FOC DE SANT JOAN... aquarel·la

Del llim dels actes de la vida,

del seu passat

ens resta el record...

Del flam i fum del foc

quan ha revertit en el passat

pot quedar-nos la cendra...

Quan plou pot arrabassar-nos

record i cendra.

DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E.-25-6-14

QUI NO RECONEIX LA ROSA ?...aquarel·la

QUI NO RECONEIX LA ROSA ?

QUI NO RECONEIX L’ANXANETA?

QUI NO RECONEIX CATALUNYA ?

.........

Tenia l’autoritat del color

brullant en son alè a l’aire.

Era l’anxaneta amb ma a cel estesa

ensenyant camí de projecte comú.

Passava davant obrint senders d’anhels

on amb seguretat tothom s’hi acolliria.

Per fi el perfum s’estendria arreu

acomplint els dictats de sa nissaga...

Seria l’esclat de la seva realitat

Tant de temps anorreada, ensulsida.

Per fi entrava en el seu futur...!!!

DE REBAIXES 14-ANTON-T.E.-8 -6 - 14

CEC?...aquarel·la

Sols mirava al terra i quedà cec,

el polsim arenós li omplí retines...

Sols pensava en andar pel fang seu

sense mirar a vora les misèries d’altres

i amb seu esperit i cos apaivagar-les.

Cec es sumí en el desconsol negant-se

obrir l’ànima i mirar el pas adolorit

dels que pel mateix camí circulaven.

No tenia ni companys ni crosses amigues,

ja d’antuvi les apartà lluny: - Fora nosa !!

I es convertí en cec perenne. Aferrat

a enveges i supèrbia, a odis i inquisicions.

Sord a tot vent. Callat a la queixa d’altres...

Sol..!! Hauria de morir en el propi insult,

bumerang que li retria homenatge.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 6-6-14

LA SOLEDAT... boli ràpit

La soledat, teranyina homogènia

on es couen les urpes displicents

de la quietud sofrent, estén lligalls

d’identitat en oblit d’externalitats.

Somorta en si mateixa

estreny les garres

i agomboia les llibertats.

Tot calla contacte de camí.

Obre el moment místic

sumint-se en els records.

Hem pensat que volem el soroll

per destruir nostra soledat ?

I quantes hores és ella

nostre únic ric amic, veritat ?

Que no ens pesi el seu embolcall,

també nostre somriure vol descans.

No la comprenguem com gel

que embalbeix fins l’ànima,

si no com glaçó al vas

que suorada atenua i calma.

DE REBAIXES 14 .- ANTON-T.E.-1-6-14.

LA ROSA COM EL LLIBRE... aquarel·la

(Aquarel·les d'unes fotos de Teresa Castelló, autora del llibre 

LA DONA PAGESA...)

La rosa com el llibre

obre ses fulles de saviesa...

I, ara, les lletres convertides en perfum

s’esberlen en el camí de la bellesa.

En ma ensonyada

viu l’eternitat de la flor

donant-se, fent ric de desig

un pervindre nou.

Silenciem l’estat místic de l’instant

embolcallant-nos en seu alè dilecte.

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E. – 1-6-14

DUBTO...aquarel·la

Dubto, poguessin tallar l’arbre corpulent

les males voluntats que regnaven en la boscúria.

Sempre, sempre, l’arbre sotmès serviria

per construir el gran, imponent vaixell

que solcaria el mar dels anhels i il·lusions.

Mai seva fusta retria per esdevenir taüt

per enterrar tota la dignitat, cúmul de l’arbre,

que en milers d’anys resistí cruels ventades.

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.- 30-5-14

S'ESGARRIFÀ LA CRISTALLERA... aquarel·la

S’esgarrifà la cristallera del finestral.

La tempesta produïa el degoteig intens

incrustant-se en seva claredat diàfana.

Escarbots redons convertint-se en tartranyes

relliscaven meloses caient desfent-se

quan altres les empenyien famolenques.

La pluja, miracle de la nuvolada

es produïa amb intensa glòria

com instigant-se dents que se’l consumirien ?

La por hi era en l’expressada violència

i instintivament el cristall es sentí dèbil

davant l’àmbit del monstre.

El brusc, dur,implacable contacte

no l’emmirallava amb galtes enrogint-les...

El cristall no tenia sang i seny

Com és, doncs, que percebia l’infortuni ?

DE  REBAIXES 14.- ANTON-T.E. – 29-5-14.  

PLE DE PASSAT... aquarel·LA

Ple de passat

va voler fer voltaretes

i el seu banc de fusta

es confegí en sènia.

Es trencà la corda

- collar i reculants i tafarra –

i volà al futur.

Dalt li feia falta

el seti per seure...

El futur és allunyar-se

i passar davant de tot ?

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.- 28-5-14

VOTAR... A QUÈ, A QUI ?... aquarel·la

VOTAR... A QUÈ, A QUI ?

Finestrals obert...

En la cambra entra, penetra el ventijol

com so perfecte de veu a l’orella.

Es mouen els cortinatges,

idees que es remenen en la pensa.

