130.-11-5-18.
I del arc de la terra sorgiren les sagetes...
creuaren la llum i de la fosca
feren brollar llàgrimes de goig...
Gotim de veu que escamparia Pau i Amor...
La serralada era tot lluminària
i es percebia la veu dels ocells
i el concert unia penses
i sentiments en feliç abraçada.
Quin goig s’escampava arreu !!
DE REBAIXES 18.- 11-5-18
...................
131.- 12-5-18.
A la paraula no dita no se la pot contestar.
Qui sap que es diu aquell interior que se’ns enfronta
amb el silenci que ni els grills desperten....
És il·lusori fer-se càbales,
destriar del gest la intencionalitat,
furgar en el mutisme ofert
o posar la cullera al plat
esperant la reacció sonora
que ens negui nostre acte.
Hi ha sers impertorbables...
Seguirem nostre andar,
camí que no necessita d’altre peu
que el que portem calçat
amb ganes de seguir ruta.
Caminant pel barranc
pot venir la torrentada...
Per la cresta del serrall
contemplem dos vorals, dos ofertes.
DE REBAIXES 18.- 12-5-18..
................
132.- 13-5-18
Era menut quan ens acompanyava
l’escala de fusta - dos pinetells llargs
t barrons d’alzina clavats amb claus
que el ferrer fabricava al efecte -.
Ens agradava pujar-hi pels graons.
Era llarga... No arribava al cel,no,
però si a olivers de gran soca
i ramatge que feia punta als núvols.
Posada contra el forcat de rama,
si convenia, fins lligada amb corda
dalt un es sentia transportat ocell.
Pocs anys a les cames em costava pujar.
Un pinsà, al veure’m tant alt,
un jorn em digué :- “Deixa aquell ram d’olives,
no el facis caure. Quan seran bandoses,
amb tot el seu oli ja vindrem
a atipar-nos amb la meva cleca...”-.
Desprès, ben tips marxarien
volarien a altres indrets, com nosaltres...
Ja no hi ha escales fetes nostres,
i tampoc em parlen els ocells...
Jo hi feia volantins en les altures
i m’agermanava amb pinsà i cadarna...
Amb un crit venien i amb un crit marxaven
i m’ensenyaven els seus nius...
Ara tenim els estornells que assolen !!!
DE REBAIXES 18.- ANTON.- 13-4-18
.................
133.- 14.- 5-18
BOTONS I BOTONS...
Els botons de la bragueta quedaren descordats
desprès d’ajudar al buidat de la bufeta,
La pressa jugà el joc i tothom podia veure
que desfermats els botons, el moixonet era lliure
i podia escapar-se del niu per poca previsió...
Sempre pot haver-hi ulls espavilats que miren
i, si,un somriure avar el remarcava: -“ Que descuidat... !!
Van pel mon ensenyant el secret més valuós.
Tant els fa que els diguin xoles o és que volen provocar ? “-.
En canvi els tres botons de camisola oberts en escot noia.
tenir-los-hi, comprenia com que tothom s’alegrava d’això
quan per descuit volgut o no eren oberts a la vista.
• “ Que ensenyi, que ja ha estat a missa... És un delícia...
Que s’airegin els presseguets... Ja estan a punt de collir...
Si no sap botonar ja li faré jo “- clamava el lasciu sàtir.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-14-5-18
.............
134.- 15-5-18.
No vull ser far de ningú
I per que de xafar-me em salvi
m’acolliré a llum de lluerna...
No vull ser veu de ningú,
però per que ningú em reclami
faré de grill per les nits.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 15-5-18.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada