.jpg)
Obrint el finestral a la claror
instigava al ventijol suau
que bellugués el cortinatge.
Prou li plauria a ell
i amb seus dits invisibles
remoure el plecs sedosos, transparents,
Es complauria el desig,
trepitjat pel acaronament
al incentivar-se en culivar
el pas del xampurreig ínclit
que com ma que porta la besada
a cabell i galta, a pit i mugró
a columnes sedoses que sostenen
la complaença del contacte
que recorre tots els senders i fonts
de delitosa agudesa sensible...
Així hauria caigut en el parany,
vesc verdós de pensa que mossega la presa,
ratera d’il·lusions d’excelsa placidesa.
DE REBAIXES 14.- ANTON- T.E.- 28- 3- 14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada