COM UN NIU... acrílic

Com un niu d’orenetes tot en ordre...

En l'últim ordre establert... 

Canviants, 

la voràgine la fem a mida 

i queda el nou estatus...

Bell concert de micro elements

que ens diuen que em estat joiosos ?

La felicitat ronda en les galtes

i els ventres plens a sobreeixir.

I la taula a rebosar de les deixalles

que han fet goig i han complagut

ara son nosa que embruta...

Pensa en clarinet de llavis

que xiuxiuegen prets

històries i miracles...

Pensa en niu d’orenetes...

Com fan borrombori la menudalla...

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 3-3-17

ENS CLAMA LA LLUM... aquarel·la

Ens clama la llum,

Borratxins ens hi submergim

caminant fins a palpentes.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.-20-2-17

NO MÉS 86 ANYS... foto pròpia

UN ESCALÓ MÉS HE ASSOLIT ... AL 86 DE NO SE QUANTS ME'N TOQUEN,

AMB VOSALTRES AL COSTAT FAMÍLIA, AMICS, CONEGUTS...HI HA MOLTS QUE EMPENYEN... I TAMBÉ TINC UNA CROSSA MERAVELLOSA QUE EM MOSTRA L'ESTIMA DE TOTS...VOSTRE SEMPRE ... anton..

ALS MEUS 8+6=14 anys em sento rejovenir a vora vostra...A fer còrrer la rodanxa o a jugar a patacons... us hi apunteu ? Que tot ens faci feliços 

...........

Unim-nos al somriure.

que nostres galtes siguin jardí del ulls.

que el clam de llum engegui el viure,

que solqui el terra amb llavors sense escull...

No ens preocupem on és la meta

copsem el lluny com camí d’esforç.

Mes si en el camí deixem el nostre aire

que sigui cada segon amb un somrís de goig.

DE REBAIXES 17.- ANTON.-T.E.- 4-2-17

ET REGALO LA VIDA... aquarel·la xinesa

-Et regalo la vida i no em sents ?

Escoltes vents de matinada ? –

pregunta prement l’instant el temps...

Quan som al vespre fosc i negre

que aclareixes com lluerna

encenent el fòsfor de la cua que tens

entres en el crèdit del sol que es pon.

El reservori que has guardat de llum

et fa brillar els ulls com gat ansiós.

No escoltes,però, els efluvis olorosos

que el ventijol et porta a casa

i vols com un desert de presumpta angoixa,

que no descarregui mai sa tempesta...

El verd no brota sense aigua

i tu vols viure allunyat de tot

com si dins teu fossis un heroi envejat.

Avui et parla el temps  que t’explica

ta naixença, regal al que no aspiraves,

Et parla i no l’escoltes... !!

Sols ets un gotim de gebre

que el primer raig de llum desfà.

Baixa del cavall del orgull

i entra en el rierol que porta a mar.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 31-1-17

ENS FAN VIURE... aquarel·la xinesa

Ens fan viure de pressa, ràpid,

per que no ens adonem del que fem...

El neguit ens situa en l’abisme

amb gran perill de rossolar

per la pendent del propi descrèdit.

Jurem i perjurem que no ens passarà

l’exemple fatal d’altres que alegres

jugaren amb el temps imperiós

superant, creien, etapes de disgustos

com si dels actes fóssim tots

mers visionaris que no ens afecten.

Lluïda creença ens ve a les mans !!

Tots els respirs porten conseqüències

que tard o d’hora s’han d’acceptar...

El brill de l’instant no ens faci cecs.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.-31-1-17

LA OFENSA OFENSIVA... aquarel·la

La ofensa ofensiva

imperava en seva boca...

No callava un instant.

Potent de veu

era xantre impulsiu

que sa paraula espessa

cala i omple el rotlle.

Impúdic, insurgent,

ofenia sense mirar-s’hi.

Segur que ningú

l’hi havia parat els peus

en sa adolescència

i es sentia segur, molt segur

per que imposava seva llei.

Trobaria atzucac o tovanc

on s’esclafaria sa impertinència ?

Gos o hiena o llop

colraria escopeta disposta

a llençar bramul de cavall

i estampir-lo en la inutilitat.

Cridaire tallant-li la veu

seria campana sense badall.

SE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 31-1-17

DIES DE GLÒRIA...aquarel·la abstracta

Dies de glòria voldria per tots...