I les mans bellugones, imitant l’aire,

cullen ploma fent pessigolles a paper blanc

com en passeig de mosca

que deixa camí de potes com mostrari

de l’aire que en clepsa ha entrat.

La veu calla i no gosa explicar-se

el misteri que ha escrit la ploma:

L’íntim d’un cor que estima

i no vol declarar sa mobilitat

com el ventijol que besa cortina

tant suaument que ningú ho nota.

El secret és estrofa de musica

que no ha entrat en pentagrama de concert.

Per què els violins, violes i contrabaix

estant en el present sospiren en futur ?

DE REBAIXES 14- ANTON-T.E..-26-5-14.

ES SITUÀ DAVANT... aquarel·la

Es situà per davant d’altres iniciant camí.
No volia el fracàs del companys.
S’erigia segur per oposar-se
a la força envolvent, destructora...
Era valent i protector.
“La paraula pot ser-ne vent
Que destrossa al seu pas “- es deia.
I per tranquil•litzar a tots
faria parlar la veu dels ocells,
ells, acostumats a anar contra vents,
estendrien ales i protegirien
el pas de la veu entremesclant-se.
Seria l’anhel d’entesa
que caminaria acompanyant
les lletres lúcides de la comprensió.
I vencerien a l’estultícia
tant fincada prohibint el progrés.
DE REBAIXES 14- ANTON-T.E.- 25-5-14.

REFLEXIÓ... aquarel·la

REFLEXIÓ
Li digueren en son primer plor
entrant en la vida que seria lliure...
Qui se’n va riure d’ell ?
Un fusell el va acotxar per llarg temps.
Va viure callat.... Fins li rentaren el cap
per fer-li veure que així era net...
D’arrels l’esporgaren, no li calien, deien.
I vivint sols amb fulles al vent...!!
Circulà el temps i li portaren
la gran veritat del nou viure
i es va esgarrifar... Era veritat
tot el recapte que entrava en el plat ?
Je, je, ja es cuidaren no s’indigestés...
...i la realitat el sumia sense dignitat.
La ratera i la cadena d’altra mida,
però igual, quasi com abans.
............................
Avui pensa que ha perdut el temps
que tot compta i, adolorit, ha llagrimejat...
Amb qui s’abraça per ballar... ?
Cadascú balla el seu vals.
Si es fa el valent impertèrrit, l’anorrearan
i si segueix el ramat que pastura mana
no gustarà de la desitjada llibertat...!!
I li digueren que seria lliure, lliure,
quan el varen batejar...
No sap si és incrèdul o agnòstic de tot,
però lliure , ni de fer badalls.
Votarà per que no diguin ni pensin
que pensa que no mana el poble !!
Sap que molts van per seguir cobrant,
arreglant seva casa amb bandera d’indignitats
Quin dia la rosa no tindrà por del sol ni la mar ?.
DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E. – 24-5-14.

QUATRE CIRERES... aquarel·la.

La jove buscava quatre robins,
cristalls que reflectissin seva estima
a mare, germana, filla, neta...
I somniava en el vermell àgil, bellugadís.
El cirerer se li presentà eufòric davant
oferint-li el seu imponderable i grat fruit.
Dos llavis sucaren les quatre boles dilectes
que se li presentaven amb delicadesa...
Sentí a les mans el tremp del batec de cors
i els pènduls daren exquisideses...
Fins la llum verberava dolçor..
DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.- 23-5-14

NO POSSEÏA CAP ESPASA... boli ràpit

No posseïa cap espasa,
per defensar-se dels mals vents,
però tenia un vel per cobrir-se.
Raciocinava que era poc, poquíssim...
I es mirava la rosa impàvida
que delitava i espargia son perfum.
Caminà envers la balconada
i es lliurà d’impertinències.
S’apropà al brancal dels somnis
i el ventijol l’acaronava...
Silenci i quietud, bones armes
per defensar-se lluny d’improperis.
No tenia espasa,
però tenia vel per protegir-se
i aquietà seves ànsies.
DE REBAIXES 14- ANTON-T.E.- 22-5-14

L'ESPERANÇA... aquarel·la

L’esperança com ortiga immensa
li picava per tota seva carn.
Va voler apropar-se com ocell
al fruit que li duria prerrogatives.
Proposà llaurar aquell delit
amb la rella de sa il•lusió extrema 
Comprenia que si abandonava
l’esteva de sa imaginada pollegana
l’esperança fugiria en l’incert
camí de la neciesa
El matxo, al crit seu, emprengué el pas...
Ara al llauraor sols hi mancava
la pluja fèrtil de la realitat neta i pura.
Mai podia previndre certament el futur,
potser apropant-li seves armes
obriria l’escletxa..
S’acompanyaria de la il•lusió.
DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 21-5-14

