CAMINES SOLA... boli ràpit

6.- Camines sola pel mon.

Amb un sol peu jugues,

voles, t’exaltes, rodes...

Avances pel sender florit

de l’aplaudiment

que et complau amb demesia...

I, desprès... i, desprès ?

Et trauràs l’embolcall

del teu engany

i cauràs en l’anonimat

i si abans caminaves sola,

ara, estàs sola...

dins dels teus miracles...

Però, tu voles i caus...!!!

I nosaltres, aixequem el vol ?

DINS LA BOIRINA.- 8-8-13.- ANTON

LA PORTA ENTREOBERTA...boli ràpit

5.- La porta entreoberta

a pas de llum

lliurava  l’entrar de l’estança.

Dins del llit ajocada

entre vànova i llençol,

mig dorm

l’esperança.

Finestral obert

cortinatge movent flux

i la llum de lluna blanca

com cuixes obertes

saluda amb sa presència

i es remesa a capsal de llit.

La nit calla,,,

L’ull és esperit

que amaga l’encontre

dins del pit.

Espera llarga...

Vol d’ocell, pensament de l’ànima,

rosa vivent per on vindrà el desig

com llum de lluna blanca.

DINS LA BOIRINA.- 6-8-13-- ANTON

EN EL FREU... boli ràpit

4.- En el freu, just canal de llustre i lleure,

els dits recorren el camí de sorra pell calma

on les dos dunes prosperen seu viatge...

Tremoloses al toc, sospiren deutes

agraint ses carenes el suau frec

i en el punt àlgid, petó de cercle màgic,

formiguegen com ocells amb becada

la tendror que esclata  sagnant deliris...

Els dits parlen llengües delicades, fines

I en seu rosari repassen altiplans i baixades,

reviren i sostrauen harmonioses melodies,

mentre la ma sosté el vaivé de la carícia...

El paroxisme esclata en la vallada

on els camins que trepitgen gemes diacrítiques

es veuen exaltades, sana elegància,

per l’ham del desig que tot ho roba

i per on circula omple de goig amb sa parla.

EL REFREC DE LA MA ESTASSAVA... boli ràpit

3.- El refrec de la ma estassava

la bardissa oferta del seu jardí.

Ella, curosa, sospirava lleument

amb gust la delicadesa...

El pas dels dits, pastís melós, s’acollia

en un preludi de cant d’ocell.

La sedosa pell es complauria

amb la paraula, esborrall que s’hi escrivia.

Tot l’anhel primigeni del desig entrava

en el místic vaivé, balanceig de goig...

I les cortines flotant en el buf d’aura,

allà en el vidrieral obert, fregaven

imitant l’escrit nebulós de mans dilectes.

NO ME'N VAIG D'AQUÍ... boli ràpit

2.- No me’n vaig d’aquí,

No abandono l’estança

On camins de records retornen.

No me’n vaig d’aquí,

D’aquest seient de tantes vetlles

On gitava l’abraçada frugal i tendra.

No me’n vaig d’aquí,

Ni apagaré el llum que es gronxa

On teníem el mar de les paraules.

No me’n vaig d’aquí...

L’últim camí espera a soles

On inexpert sender mai t’abandona.

AQUEST TEMPS CALM... boli ràpit

DINS LA BOIRINA,. 2-8-13 .- ANTON.

1.- Aquest temps calm de tarda

quan la calor no calla,

reposo en els coixins

on caps hi reposarem

mirant el sostre

Oon pintarem les bigues de somnis.

Repasso la prestatgeria

de records fets abraçada,

caliu de petons de seda verge

i estimo aquest moment

que m’allarga i complau la vida

en un fluir d’antics anhels

que els desitjos ens portaren...

Ara, tot calla, sols meu alè

que sospira la caminada,

on el ser feliç collia i acollia

com coixí guaitant gallaret de matinada.

TRAGÈDIA A CASA NOSTRA... GALÌZIA... boli ràpit

TRAGÈDIA A CASA NOSTRA.- GALÌZIA.-

 Cau el raig com degotall de la font... L'imperi de la tragèdia regna i en un instant la falç sega com blat madur desaprofitant espiga...un dia benaurat s'ha fet avui desastre... L'espasa talla el fil prim que cosia l'alegria i pel descosit hi regna el caos inundant de pena on la calma del be existia... Em dol, però sols son paraules que volen acompanyar en moments extremadament difícils. Anton.

Hace 47 minutos · Ya no me gusta · 1

GERRO FLORAL... aquarel·la

GERRO FLORAL.

Verge de llum,

infant nounat de quimera,

paradís retallat d'ombres bornades,

en el silenci cru

no es cou la veu...

Ombriu espés sense vents,

qui vol entrar a jugar

en el paroxisme desarborant

la quietud i la calma ?

Estels blancs

unint la coloraina

que reglota insòlits lladrucs

i fins el perfum prueja

anhels enllaminits

sorgint de la fosca.

25-7-13.- Anton.

JO SOC MÉS... boli rapit

Jo soc méS AVI que tu..

El malentés servit.

Que era més SAVI que ell

havia entés

i la lluita de la veu

posant pals a les rodes

incordiava amb crit...

Pronunciem bé, ora pro nobis,

deia el frare...

24-7-13 .- Anton.

PERDRE LA NOCIÓ... boli ràpit.

Perdre la noció del temps i vida

és insòlit ?

El diapasó del cor ens marca,

es conjura en l'impossible

de ser motor d'un infinit.

Rebenta l'esperit el vas sagrat

i no es clou la ferida 

oberta a la llum

del pacte de fugida...

En l'infinitesa hi ha temps ?

23-7-13-- Anton.