EL CUT-CUT CANTA,,,, TEMPS DE CIRERES.

SENSE ESCORRER.- A nostra Catalunya les muntanyes hi juguen un important paper, no cal anomenar els Pirineus per fer que els poetes es desfacin en tota clase de consideracions. En tenim de més localitzades que son com simbols de tots i en especial de les comarques on estan asentades. Per la part de baix brilla el Mont-e- caro. En el lloc de cartoixos i vins de qualitat del Priorat, el Mont-sàcer romà, visigod, amb nom ara que respont a Mont-sant. Potser l'ànima i esperit de tots els catalans el santuari de la Moreneta, que les serres d'or deixaren en Mont--serrat. No menys important el Mont- seny ,del que no desalabaré les delicies. Qui ho té en un lloc així situat el SENY català...
En altre ordre de coses, però en sentit figurat per relacionar-lo amb els anteriors,tenim avui el MONT - ILLA. Sí, MONT-anya i a demés ILLA que no son poques coincidènciens. Menejant-se per dins d'eixa ILLA que n'és la propietat de tots ,ha de dirigir els destins nostres amb ma segura i ferma. Que faci, desitgem una muntanya inexpuganble i una illa on tots poguem navegar-hi. O si no en el temps de les pròximes cireres, poden dir-li CIR -- ERES.
BEN ESCORREGUT.- Agraïm la visita. Vàreu fer la feina. Penseu que sou el segon president que ens visita i per Festa Major. A veure si en el futur teniu oportunitat de tornar navegant per la ILLA i fort i robust com un MONT.- Anton.




13.- El cu-cut canta sempre el mateix versicle. Si en la veu o el so pensem que pot demanar quelcom, com que continua cantant´, deu ser que el desig no es compleix. Un nadó plora i quan té el xumet i millor el mugronet a boca calla. És això? No sabem que és que vol el cu-cut, segurament que al no satisfer-se canta i no calla ... demanant cireres?

14.- Volia aprimar-se. Va dir-se. Em tallaré el cabell.- Total cent grams a molt estirar.- Rebel i queixós va tornar a créixer. Va dir-se, com si no hagués fet res. I és que aprimar-se és aprimar-se no és qüestió de cabell, és que no entri per la boca el que ocupa estomac i budell i contenta de moltes insatisfaccions.

15.- No feien cas de fra (monjo) CAS, un pare que es presenta de tant en tant. La Victòria, una noia esplèndida, és la que no solament de tant en tant si no bastant sovint se’ns gira d’esquena i ens ensenya les assentaderes.