Què hi ha ningú ?
He trucat a la porta del meu temps
On dorm l’arbrada i el corriol,
El marge de fenàs i el caminet
que segueix la costa amb sots,
on els peus ressolaven inquiets...
Avui, tot és calma,
com si ja no existís
ni present ni futur...
El mirall ple de record em parla
conduint-me al seti de sobri assossec.
Tinc tantes coses per dir-li... !!
El vinclejar de l’arbram....
El cant compassat impertèrrit de la fonteta...
El ventijol com am que acarona...
La pedra on ma baluerna reposà...
El piule de tords i merles a l’abeurada,
o el pit roig, el capsot tranquil,
la pastorella movedissa i inquieta...
El bramul de l’ase que neguiteja
amb la corda de la pastura
contra les mosques i tavans que el sagnen...
Tot melodies que foren del meu gust
I ara resten tancades en el record...
Obriré l’escriny i que el temps reculi.
DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E. 9-8-14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada