M'ho deia la pava : - Aquesta és la meva poesia. Guiar el meus filletsper la vida. Ritme de temps, rima d'estima.
No deixar-los ni un moment, no equivoquin camí
i s'esgarrin. És el meu deure.
La pàgina que junt amb ells escric.
Sense ella que faria?
No tindria el poema que ara em mana
i em fa feliç.
I vosaltres...?
Sou felissos amb els fills en la vida ?
126.- Quan una persona em deia que ella , ja pensava en poesia. Vaig entendre que escrivia en ritme i rima.
127.- Mentre uns no han volgut esperar i han marxat jo soc aquí contant el que conto.
128.- Ja sabia el que faria. Es posaria uns globus en els sostens per exagerar el volum dels pits. Sembla ser que això agradava al seu amant.
2 comentaris:
Si els portem al món...els hem de cuidar i sobretot ensenyar-los a valdre's per ells mateixos....com van fer els nostres pares i com els nostres fills faran amb els nostres néts...és la roda de la vida!
Felicitats per aquests retalls de vida tan bonics!
Exacte, la roda de la vida.L'avi Anton
Publica un comentari a l'entrada