Què difícil la voluntat feta llei... !!!

No tots estem en el mateix

paràmetre de goig i joia...

Mentre,abraçaré l’esperança

per que la fe ja la tinc al sarró.

i caminaré entre els desitjos

per dar-los a tots compliment,

i enlairar braços de conquesta

dirigint el nou concert,

apressaré la ma a l’alegria 

i les galtes fruiran de petons.

I em creuré totes les mentides,

potser fins nosaltres ho som.

I així viuré tranquil, sense dubtes,

com els secrets que si els dius, ja no hi son.

A viure la festa que alegri a tothom.

que esclati en la foguera el nou part

d’anhels i de il•lusions.... Bones festes... !!!

DE REBAIXES 17.-ANTON.- T.E.- 13-1-17

PLENA DE GEL.. aquarel·la

Seguiria com ho havia fet temps i temps.

Avui, plena de gel...!!!

Era soca i arbre d’olivera de secà,

conreada i també convivint el bosc.

N’estava orgullosa...

Tramuntana freda o bojorn calent,

garbinada fresca o cerç tempestuós

n’havia tingut escrit i molt en son llibre.

Avui li tocava: Pleneta de gel ...!!!

Cabellera i brancam amorrat

a la reseca soca de pollanc fàcil,

era com bola a punt de seguir al vent.

Callava pensant en el sol... !!

Tant de viure amb instants diversos

ara, agomboiada tenia guspires de llum,

pensaments inaudits, idees noves...

Quan el vent remenava cabellera inquieta

raciocinava en la llibertat del ocell...

Avui, enclotada buscava el ser ella

en seu terme,en remoure la història

que a sos peus paria dia a dia

pel profit del terral...

El gel la colrava d’ingent pensar.

DE REBAIXES 17.- ANTON.- T.E.- 10-1-17

A LA NOSTRA FILLA DOLORS EN EL SEU DIA... foto d'ella i l'àvia assumpció

LES CIRCUMSTÀNCIES M’HAN PORTAT A NO PODER-HO ENTRAR EL DIA 22...

A LA NOSTRA DOLORS EN ELSEU DIA.

.............( foto amb la seva àvia Assumpció.)

I va arribar a primera hora,

movent el neguit i el goig a dins i fora...

Era matí

que trucaven a la porta de la vida...

Un desig

fet carn de nadó, feta alegria.

I una veu

que al regne entrar demana.

el joiell

que l’abraçada de rebuda clama...

Arribaves matinera

fent córrer a l’estatgera...

Les dos mares van lleugeres

volen ser-ne les primeres

Ella no espera a ningú

t ja canta el fum, fum, fum...

Quan arriba el doctor

li somriu, somriure dolç...

El dia 22 de desembre del 1965 en aquella casa i dormitori es produïa  la seva entrada a la vida.

Mare i pare, els dos sols, donaven compliment joiós.

Que puc dir-vos d’aquells instants neguitosos ?

Que sense llibre ni bisturí vaig fer de comadró...

La excelsitud del moment fou el millor premi

ja que en tal dia a l’Estat exalten la Loteria...

Quina millor joia rebre que una filla ?

I des d’aquell moment gloriós viu l’estima...!!!

Que sigui per tots una llarga i feliç vida...!!!

FELICITATS AVUI I SEMPRE.- ANTON .- T.E.

HA DESAPAREGUT EL BOIRAM I LA PLUJA... aquarel·la xinesa

Ha desaparegut el boiram i la pluja.

Encara balla el gotim en fulles tardanes

que no han caigut seguint destí germà per fer catifa...

L’arbriu ensenya sa nuesa ben neta...

A ramassades els rams d’aigua han fet la seva

i encara ploren les gotes que es sostenen

com petó que retarda el seu esclat.

El sol ha esbargit el tel blanc, núvia vestida,

i en els tolls posa la cara rentant-se-la...

Una oreneta ha sortit a beure en el clot,

i el gat se la mira pensant en ratolí salvatge.

Tot ser viu anirà guaitant desprès de la tempesta,

ells saben que tot no dura un segle

i en seus nius callen i esperen l’hora bona.

Beneïda pluja, diuen, ja tenen aigua per dies.

Tots s’acontenten amb el que l’instant els dóna.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-17-12-16