EN LA PLATJA... aquarel·la

En la platja

l’ona arriba a besar peus

que marquen fita en la sorra...

Les paraules han marxat

i parlen amb el pinar

que guaiten  sàtir des de la muntanya...

Fins dalt arriben els efluvis

de la pell que es cou

ben tapats de drap pits i engonal.

Les corbes en la sorra

son serpents en moviment

que exclamen una sexualitat

somorta i compartida

sense enlairar-se ni incitar passions

en el conjuri ofert a mirades...

Des del muntanyot

la pinassa vol despullar-se

de ramatge

per amorosir a l’alzinar

que floreix al contemplar

l’espectacle que ofereix la sorra.

Excitada  sa hectiquesa,

allí, la paraula del desig brolla...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.

VIURE... aquarel·la

Viure..

Et regalo l’instant...

 Allà al lluny

es besen la mar i el cel.

És l’instant de la llum.

Des del rocatge

llençat  al líquid  blau...

Quanta espuma has generat?

T’imagino roser

de rosa pura blanca

que es bateja de color

groc, blau, roig...

Viure...

Et regalo l’instant.

El teu perfum

surt del roser

i s’inunda l’horitzó,

rocatge, cel i mar...

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-30-6-16

NO VOLDRIA... aquarel·la

No voldria entrar en sacrilegi

en mig d’aquesta sacralitat vivent

que se’ns en riu posant estesa nuvolada

que ens escossella ( fer clot ) per arrancar-ne el cep

La lluita dels finestrals per xuclar lluminària,

fent-se-la seva com si sols per ell hagués nascut

em remou per dins la noble i tendra innocència

que al nàixer, dignitat i tradicions em van parir 

Volen que renunciem d’identitats que del terral 

marcaren a cisell en pedra que en cor esdevingué

i ens vigilen les peuades canviant-les per desoris

que poden comprometre nostre ser d’ideari excels.

Que ens deixin a nostre aire en plans i muntanyes

que no portin talps per remenar pas nostres bens.

Ja hem pagat prou sa neciesa i estultícia,

sols falta que ens esclavitzin com en enclusa el martell?

Que ens deixin camí obert a nostres neguits i deliris

que pals a les rodes els retirin per sempre més.

En tot cas sols demanem el que governaren nostres ancestres

Que no s’ofeguin volent-nos esclaus seus.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 30-6-16.

LA LLUM... aquarel·la

Del cansament de la nit,

enclofada en el seu viure fosc,

desperta la llum en l’horitzó

ara escampant ses prebendes.

N’hi ha que rebran la llum primera

com rovell d’ou esclafat de groc

que inunda i marca quant toca...

Rere l’ombra del muntanyot

no hi arribarà l’alegria

i es fondrà la lluïssor del color.

La fosca també pot viure

com ombra perseguida...

En mig del prat veureu l’arbre

que s’engull els reflexes

i deixa caure sa figura

com retall obscur perfilat.

DE REBAIXES 16.- 28-6-16.

OBRIM... aquarel·la

Obrim el prec insistent

a les fulles que miren la serra...

Gronxem-nos en les paraules del vent,

busquem el lloc on acoblar

el sol que ens farà de resistent abric.

Seguim la serralada que talla

Com xerrac l’horitzó que busquem

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 25-6-16

..................

MAI... aquarel·la

-MAI - es deia – acotaré el cap...

I al instant s’encorbava davall l’aixeta

Per rentar-se la cabellera i cara...

Tenim el dir exclamatori

a flor de pell i ens traeix.

Clar, aquest MAI, no és rentar-se.

Vol millor dir NO RENDIR-SE...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 23-6-16

ELS PEUS... aquarel·la

Han despertat els peus...

De quietud  a morma  han volat.

Com relluència de llum

han esverat el pas...

Abans la calma els tenia segrestats,

ara eren ventijol que cull fulla

i la embolica en seu viure

i la mou a seu arbitri...

Ben just tocaven terra, botaven.

Portaven alegria a son mirar

que desplaçava la visió

i contemplaven el no vist.

Contents,  corejaven, 

volien descobrir i descobrir

aquell instint nou...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 21-6-16

PETONS... AQUAREL·LA

Es tornava estalviador.

No donaria més petons

per que si se li acabaven

com ho faria

el dia d’un compromís ?

Be que estalviava el diner

per no quedar-se sense...

I es sentia intel·ligent.

DE REBAIXES 16.-ANTON.-T.E.- 20-6-16

SOMRIU... SOM RIU... escorrialles

- Somriu...!!

- Som  riu ?

- Què dius.

- Que som riu.

. Aclareix-te Somriu o som riu.-

- Dic que somriu el riu.

................

-S’enyora  la senyora ?

- L’enyor ve del seny or...

- Que enyora l’or que el seny li do

O enyora el seny que l’or li do...

-Si senyor...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- 18-6-16

QUI MANA,,, QUI OBEEIX... aquarel·la

QUI MANA... QUI OBEIEX ?

En el gran, potent, greu crit

no és sols la veu que esclatava

tot l’engendra es feia seu l’instant...

Mirar el cel i la mar amb seu color

i escoltar el borrombori que es porten,

prèdica consistent en unir ses personalitats...

Per ells seriem regits junt amb la terra

I la claror i calor de la llum que tot ho aviva

i no trobaria discòrdia de desafecció

Quatre poders que separats o junts

per que, conscients,  branques senyores,

ens daven el viure que teníem

Terra, aigua, aire...foc regnaven  impertèrrits...,

Desprès

quants sers és sumen al crit de vida?

I sabem on anem, que volem?

Les  proclames ens manen ...

La pedra a la ma o a la fona,

llençada,sabem on caurà ?

Poca tria podem augurar...

De genolls, plantats o asseguts

ens espera la vara que disposa.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 16-6-16.