dijous, 29 de gener del 2009

107 -- ELS ULLS CLUCS OBRE


Haikú del dia
48.- Els clucs ulls obre.
Veuràs l’entorn que et rodeja
creixent la vida.

---------------------------

E S C O R R I A L L E S

A142 .-Ser tolerants no vol dir ser covard.

A143.- Quan diem que la casa és nostra, pensem que la porta pot estar oberta a tothom? La clau que tanca no deu ser per barrar el pas, si no per resguardar aquest be que tenim de l’envestida del mal. La casa nostra deuria ser la casa de tots que vulguin entrar en Pau i Amor.

----------------------------

dimarts, 27 de gener del 2009

106 --QUAN JA CANTA



Haikú del dia.


47.- Quan ja canta
el pit roig a bosquina ...
Cançó de vida.




E S C O R R I A L L E S


A140.- Per molt que busquis, trobaràs el que vols? Una ensopegada, potser? Para compte, no sols amb els peus.

A141.- S’havia posat tant abrillantador al cabell que la prengueren per un mirall. No se sap si alguna amiga o contrincant va preguntar-li a eix mirall : - Hi ha qui és més guapa que Jo? -.Per que un mirall és per mirar-se i dir la veritat creieu que pot mentir un mirall ?

diumenge, 25 de gener del 2009

105 -- LLIBRE TANCAT.


Haikú del dia
46.- Llibre tancat.
El vent arraconava
fulles seques.



E S C O R R I A L L E S

A138.- Som fràgils quan somniem. Al despertar si es quelcom dolcet el somni sofert, en la boca, notem l’ensucrat que empallega, veritat?

A139.- Mirar, veure. Tocar, sentir. Agrair l’olor, percebre.

dijous, 22 de gener del 2009

104 .-- AI, CLAU PENJADA.

Haikú del dia
45.- Ai, clau penjada
balandreges al clau.
Demà obriràs.
--------------

E S C O R R I A L L E S

136.- Cordem-nos els lligams de les espardenyes o sabates. Haurem de caminar tot el dia i sense distreure’ns. Es deslliguen – diuen – quan pensen en tu. Però qui pensa en nosaltres ? Mira, s’ha deslligat l’espardenya, no hi pensava que poguessin pensar en mi. Clar.
H I S E N D A ...!!!!
A137.- Surt a passejar. Els líquids es mouran per les frontisses del cos i s’engrassaran .Ens convé. Després seu i reposa i pensa.... Engrassa també el cervell, encara que sols sigui amb records.

dilluns, 19 de gener del 2009

103 -- FAREM CAMÍ

Haikú del dia
44.- Farem camí
amb vent contra la cara.
Som fulles seques.
-----------


E S C O R R I A L L E S
A134.- En el mar l’aigua et vesteix i et despulla. Deixa’m veure el vestit i la despulla de l’ona quan et banya... Parlen el vestit i la nuesa ? I la ona...? Calla o s’esgarrifa al transmutar el seu element quan et toca o quan et deixa lliure? Si té sentiments – que ve de sentir – deu estar contenta de poder amagar-te, ajuntar-se amb tu i després contemplar-te apartant-se... Com si et traguessis el vestit de roba i als peus ell admira el que ha deixat de contactar, de besar... Meravelles.

A135.- Posa’t faves al tupí. – No en vull -. Posa’t faves al tupí. – No en vull -.
Ha corregut el temps. Posat faves al tupí –No en tinc. – Coses econòmiques. No en vol menjar o no n’ha sembrat ?

divendres, 16 de gener del 2009

102 -- CROSSA DELS ANYS


Haikú del dia

43.- Crossa dels anys
apropo fulles seques.
Records que tornen
---------------


E S C O R R I A L L E S
A131.- Sentiments i nom? Vivim amb ells. Podem separar-los?

A132.- Perdre la fe en quelcom deu ser terrible. Perdre l’esperança és ensorrar-se. Perdre l’amor, morir-se...............No queda res més.

