EL MIRALL... aquarel·la

Mig saleta, mig passadís era ple de mobles.

En una paret un mirall antic, vell, reflectint tot l’aire.

Era l’ull i amo d’aquell lloc quiet de nit, mogut de dia.

Indret de pas de tot ser mòbil feia cas de tot

i hi trobava gust en seu modelat fer declarat.

Jo sempre l’havia vist en el seu lloc amatent a complir deure.

De menut pujava en una cadira per reflectir-m’hi...

Més d’un cop de sola d’espardenya al cul havia rebut

ja que la mare considerava un perill el meu intent...

Passaren anys i preocupat per quelcom el tenia oblidat,

en tot cas per arreglar la corbata un dia substanciós de festa...

Avui m’ha parlat decidit al envair la seva mirada...

- Ja tens més solcs al rostre que barrancs tot el terme....—

- Ets més vell que jo i tu tant llis...- he contestat suau.

- He set sempre el teu espectre viu quan pel davant circules.

Jo et miro continuadament i tu... tens massa cabòries.

- Gràcies, amic, tu em dius com tinc la cara, et faré cas...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 13-4-15.

.........SILENCIS

63.- La felicitat deuria experimentar-se, percebre-la en tot quan ens envolta.

A LA BRUIXETA... fotos de Montse Masip MIró i escrits d'Anton Fortuño Sas-- 4-4-15

LA BRUIXETA
La Bruixeta sempre admirada i estimada!!
Que li ha passat? ,q sembla com si volgués fugir ... El vent o l'aigua l´han desplaçat de lloc.
La primera foto és com era fins ara , les altres son actual.

( Presentació a Facebook d'escrit i fotos realitzat per Montse Masip Miró.- 9-4-15.

Ningú sabia com havia nascut i tothom la beneïa...
Vents i aigües i gels i sol la transformaren  al seu goig.
La pedra, carn viva, restava dalt l'horitzó en plena vida
retallant en el cel sa divina i eterna oració.
Oh, pedres que em sonaren dins el tríptic de llegenda
aferrada a N'horta aigua viva  i al Tormo son cavaller petrificat,
ella li ensenyà el mugró badat que era seva hisenda
ja que tot son cos de prehistòria,  seva gran prebenda
restaria pels segles en la terra acaramullada dins colgat.
ELL, com jove de nostra terra que a tots ens captiva,
es presentà de genolls a TU per oferir-te seu amor
i N'horta va ser la valedora per abeurar l'intensa joia viva
i dels tres , la gran vall s'omplí de regalats tresors.
I visquéreu segles  de fructuosa empenta que fruit portava, 
superant empits dolorosos i alegries de somriure clar.
Entrareu en la història seria que documents marcava,
serieu la llegenda de Torre de l'Oli... Símbols petrificats.
ANTON.- T.E.- 9-4-15.




Avui has canviat ta fesomia que zelosa guardaves.
El mugró que va alletar el contorn s'ha ben badat
i ara teva història, no és el llibre que sempre ensenyares...
Quin futur t'espera, Bruixeta a dalt del teu tossal !!
Jo et vaig venerar i reconèixer el teu joiós pit de dona,
símbol llegenda d'entesa  excelsa i noble de la nostra vall.
a TU, el meu amor cada dia et resava com filla a qui acarona
ara, ni TU ni ELLA  us veureu  cofoies en vostra eternitat.
Has perdut el llustre que et feu divina dins nostra terra.
Has perdut la màgia que exaltava ta presència en el poblat.
Has perdut el símil de ser-ne monument de pau sincera
Hem de recordar-te la nissaga que vares representar ?
Tristesa em porta aquest canvi en ta fesomia
em sembla que he perdut la familiar alegria
de veure la posta de sol besant-te el teu mugró badat.
I enyor en tinc del temps que t'he mirat complerta,
ensenyant-me el cabdell  ara desfet amb nostre ai! alerta
en mig del desori d'esborrar, per sempre, ton singular signe immaculat.
ANTON.- T.E.- 9-4-15.



