VINYA DESPULLADA... foto m.tosa ferré-- boli ràpit

Atrinxerats esteu, oh, ceps dilectes,

i aixequeu sense misèria vostre ramatge,

avui ja nu de vestimenta i fruit

i que no us avergonyiu de despullar-vos

dels tresors que foren joia del terral

Queda dins vostre l’A.D.N dens,

inabastable per el profà que no coneix

la meravella d’imperi de llur reialesa.

Balleu la gloriosa sardana que insuflaren

les antigues flors de rosella i ravenissa...

Balleu  sense fer rodona

per que voleu que l’esperit circuli

i jugui i canti amb vosaltres dins l’escocell(clot)

on hi abeuren en la pluja l’ocellada.

Sou l’exèrcit  que barra pas fins la ventada

que somnia per les nits collir tots els estels

i fer-ne amb la sarmenta collarets

per la deessa que regna en eixa terra.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 15-12-16

LA PEDRA... aquarel·la

La pedra la varen treure a la llum

i la feren parlar desorbitadament...

Qui podia creure que aquell roc ingent

representaria sense sospita una jove cos nu,

Ple de formes, poques rectes, moltes corbes.

I així hi treballà el cisell melós sense descans.

Fou un esclat d’ull que no es cansa de mirar.

Li buscaren un lloc per ser admirada...

Qui va veure una incitació eròtica en la nuesa

que portava impregnada aquella pedra

que podria excitar a tot l’arbriu  que zelós

la contemplava ? Ama ja del lloc oferia

l’espectacle de la seva propietat incommensurable.

Qui no reflexionava que una trista pedra

pogués fer variar el seu aspecte i virtuts

i il·lusionar miracles en martell i cisell ?

La ment humana representant-se adquiria

una propietat a la que ara tothom s’hi agenollava

- No et despullo més ...-digué l’artista

i quedà com un bell roc tirat per fona 

que vol entrar en altres consciències...

El roc cisellat va tirar un petó al aire

i al caure al terra, aquest s’omplí de flors.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-12-16

L'ALEGRIA DEL QUE NO SAP L'ENGANY...aquarel·la

L’alegria del qui no sap l’engany

es tranquil·la, es mira emmirallada.

Li deien que tindria una sorpresa...

Una sorpresa no deu ser una mentida,

En tot cas, una il·lusió creada en vers de qui no sap

i ara que es trenqui el vidre del teu mirall

que fet padellassos  cobreixi el terra

i mira’t en el mirall, en quin tros o trosset

hi surarà la teva sorpresa, la que t’han encolomat.

Juga-hi amb els peus i barreja com dominó

damunt taula a punt de collir fitxa

els reflexos que fets rateta es mouran

per paret i sostre, simulant-ne quantitat

d’ullets lluminosos que s’empaiten.

Quin és el que triaràs ? Quin és el que et sorprèn ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-13-12-16

UNS BRANQUILLONS... aquarel·la

Uns branquillonets del arbre 

se m’han posat davant del mirar

com ulls de caragol que treu banya...

No és que hagi plogut. Ara ,sense fulles,

aquests milers de brot de l’arbriu

vol fer adonar-me que hi és,

que ocupa el seu lloc, que és ell allí

i que no el maregi. Pot burxar-me  en lloc

que necessito no sols ara per mirar-me’l.

L’he saludat i s’ha sentit important.

Li he dit: - Fas bé d’ocupar aquesta posició,

ets com el soldat en la guàrdia, impertèrrit.

M’ha semblat que acotava el cap assentint.

Quedat aquí, ja procuraré no desbancar-te

al hivern boirós amb les tisores...

Ara be, el teu germà caurà a terra

o si no el fruit que daríeu seria esmirriat.

La natura no tocaria res i tot pujaria

però nosaltres, ai, nosaltres...

crearem les tisores per tallar caps...!!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.- 11-12-16.

QUAN CORRIA... aquarel·la

Quan corria no avançava més

del que ara ho faig a pas feixuc.

Ara, quiet, amb crossa a vora

remiro i remiro el caminal...

Veig el pedram i males herbes,

les senyals de potes en l’esgarrap

d’ocells i rates i conills i porcs senglars.

No espero trobar-los, però se que hi son

I que caminen pel mateix sender que faig jo.

Qui sap si amagats en un matoll em miren

i no em pregunten on vaig. Sa mirada

em deu seguir com espill fent rateta...

Jo com que no els veig, els callo el bon dia,

si es que de matí els peus xafen l’innocència

o el bona nit si aparto pedruscall

que la voràgine del trànsit diari ha dut allí

per ensenyar-me que no soc sol,

que molts em miren el meu pas feixuc,

i potser aprenen que no cal córrer, si no arribar.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-12-16