A133.- Hem pensat en compartir la felicitat? Poqueta en tenim, però... Hi ha qui no en té gens. ----------------------

dimecres, 14 de gener del 2009

101 -- EL LLAUNER EMBUDER I EL BROMISTA.

Haikú del dia
42.- Diamants trobo
a cada pas que dono.
Ric d’experiències.


12 .- VULGARITATS – Hem entrat en un pis relliscós, ja que parlar ahir de llaunes i del productor que va construir la cuirassa, ens pot mermar la credibilitat, si diem el defecte en la parla que el llauner tenia, era embuder, vull dir tartamut . Si ho anuncio com embuder, sent el llauner, qualsevol que vulgui expressar el seu criteri, em dirà que ja sap que un llauner fa embuts de llauna, i és que aquest en feia de les dos maneres, de llauna i de paraula Diuen que els de veritat quan parlen cantant no se’ls nota l’embut, però que un es posi pel carrer o a la botiga a cantar, ja em direu. Aquest, del que us parlo, no sé que mai ho fes de cantar...
En la botiga que tenia i on el seu treball es feia evident, tot estava una mica barrejadet, hi havia de tots des de xerracs per esmolar o posar-hi un mànec, barres de tub de coure per fer quelcom,
Llaunes per fer pots, o plegadors o canals i canaleres, tot el que puguem imaginar estava allí per que aquell cap i mans feien tota classe de treballs, el més inversemblant.
Sempre en la botiga, sobre tot als vespres, acudien dones o homes. a encomanar o buscar treballs
Un dia hi va anar un dels personatges que tenien fama de bromista, això fora de casa, ja que la seva muller una dona que sempre mirava a terra no fos cas que d’alguna butxaca o moneder s’hagués espavilat alguna moneda, i encara que no hi veia gaire, aquest gaire era suficient per ajupir-se i collir el possible tresor., com deia,aquesta muller s’expressava en castellà que aleshores podia algú escoltar amb amor les paraules, ella cantava, santo en
plaza, demonio en casa.
Sabent el poble la fama, el tartamut també ho sabia. Al veure’l entrar ja no es va fiar de la bona intenció del que digués el Jacint. A demés d’uns xerracs per llimar li encomanà un embut per omplir les botelles d’oli i de vi. Quedaren que als tres dies podia tornar que ja ho tindria per entregar-li.
El bromista es presentà al vespre i quan li va tocar el torn li preguntà quan li devia.
- Do, do, donam ... de de de deu rals – entregant-li els dos xerracs..
- Teniu oncle aquest bitllet de cinc pessetes, però no m’heu fet cap embut?- tot per fer-li la punyeta i destorbar-lo amb el canvi
- Qu qu quants em vas dir que que que que te’n fes...
- Amb un en tenia prou....però millor si me’n fèieu dos, un per l’oli i l’altre pel vi..
Agafa el bitllet de cinc pessetes i l’esqueixa per la meitat i li dona una de les parts

- Mi mi mira, pe pe pels xerracs no no no no et cobro res,... pe pe però d’embuts te’n he fet de de de de de sobres i a a a a tu te’ls co co cobro-
El llauner no va cobrar res però al bromista li costà el doble els xerracs.
...............................................................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
....................
E S C O R R I A L L E S

A129.- No et facis un nus als cabells, el llaç fes-lo a la veta de les espardenyes i ben assegurat per que no es deslligui.

A130.- Qui pot entrar en el cor d’una pedra? S’ha de rompre... En la vida en trobem de rocs que s’han de xafar per saber el que ens reserven.

dijous, 8 de gener del 2009

100 - QUÈ HI PORTES DAVALL?

Haikú del dia
41,- No cal llençols
per dormir sobre terra.
Si cal el terra.