EN L'ENALTIMENT... ascrilic sobre fons negre

En l’enaltiment de les nostres llibertats volgudes
dins la catedral de la ensenyorida felicitat pròpia
no ens conformem amb la goteta de l’aigua de la pila
que amb el dit l’hem instal•lat en el front beatíficament...
Volem la rosana que il•lumini el recinte
per donar el preuat do de la SALUT complerta...
Volem que ens esperi el ciriam encès de les possessions
en l’altar del nostre prepotent DINER mai prou satisfet...
I ens refreguem en el santuari acomodatici del AMOR
escó tou que volem que ens satisfaci plenament...
Volem la catedral pròpia ben plena, a sobreeixir...
I sempre, al final, nostre desig és evidentment incomplert.
I veiem en els altres la FELICITAT complerta
i nosaltres pasturant amb una goteta d’aigua al front...
Engelosits voldríem canviar-nos amb l’altre
sense saber que aquest pot estar en el mateix estadi
abans, ara, o desprès de nostres disquisicions...
Asserenem-nos, el que tenim es lo nostre i intransferible.
DE REBAIXES 14 – ANTON-T.E. – 8-5-14

I L'HORITZÓ DELS RECORDS... aquarel·la

I l’horitzó dels seus records
l’acompanyava a pleret...
Era seva història en aquells ulls verds.
que hi entrà un jorn, bellugadís blat tendre,
riu senzill, sense presa besant voreres,
cel obert sense bromall, nítida mirada...
I ara el tenia perseguint-lo,
sense falsejar ni endarrerir cap passa
li feia companyia en els capvespres
quan el sol va a la posta
I la fosca porta la quietud de l’enyorança
I l’ocell cansat del vol s’ajoca...
DE REBAIXES 14 – ANTON-T.E.- 7-5-14

REGITS PER INTERESSOS... aquarel·la

Regits per els interessos
i no per les veritats contrastades
ens confonem i ens rendim
i ens escorcolla les fermeses reduint-les
i ens acovardim al preveure misèria.
Les covardies ens empenyen
a agenollar-nos i venerar
el monstre de l’or fent-nos acòlits...
Fins l’aire que respirem em de pagar
i entre les disjuntives possibles
ens acovardim davant el poder...
Les veritats poden ser tantes
que no confiem en elles
i en la voràgine el tobogan
ens fa de ruleta on disparar...
Amb el fusell de la nostra inutilitat
triem el marc que més ens convé
i la prepotència ens deixa
i quan refermem càtedra convicta
ens expliquem les mentides
de les nostres preferències
que no arriben mai a exonerar
el culte al monigot groc.
La hipocresia pot ser mal de tots.
Humanitat malalta amb fissures
Per tots els cantons...
I ens diem sants de cel i catedral.
Ha arribat la imbecil•litat a ser senyora ?
DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.- 6-5-14

TELEGRAMA A TITO... foto google

TELEGRAMA A TITO
L’embruix de la mort ens sobta
i el tenim que ens segueix sempre...
Son peu damunt nostre ens esborrona
i no ens en podrem lliurar mai.
Volem viure com si no existís
i no ens vacunem d’aquests acte
que és per a tots...:Rendir contes.
Quan es fa palesa, no la volem
I ja no la desfullem com margarida...
Ens queda, sí, el coixinet d’or,
- tot el que em fet en l’existir,-
per guardar-hi les agulles del record.
Com d’altres que tinc molt propers
sigues beneit, TITO, en arribar
al nou regne,,, Portes una gran pilota
i potser et necessiten. Ensenya’ls teus valors.

Ja ens veurem quan ens cridin. Adéu.
DE REBAIXES 14-ANTO-T.E.- 26-4-14

No m'agrada ·  · Comparteix

lLA DISTÀNCIA, LA LLUNYANIA... aquarel·la

La llunyania, la distància,

crea la certesa de perdre’t ?

Com nuvolet que vent empeny,

les complicitats un dia fruïdes,

s’allunyen de l’instant de la meravella

en que tapant el sol ens colrava la boirina

Avui, lluny de la mirada balba

els extrems no es donen les mans

i el nuvolet ens separa de la llum.

Nasqueren les flors del cirerer...

Foren verds els fruits i maduraren un dia

Penjaven com robins i la boca

es feia escriny per guardar-les...

Pas a pas tot va succeint i madura...

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.-25-4-14

BIBLIOTECA...aquarel·la

Argüia amb lucidesa el seu cap i cor

la prestatgeria plena de lligalls,

eren seus llibres de la felicitat viscuda...

Els paperots de les inquietuds els tenia

en un sac mal girbat a punt de crema.

Però, aquells, aquell... !! Seus records

el feien viure renovats i plàcids sospirs.

De tant en tant els fullejava...!

El drap de la mirada els netejava nous,

polits, nets de pols i telaranyes.

En tenia tants de llibres,així, guardats !

Des de menut, adolescent... fins ara !

I no es cansava d’acumular fulles

que li dirien a l’endemà el seu be actual...

Els avatars del viure n’hi robaren tants

que es consolava retornant al passat

obrint horitzó ple de llum del futur...

Sempre hi trobava la rosa perfumant

entre les pàgines grogoses dels seus llibres.

DE REBAIXES 14.- ANTON – T.E.- 24-4-14