VINYA DESPULLADA... foto m.tosa ferré-- boli ràpit

Atrinxerats esteu, oh, ceps dilectes,

i aixequeu sense misèria vostre ramatge,

avui ja nu de vestimenta i fruit

i que no us avergonyiu de despullar-vos

dels tresors que foren joia del terral

Queda dins vostre l’A.D.N dens,

inabastable per el profà que no coneix

la meravella d’imperi de llur reialesa.

Balleu la gloriosa sardana que insuflaren

les antigues flors de rosella i ravenissa...

Balleu  sense fer rodona

per que voleu que l’esperit circuli

i jugui i canti amb vosaltres dins l’escocell(clot)

on hi abeuren en la pluja l’ocellada.

Sou l’exèrcit  que barra pas fins la ventada

que somnia per les nits collir tots els estels

i fer-ne amb la sarmenta collarets

per la deessa que regna en eixa terra.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 15-12-16

LA PEDRA... aquarel·la

La pedra la varen treure a la llum

i la feren parlar desorbitadament...

Qui podia creure que aquell roc ingent

representaria sense sospita una jove cos nu,

Ple de formes, poques rectes, moltes corbes.

I així hi treballà el cisell melós sense descans.

Fou un esclat d’ull que no es cansa de mirar.

Li buscaren un lloc per ser admirada...

Qui va veure una incitació eròtica en la nuesa

que portava impregnada aquella pedra

que podria excitar a tot l’arbriu  que zelós

la contemplava ? Ama ja del lloc oferia

l’espectacle de la seva propietat incommensurable.

Qui no reflexionava que una trista pedra

pogués fer variar el seu aspecte i virtuts

i il·lusionar miracles en martell i cisell ?

La ment humana representant-se adquiria

una propietat a la que ara tothom s’hi agenollava

- No et despullo més ...-digué l’artista

i quedà com un bell roc tirat per fona 

que vol entrar en altres consciències...

El roc cisellat va tirar un petó al aire

i al caure al terra, aquest s’omplí de flors.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-12-16

L'ALEGRIA DEL QUE NO SAP L'ENGANY...aquarel·la

L’alegria del qui no sap l’engany

es tranquil·la, es mira emmirallada.

Li deien que tindria una sorpresa...

Una sorpresa no deu ser una mentida,

En tot cas, una il·lusió creada en vers de qui no sap

i ara que es trenqui el vidre del teu mirall

que fet padellassos  cobreixi el terra

i mira’t en el mirall, en quin tros o trosset

hi surarà la teva sorpresa, la que t’han encolomat.

Juga-hi amb els peus i barreja com dominó

damunt taula a punt de collir fitxa

els reflexos que fets rateta es mouran

per paret i sostre, simulant-ne quantitat

d’ullets lluminosos que s’empaiten.

Quin és el que triaràs ? Quin és el que et sorprèn ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-13-12-16

UNS BRANQUILLONS... aquarel·la

Uns branquillonets del arbre 

se m’han posat davant del mirar

com ulls de caragol que treu banya...

No és que hagi plogut. Ara ,sense fulles,

aquests milers de brot de l’arbriu

vol fer adonar-me que hi és,

que ocupa el seu lloc, que és ell allí

i que no el maregi. Pot burxar-me  en lloc

que necessito no sols ara per mirar-me’l.

L’he saludat i s’ha sentit important.

Li he dit: - Fas bé d’ocupar aquesta posició,

ets com el soldat en la guàrdia, impertèrrit.

M’ha semblat que acotava el cap assentint.

Quedat aquí, ja procuraré no desbancar-te

al hivern boirós amb les tisores...

Ara be, el teu germà caurà a terra

o si no el fruit que daríeu seria esmirriat.

La natura no tocaria res i tot pujaria

però nosaltres, ai, nosaltres...

crearem les tisores per tallar caps...!!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 11-12-16.

QUAN CORRIA... aquarel·la

Quan corria no avançava més

del que ara ho faig a pas feixuc.

Ara, quiet, amb crossa a vora

remiro i remiro el caminal...