11 – VULGARITATS – 30 -12 -08 -. Això de menjar supositoris no és massa normal, aquell matrimoni de ben segur que no havien sigut receptats amb una medicina que atemptés a desbancar la lavativa, sigui com sigui el cas va passar als anals del poble com cosa que analment parlant, el subjecte no pensava que posant-lo en tal lloc calmaria el dolor produït per la caiguda.
De dolor n’hi ha de moltes maneres, aquest ocasionat per una relliscada i d’altres en que peus o mans o punys poden causar un cert dolor.
En una taula de cafè del poble ja sabem que els jocs, dòmino, cartes, etc. hi tenen concurrència . I que les discussions de vegades es passen de mida, o sigui que les paraules amb to alt i ofensives destaroten la calma i les galtes vermelles i furioses es piquen crestes i de les paraules i gestos pot haver-hi el moment que l’incontrol d’algun dels parlaires, acabi estrenyent els punys i en un moment donat llençar-lo com una fletxa al contrincant.
Això es donava en aquesta taula del cafè que em vull referir. Un de bastant xulo, sempre que les coses no l’hi anaven bé, pujava el to, del to a l’insult i de l’insult ... aixecar-se de la cadira i fer un culpable i si l’altre no abaixava la cresta... l’interfecte tancava la ma i l’amenaça podia seguir el curs.
La discussió per unes pessetes que es jugaven en la partida d’aquell dia era d’espectacle. I el moment culminant va arribar. Tota la gernació que ocupava lloc en el local atenta, per si convenia ajudar o...Qui sap si algú pensava que el que s’encarava amb el xulo, li propinés abans que ell una bona samarrada i el deixés content per una temporada.
Entre varies taules i cadires revoltes, els dos ja plantats com dos gall
s esperant el moment de treure l’arma a qualsevol gest impertinent de l’altre. Però el xulo que ja havia fet recular a més d’un emportant-se a victòria, també aquest dia podia ser el preferit de la sort.
- Tapat la cara., noi – li deien al víctima d’aquest dia.
- No pateixis que no em tocarà el nas aquest poca vergonya respongué valent i provocatiu deixant el pit a l’intempèrie on el xulo ...
- Boooom! – Es sentí el ressò del cop de puny del xulo contra la caixa del víctima –
- Aiiiii....!!! – un crit esgarrifós llençà al aire el xulo al haver contactat. La ma del cop constrenyida i l’altra donant caliu i la cara amb el gest de dolor com si s’hagués romput tots els dits. Els gemecs feien època i l’estupefacció dels assistents no tenia límits. El víctima no era cap gegant si no un poc pel, fembrilet ... que un cop d’aquella categoria hauria d’haver estavellat al terra ipso facto, però no!! Havia resistit i com si es tractés d’una carícia s’havia quedat plantat i sense cap símptoma evident de la trompada.
- Això és un miracle – va exclamar un dels que jugava amb ell.
- Ja li està bé, que algú li abaixi els fums – és deia per allì.
- Aquí hi ha gat amagat – un vell picardiós va esberlar. – QUE HI PORTES DAVALL?
El poc pel i fembrilet, va obrir-se el jersei i ensenyà una planxa de llauna adaptada que el llauner del poble, un home molt manyós, li havia fet a requeriment d’ell.
.............................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és sile

----------------

E S C O R R I A L L E S
A126.- Ara cuidem poc la cal·ligrafia. S’ha comprés que el PC. en tenen infinitat de formes i sols picant la tecla adequada queda escrita per difícil que sigui. Pobres monjos artesans...!!

A127.- Res és nostre, ni el foc interior que ens fa viure. No ens el prengueu del tot, que ens cremi en silenci.
A128.- On vas? Equivoques el camí? Qui t’ho diu que vas malament? La intuïció? Ia, ia. Fes-ne cas. Ella sap el que et convé al predir-te

dijous, 1 de gener del 2009

99 .-

Haikú del dia 40.- Calces sabates.
Al caminal s’aparten
les tiges verdes.

