EN EL MEU DIA. Erem en un lloc.Erem en un temps.Erem una colla. Diverses edats, en un front comú que ni sabiem ni albiravem, fer-nos persones per al bé d'altres i nostre. Grup compacte a les ordres de don Olegàri... Mestre que sabia fer anar la regla i el calbot, i com a extrem el cara a la paret i el cara al sol... O genolls a terrra, braços oberts com Crist i un parell de llibres per culturar musculatura... Es feia respectar...I fins a algun li oferia les escorrialles de la llet que donya Càndida li portava com a reforç a mig matí... Sabia la döna que aguantar, dirigir, ensenyar era pesat i el coronava amb el premi...Quina colla d'escollits !! I aquell dia varen escollir la porta del cel per inmortalitzar-se... Rònega la porta, exemple del que els esperava... Allí l'autor del miracle va posar com a puntals per que la porta no caigués a Juanito a l'esquerra i a Delfí a la dreta, per que no fallessin en Pepito i en Josep i al mig a L'Anton, a sigui aquest que coneixeu... Desprès cultivaren les manilles, la folre,... en fi tota una torre humana... I per què don Olegàri no hi era com a director...? Tenia un constipat i entre llençols i vànoves es curava i no va poder inmortalitzar la seva figura... Llàstima,... no !! Aquell dia le seva filla ens va fer de mestra i no hi va haver regla ni calbots ... i el dia va pasar com una festa sense el borinot... Que poc ens feia feliços !! Allí varem aprendre a ser persones? Se'ns obria un camí llarg... Ja veieu on soc, on mai hauria cregut arribar... I amb l'ajuda vostra seguirem aquí al mig recordant aquell castell on aguantava'm tot el que venia... Tot allò ens va fer forts. Que el meu dia feliç ho sigui també per vosaltres... Us estima a tots l'ANTON.- T.E.-6-2-16.
dissabte, 27 de febrer del 2016
HA CAIGUT A TERRA... aquarel·la xinesa
27 – 9 – 11
Com sabatona ha caigut a terra,
-designis de destins que busquen
perfumar humil ma que culli
la pèrdua dels olors senzills -.
Tornaria a alçar cap enlaire ?
Regnarà en altre regne alertada ?
La vida dóna tombs. És sènia
que sempre retorna... Sa grandesa
és besar la terra digna
que seus ancestres li deixaren :
Diguem, seu treball i seva feina.
ANTON.-T.E.- 4-2-16
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la xinesa,
ESCORRIALLES,
sabatona,
terra
NO ETS LLIURE... aquarel·la
Has descobert que no ets lliure
que en mans del temps, ton amo,
versifiques el teu incomprès existir.
i, ara, et planys amb agudesa idíl·lica
de tot el que vas creure, inconscient,
que, avui, no et servei de res.
Camines ja cap cot per la penombra
de teva ruta, on les flors es marceixen.
Et veus acorralat en uns instants
maquiavèl·lics que encanten la fira
dels teus egoismes i vanitats.
I la fantasia que t’ajudava
a ser innocu ha desaparegut
I ara et crida l’últim estertor.
Se t’ha passat el rellotge, pas d’arena,
com singlot que ensurt para
i et veus conscient del llibre escrit
que ha caigut al riu on ta vida
ja és un riure menut de fastig.
Te’n vas a un incert insegur,
ho saps des del primer vagit conscient
i vols allargassar la corda feta corriola.
No pugis més amunt, igual cauràs.
ANTON.- T.E.- 27- 2-16
ANTON.- T.E.- 27- 2-16
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la xinesa,
ESCORRIALLES,
existir,
lliure
dimarts, 23 de febrer del 2016
VEIG LA LLUÏSSOR DELS TEUS ULLS.... aquarel·la
19 – 5 – 11
Veig la lluïssor del ulls teus que em consolen,
saben ser caliu de ma dilecta acaronant,
Son com jardí de perfum de planta cuidada
pomell de pètals que petons esbandiran.
Son barquetes que en encrestades ones
balancegen llustroses reflectint del cel mirall
Son camí a seguir en hores de tempesta
fars que a port seré camí senyalaran.
Veig la lluïssor dels ulls teus que em consolen
Obrint finestrals a l’estima i al conhort
Segur sender per començar viatge,
Tendror de vida, alè esperançat d’amor
ANTON.-T.E.-31-1-16
ANTON.-T.E.-31-1-16
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la,
ESCORRIALLES,
jardí,
ULLS
LLIGARIA EL NUVOLET... aquarel·la xinesa
Lligaria el nuvolet amb un cordell
i així el manaria. Cap aquí, cap allà...
Dins hi tindria seves armes: defectes i virtuts
sense deixar-les veure, no fos que el copiessin ...
No es creia massa el dels altres nuvolets que circulaven,
tots tenien també ses dictadures i democràcies
segons els convenia manifestar. Ell ho sabia.
Molts de farts se’n aprofitaven i engrandien núvol
i fins obrien aixetes i espetegaven als altres,
volien per a ells tot el terreny per fer-hi seves cabrioles.
Manant, instigant, afusellant amb paraules
els nuvolets temorosos, que s’amagaven.
Pobrets, per que si no aplaudien...venia la tempesta.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 21-2-16.
Etiquetes de comentaris:
aquarel·la xinesa,
cordell,
ESCORRIALLES,
núvol
Subscriure's a:
Missatges (Atom)