Veig el pedram i males herbes,

les senyals de potes en l’esgarrap

d’ocells i rates i conills i porcs senglars.

No espero trobar-los, però se que hi son

I que caminen pel mateix sender que faig jo.

Qui sap si amagats en un matoll em miren

i no em pregunten on vaig. Sa mirada

em deu seguir com espill fent rateta...

Jo com que no els veig, els callo el bon dia,

si es que de matí els peus xafen l’innocència

o el bona nit si aparto pedruscall

que la voràgine del trànsit diari ha dut allí

per ensenyar-me que no soc sol,

que molts em miren el meu pas feixuc,

i potser aprenen que no cal córrer, si no arribar.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-12-16

EN AQUELL BOSC... aquarel·la abstracte

En aquell bosc s’hi mostrava el silenci...

En aquella planúria hi campava la parla...

Dins del bosc lluernes i grills en ses niuades

rememoraven la quietud, la solitud del lloc

En la planúria guineus dansaven el crit

farfallós del neguit, el mossec de dents de guerra.

L’arbriu callat, acompanyat del ventijol,

sols remorejava internament el frec del fullam...

En l’obert horitzó la merla retornava

de la lluita per un glop d’aigua per satisfer-se.

Allí tot es mostrava cruel i cap seti per seure

deixava marcar l’emprenta del descans...

La lluita fal·laç tenia carta de naturalesa ...

Potser un dia sortiria el beatífic sol 

i l’ompliria de silenci i calma com el bosc.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 2-12-16

HE ESCRIT UN LLIBRE... aquarel·la

He escrit un llibre, no el llibre...

Què és un llibre ? Tapes i ventrall?

Paper reunit i manejable

on qui sap qui ha vesat pensaments ?

Unes mans l’han fullejat

desprès de que les tapes

li han picat la curiositat.

S’ha quedat amb el dit obrint

i la mirada conspícua  entrant.

Ha contemplat les pàgines, obert el llibre,

com parades amb els granets de llavors...

Allí creixeran, floriran com sembrant...

Qui recollirà i portarà a l’era

per separar palla i grapissos del blat ?

Qui els grans útils els moldrà

i en farà pa saborós per la pervivència ?

Un llibre pot alimentar i fer viure.

He escrit un llibre, no el llibre...

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 30-11-16

TINC FOC...aquarel·la

Tinc foc al meu bosc...

Vol que el vegin cremar.

L’aigua s’aparta per no fer-li mal.

S’han posat d’acord...?

Son amics, es comprenen,

saben el que vol l’altre...

Un vol netejar les deixalles,

l’altre entén la lluita

que comporta la superació.

Son amics i tant diferents

que el seu ajut és aquietar-se

i mirar i respectar la bogeria de l’altre.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 27-11-16

PERSEGUIA LA PAPALLONETA... aquarel·la

Perseguia la papalloneta,

Primer amb la mirada...

Un delit de collir-la i fer-li petons...

No li feia engrony i la perseguí...

Un gest menut seguia el seu vol

fins que en un instant la tenia a la ma,

però lliure. Volia la seva consciència...

Que fos ella que aplaqués ses ales...

Quieta... Aquell moment més llarg

sotmesa sense pressió era seva...

Com sabia l’insecte que era lliure ?

Poc temps i emprengué el vol.

Passava per sa mirada sotmesa i lliure

com tots voluntàriament voldríem.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 27-11-16

EL PINZELL REPASSA... aquarel·la

El pinzell repassa el seu neguit...

Neteja la brutícia acumulada

amb l’escombra de la realitat.

Es sent artífex de molts afers

que implantats en el paper

no li agraden ni molt ni poc...

Vol estripar la seva obra

que li costà dies i dies de delit.

Però si ho destrueix, quin buit !!

Com omple de nou de vi ranci

si al tirar-lo al foc s’ha cremat

i no en queda borrim, 

sols flam, fum, cendra...?

Per què destruïm el que em fet?

Què haurem deixat penjat 

per sempre que recordi a tots

nostre pas per les dificultats ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-27-11-16