10 – VULGARITATS -. 20 – 12 – 08 ... Quan diem el banc de la Moncloa, en altres èpoques se’n deia el banc de Londres, potser fent referència a un banc de calers que hi havia a la ciutat de Reus que molts hi tenien els estalvis. Des de la caiguda de la dictadura, sembla que prompte s’instaurà aquest nom que és més crític i de converses que van a parar a fer censures, judicis polítics més que res.
En aquell temps del banc de Londres que molts encara el recorden, hi havia de tot, com ara, però com que de cotxes i tractors no eren el fort de la pagesia, la força dels carreters estava en una constància visible i apostes de càrrega, hores de llaura, que si aquesta mula fa el solc més recte que cap, que no que això és patrimoni del que la mena, en fi les converses no eren radicals en el caire polític ja que la dictadura tancava boques, que ja no s’obrien en públic, no fos que algun xibato passes la nota als dirigents estrictes i aquestos per tenir el poblat en un sospir de pau sabien que segons quines converses eren prop de que els guàrdies es presentessin a casa del interfecte i poguessin arrestar-lo.
Un home robust que semblava un oliver mil·lenari que caminés, amb aquell cossarro com una caixa feia d’amo dels forçuts , a pesar dels anys, incitava als joves a proves de força. Descarregar un carro de sacs d’olives o ametlles o d’ordi a base de rellotge vigilat per un arbit. Pujar escales amb tres sacs de quartera, o sigui cinquanta quilos, un a cada davall de braç i l’altre rere el coll. I d’altres que s’empescaven per veure de fer-lo fracassar.
Un dia en un puja escales amb tres sacs, l’ home forçut va patir en un pas dèbil una forta revinclada en una cama i va anar escales avall quan ja li faltava molt poc per proclamar la victòria. La trompada va ser forta ja que al desnivellar-se i caure, genolls i costelles per terra rodolant escales avall varen matxucar part importants del cos.
Com sigui el portaren al metge encara que ell s’oposava de totes totes. Podia més l’orgull i
l’amor propi que el mal que tots calculaven que havia sofert.
El metge després de curar-lo, ell, ja més asserenat també, no volia que el toqués més fent-se el valent. El metge escrigué una recepta que el farmacèutic del poble li facilitaria el medicament.
- Dintre de tres dies et vull veure.
- Ni de cap, demà mateix que vindre per la nit a fer la quiniela....
A casa el metge es reunien els dimecres i feien la travessa que mai donava ni un borrim. Però la xarreta feia passar tots els mals.
Al dia següent per la nit la colla va fer cap per posar un dos al Barça que jugava fora, Un dos al Madrid que jugava a casa contra el últim de la classificació ... i les riotes, que si tants gols, que nosaltres els del... som millors, que tan blancs que van, sortiran negres de la pegada... barbaritats que en grups així quan un es descantella els altres ajuden. Quan el metge va veure al home forçut li va preguntar.

- Què, Anselmo, com van les trompades. T’han anat bé els supositoris?
- Mira noi, no més me’n he pres un i té un mal gust que no es pot tragar. Te’ls dono per que els diguis a la casa que hi posin una mica de sucre, que ni amb una presa de xocolata que em va donar la dona vaig poder. Se’m feu una pasta per la boca que cassi trec el dinar i tot....
..........................................................................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.
----------------------------
-----------------------------------
E S C O R R I A L L E S
A124.- No, es per que no despertin els polítics. Ells han de fer i conservar la migdiada com a bé cultural. No feu soroll vaguistes.

A125.- Veritat que quan dormim no ens assabentem de la son que ens esmicola la son que teníem i ens en lliura al despertar o necessitem la galletada d’aigua damunt que ens assereni de nou?

dissabte, 27 de desembre del 2008

98 -- L'HUMOR D'EN LAURO.

