 28-5-14