Us han separat, oh, pedres que superàveu nostra història,
ara, si mai vinc, juntes no us podré abraçar
reclamo al cel que us retorni a vostra glòria,
aquella joia que ens tenia embadalits en la dificultat...
Sempre les separacions son esculls dificultosos,
vostres secrets que foren de contacte els han anorreat
i ara us veurem dos rocs durs que sempre us lligàveu amorosos,
junts ens donàveu  exemple complert a tots de  noblesa i unitat.
A dalt viureu la nova vida amb renovada història
del lluny us miraran... Quina baralla han tingut ?
I fins escarni d'altres rocs sereu, burlant-ne la memòria
d'aquella aigua de riu que us besava quan éreu bandera i escut.
Quan els llibres contaran com un jorn us  transformareu
de mugró diví de fembra a monument que aigua i vent han esbarrat 
semblarà que heu robat al terme la pàgina que heretareu 
al desfer-se el símbol de Bruixeta amb que us varen batejar.
Em dol que la prosàpia que pel terme sempre representàveu
els meteors cruels a proscriure han assolit la destrossa en seu atac,
i, avui, heu perdut la màgia que dins vostre cell portàveu...
Quin botxí dimoni, meteor que mana, us ha degollat ?
Seguireu a dalt esperant altre cataclisme que de nou us uneixi ?
Seguireu, impassibles, callats que altra fe viva institueixi
i us retorni el nom excels amb que foreu, a gust de tots, batejats ?
ANTON.- T.E.- 9-4-15.



Detalls de com ha quedat amb l'aspecte de destrossa.



Mirant des del lloc amb la plana al seu davall i les muntanyes. 
i segueixen més detalls de l'estat actual localitzat.







L'autora del reportatge fotogràfic.- Montse Masip Miró.



des d'aquí sembla un castell en runa i com dos parets que han aguantat l'embat sofert. apreciació particular lluny de la realitat. Anton.

L'AGULLA... aquarel·la

Quan pensava tenir-ho tot,

va perdre l’agulla de cap.

Qui se’l mirava com buscava

entre la runa a ses peus,

li vingué la solemne idea:

- Com perds el temps !!!

- No, he perdut l’agulla...

Un raig de sol alluentà

les pedres i brossa i va lluir l’agulla.

- Mira, ja torna a ser meva...

No he perdut el temps com tu dius,

he recuperat el meu tresor -.

- De quin tresor parles, amic ? -.

- Veus, ara em podré treure

d’aquest dit la punxa

i no se’m infectarà el dit, la ma,

el braç...i em portaran a l’hospital

I em puc deixar allí la pell...

- Buscaré la meva agulla de cosir

Que jo també la he perdut

I et podré cosir la boca...

DE REBAIXES 15.- ANTON.-T.E.-10-4-15

.........SILENCIS

62.- Ser humil no gosa dir que no hagi un de ser ell,

conseqüent, actiu, rebel...

no és parar-se en un escaló i veure venir.

CANVIAR DE PARER... aquarel·la

De vegades ens volen fer canviar de parer.

Fins arrabassen el camí i ens l’omplen

de còdols rodons i polsims impregnants

per que desistim en nostre fer coratjut

i ens entreguem a les seves fines urpes

i s’alegren veure’ns cul a terra i nas empolsinat.

Volen la lluita de consens que els afavoreixi,

clar que el tenen clavat a la medul·la prepotent...

Nosaltres també tenim els nostres criteris

que en la balança valen més que ses prioritats.

Que no ens ofegui el seu cant  de sirena falsa

i siguem conseqüents en nostre impertorbable decidir.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.-9-4-15.

.........SILENCIS

61.- La bogeria és com ruc en la sènia,

sempre donant tombs envers el mateix lloc.

DE LA FELICITAT... aquarel·la

Herba bona, la bellesa ens encanta,

trobem en ella la felicitat ?

Sobrats collim immersos la fantasia,

ens deixa el tamboret de la felicitat ?

Somni de despertar aconseguint glòria,

obrim ulls, got ple a gust de felicitat ?

El dringar fastuós  de nissaga del diner,

ens acull, ens reviu, ens marca la felicitat ?

En tot volem trobar-la,

que ens repassi la pell,

que ens desperti, just

el moment joiós de tenir-la...

I, ella s’esmuny, serp viva

i s’allarga i s’enrotlla, desapareix...

Felicitat, ventall que mou fulles de desig...!

Felicitat, ulls clucs que volem veure.

I  ens hem de conformar

amb la bellesa,la fantasia,

el somni de la glòria

el vent inquiet del diner

si és que mai ens acaronen.

Darrere venen els mals endreços.

I no ens acovardim en buscar-la sempre...

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 8-4-15.-

.........SILENCIS

60.- La ma precisa acarona i exalta i exulta el camí del desig...