Haikú del dia
41,- No cal llençols
per dormir sobre terra.
Si cal el terra.
per dormir sobre terra.
Si cal el terra.
11 – VULGARITATS – 30 -12 -08 -. Això de menjar supositoris no és massa normal, aquell matrimoni de ben segur que no havien sigut receptats amb una medicina que atemptés a desbancar la lavativa, sigui com sigui el cas va passar als anals del poble com cosa que analment parlant, el subjecte no pensava que posant-lo en tal lloc calmaria el dolor produït per la caiguda.
De dolor n’hi ha de moltes maneres, aquest ocasionat per una relliscada i d’altres en que peus o mans o punys poden causar un cert dolor.
En una taula de cafè del poble ja sabem que els jocs, dòmino, cartes, etc. hi tenen concurrència . I que les discussions de vegades es passen de mida, o sigui que les paraules amb to alt i ofensives destaroten la calma i les galtes vermelles i furioses es piquen crestes i de les paraules i gestos pot haver-hi el moment que l’incontrol d’algun dels parlaires, acabi estrenyent els punys i en un moment donat llençar-lo com una fletxa al contrincant.
Això es donava en aquesta taula del cafè que em vull referir. Un de bastant xulo, sempre que les coses no l’hi anaven bé, pujava el to, del to a l’insult i de l’insult ... aixecar-se de la cadira i fer un culpable i si l’altre no abaixava la cresta... l’interfecte tancava la ma i l’amenaça podia seguir el curs.
La discussió per unes pessetes que es jugaven en la partida d’aquell dia era d’espectacle. I el moment culminant va arribar. Tota la gernació que ocupava lloc en el local atenta, per si convenia ajudar o...Qui sap si algú pensava que el que s’encarava amb el xulo, li propinés abans que ell una bona samarrada i el deixés content per una temporada.
Entre varies taules i cadires revoltes, els dos ja plantats com dos galls esperant el moment de treure l’arma a qualsevol gest impertinent de l’altre. Però el xulo que ja havia fet recular a més d’un emportant-se a victòria, també aquest dia podia ser el preferit de la sort.
- Tapat la cara., noi – li deien al víctima d’aquest dia.
- No pateixis que no em tocarà el nas aquest poca vergonya – respongué valent i provocatiu deixant el pit a l’intempèrie on el xulo ...
- Boooom! – Es sentí el ressò del cop de puny del xulo contra la caixa del víctima –
- Aiiiii....!!! – un crit esgarrifós llençà al aire el xulo al haver contactat. La ma del cop constrenyida i l’altra donant caliu i la cara amb el gest de dolor com si s’hagués romput tots els dits. Els gemecs feien època i l’estupefacció dels assistents no tenia límits. El víctima no era cap gegant si no un poc pel, fembrilet ... que un cop d’aquella categoria hauria d’haver estavellat al terra ipso facto, però no!! Havia resistit i com si es tractés d’una carícia s’havia quedat plantat i sense cap símptoma evident de la trompada.
- Això és un miracle – va exclamar un dels que jugava amb ell.
- Ja li està bé, que algú li abaixi els fums – és deia per allì.
- Aquí hi ha gat amagat – un vell picardiós va esberlar. – QUE HI PORTES DAVALL?
El poc pel i fembrilet, va obrir-se el jersei i ensenyà una planxa de llauna adaptada que el llauner del poble, un home molt manyós, li havia fet a requeriment d’ell.
De dolor n’hi ha de moltes maneres, aquest ocasionat per una relliscada i d’altres en que peus o mans o punys poden causar un cert dolor.
En una taula de cafè del poble ja sabem que els jocs, dòmino, cartes, etc. hi tenen concurrència . I que les discussions de vegades es passen de mida, o sigui que les paraules amb to alt i ofensives destaroten la calma i les galtes vermelles i furioses es piquen crestes i de les paraules i gestos pot haver-hi el moment que l’incontrol d’algun dels parlaires, acabi estrenyent els punys i en un moment donat llençar-lo com una fletxa al contrincant.
Això es donava en aquesta taula del cafè que em vull referir. Un de bastant xulo, sempre que les coses no l’hi anaven bé, pujava el to, del to a l’insult i de l’insult ... aixecar-se de la cadira i fer un culpable i si l’altre no abaixava la cresta... l’interfecte tancava la ma i l’amenaça podia seguir el curs.
La discussió per unes pessetes que es jugaven en la partida d’aquell dia era d’espectacle. I el moment culminant va arribar. Tota la gernació que ocupava lloc en el local atenta, per si convenia ajudar o...Qui sap si algú pensava que el que s’encarava amb el xulo, li propinés abans que ell una bona samarrada i el deixés content per una temporada.
Entre varies taules i cadires revoltes, els dos ja plantats com dos galls esperant el moment de treure l’arma a qualsevol gest impertinent de l’altre. Però el xulo que ja havia fet recular a més d’un emportant-se a victòria, també aquest dia podia ser el preferit de la sort.
- Tapat la cara., noi – li deien al víctima d’aquest dia.
- No pateixis que no em tocarà el nas aquest poca vergonya – respongué valent i provocatiu deixant el pit a l’intempèrie on el xulo ...
- Boooom! – Es sentí el ressò del cop de puny del xulo contra la caixa del víctima –
- Aiiiii....!!! – un crit esgarrifós llençà al aire el xulo al haver contactat. La ma del cop constrenyida i l’altra donant caliu i la cara amb el gest de dolor com si s’hagués romput tots els dits. Els gemecs feien època i l’estupefacció dels assistents no tenia límits. El víctima no era cap gegant si no un poc pel, fembrilet ... que un cop d’aquella categoria hauria d’haver estavellat al terra ipso facto, però no!! Havia resistit i com si es tractés d’una carícia s’havia quedat plantat i sense cap símptoma evident de la trompada.
- Això és un miracle – va exclamar un dels que jugava amb ell.
- Ja li està bé, que algú li abaixi els fums – és deia per allì.
- Aquí hi ha gat amagat – un vell picardiós va esberlar. – QUE HI PORTES DAVALL?
El poc pel i fembrilet, va obrir-se el jersei i ensenyà una planxa de llauna adaptada que el llauner del poble, un home molt manyós, li havia fet a requeriment d’ell.
.............................................................................................................
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és sile
- Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és sile
----------------
E S C O R R I A L L E S
A126.- Ara cuidem poc la cal·ligrafia. S’ha comprés que el PC. en tenen infinitat de formes i sols picant la tecla adequada queda escrita per difícil que sigui. Pobres monjos artesans...!!
A127.- Res és nostre, ni el foc interior que ens fa viure. No ens el prengueu del tot, que ens cremi en silenci.
A128.- On vas? Equivoques el camí? Qui t’ho diu que vas malament? La intuïció? Ia, ia. Fes-ne cas. Ella sap el que et convé al predir-te
A127.- Res és nostre, ni el foc interior que ens fa viure. No ens el prengueu del tot, que ens cremi en silenci.
A128.- On vas? Equivoques el camí? Qui t’ho diu que vas malament? La intuïció? Ia, ia. Fes-ne cas. Ella sap el que et convé al predir-te