Haikú del dia
39.- Llum vermella
En el llarg passadís
fosca camina .
--------------------

9 – VULGARITATS – 19 – 12 – 08 .- Les notícies bones i dolentes corren com l’aigua per un barranc després de caure la pluja. Quan arribaren els del tractor al primer que varen preguntar pel seu comprador ja li varen espellar la feta del vell en el despatx de l’encorbatat e Reus. Al cap d’un quart la bola corria per tots els carrers, entrava en portes i finestres i assabentava fins al rucs de l’estable. D’allí a anar-se’n al banc de la Moncloa, era un bufet d’aire, que per poc que aleni traspassa orelles que és un gust.
Preguntareu que és el banc de la Moncloa, doncs, el punt de reunió barata, ja que no cal comprar cap beguda per estar-hi. Lloc de reunió, com dic, de les persones grans del poble que allí passen les hores fins que la gana ja crida i fan i desfan del temps, dels cultius i collites, de política, de...
Tot del que podem pensar i no pensar. L’auditori és complexe, dels que passegen, els que van esverats i sempre tenen tard, dels que si poden seure i parlar no els ve d’ hores...I si poden sermonejar i que fins gats i gossos callin, millor que millor.




( L'INEFABLE LAURO I QUE CREC QUE HA ARRIBAT ALS 90 ANYS, SINO PASSA)

Hi he vist avui, deixant apart la historia del quilo embolicat amb paper de diari, un xicot que ja va per els noranta. N’ha passat més que el cànem. De la quinta del biberó – les cèlebres quintes del 41 – 42 , si, parlem de la guerra civil – va marxar cap al front junt amb altres del poble. Uns varen caure per sempre, altres varen tornar.
Aquest jove es trobà en uns combats prop del riu Ebre, a dos salts de canó de casa seva, no recordo amb precisió com va ser que es trobà amb un braç fet trossos i que li hagueren de tallar fins dalt de l’ombro. I així s’ha defensat tota la vida... com si tingués els dos, condueix el cotxe un 4x4 arreglat per que els peus facin de mans el més possible
Sempre li he tingut un respecte i admiració per dos motius concrets, per saber-se refer del accident que per poc li costa la vida i per altre... i es que no sé d’on treia els acudits. Sempre amb una gràcia màgica com si fossin veritat. En contava de totes les classes, ara els pujats de to
encara calaven més en el jovent i en els no tant joves.
Ja que parlàvem de la Moncloa, en posaré un que fa referència als vells que per allí habiten.
Assegut en mig de la colla un vell veu que passa una colla de xibals, Els crida. Venen dos o tres fent-li cas, cosa estranya. Al més eixorivit li diu :
- Vols fer-me un encàrrec de la farmàcia ?
- Home, ara anàvem a jugar a pilota i ...
- Et donaré tres euros si em portes una capsa de condons.
- Ja me la donarà el farmacèutic? no es pensi que vull gastar alguna broma inflant-los i xerra al mestre i el càstig serà segur...
- No, home, no, que ha passat per aquí i li he dit que hi enviaria un noi a buscar-lo, i després per la tarda al anar al cafè li pagaria -.
Ja veieu en que pensen les molleres blanques i calbes.
El noi i els altres els va caure de gust i corrent com galgos anaren i tornaren.
- Aquí ho teniu. – el noi parava la ma esperant les monedes, però.
- Passa demà per aquí i te’l donaré tal com t’he promès...
Ja pensava el noi que el encàrrec l’havia fet figa, però cobrar, ui! s’havia fet fosc.
Al següent dia, corrent com venien, va voler provar el noi si el vell tenia memòria i honestedat.
- Oncle Josep ... Ahir...
Li posa a la ma un bitllet de cinc euros.
- Iaio ...!!! Com és que me’n doneu cinc si em prometéreu només tres, que pagueu el retard ?.
- No fill meu, no... Tres te’ls pago jo i els dos son de la meva mestressa, la Júlia....
El xibal no ha esperat i ha emprés carrera rera els companys,
La riota dels del banc de la Moncloa ha set com una tronada benefactora.
..............................................................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.

-----------------------------

E S C O R R I A L L E S
A121.- Si als metges per la seva lletra no els entenem, com entendríem els metges xinesos?

A123.- Hi ha monuments de ferro que ....,cosa més estesa ara, que semblen cants a la ferralla. Qui sap si se’ls acabaren els calers i no compraren ciment i grava i mira..., ha quedat així.