TORNEM A ESMALTAR ELS CARRERS... fotos MONTS MASIP

Com que faig requisa dins dels escrit que al llarg del temps han embrutat
lloc net posant-hi pensaments, realitats que vivim, ha fet cap davant meu
aquest que n'és com un clam del esmalt del carrer que ara alcen per posar-n'hi un altre.
Quan va tenir lloc el que ara es canvia el senyor batlle en reunió al poble ens va fer saber
en aquell temps tant llunyà que ... ENS ESMALTARIA ELS CARRERS...el canvi del fang argilós va portar neteja a tot l'entorn...
Encara que un veu la bona intencionalitat del fet que tenim ara a molestar-nos amb sorolls de màquines, i privació de lliure anar per l'ESMALT, hi han imperiositats que no es poden negar 
i em de deixar les molèsties apart i veure la necessitat del fet. Aquest trenet que avui poso ja té dies, però em sembla adequat per ressaltar l'actualitat. Sempre he pensat que l'humor és com la sal o sucre, vi o aigua, pa o coca que sempre l'hem de tenir present per solucionar greuges que de vegades ens molesten, i és que res, podem comprovar que és etern en nostre viure.
ANTON.- T.E.  22-3-14 .- FOTOS MONTSE MASIP.

Anys enllà revestiren el carrer.

Sotanes i faldetes cobriren la terra

-mantell assegurat de per segles-

I la bellesa de l’empedrat clamava

amb  esgarip de joia al cel fustigant-lo

-Ja pots ploure ara i llençar reble

contra mi... Et destruiràs. Jo guardaré

el caliu del panal que segur em suporta -.

El cel tenia temps. Podien passar núvols...

-esgarrifança de rufagades cruels

o solanades de foc de juliol orgullós

res li faria sospirar cap neguit -.

I va seguir pensant en infiniteses.

Fins carros i mules, rodes i ferradures

deixaven seu ferro, tribut de pas.

Es cansaven les lloses de oir converses,

olorar pixum de gat i gos i tifes de ruc.

L’enllosat cuidava de la canalla...- No rellisquis -

Entrava davall faldilles: - Bona cuixa tens -.

Absort en sa ventura ningú li fregà nassos.

Fins que un jorn la vara de l’alcalde digué:

-Moltes lloses xafades son cau d’epidèmia

i convé renovar el llosam  que s’ha fet vell -.

Així l’orgull s’aplana. El diner camina

i si no circula tot se’n va al carall.

Destruïm per construir... Què estimem?

Tot es fa vell quan el diner sura...

Quan escasseja.... quan en falta...

Per què desenllosàrem el carrer ?

DE REBAIXES  11.- ANTON.-T.E.  27 – 10 – 11

HEM DIT MAI T'ESTIMO ? ... boli ràpit

Des de menut l’havien besuquejat

I galtes i cabells i llavis els duia plens

i a demés el so harmoniós del T’ESTIMO

era font a seva vora donant aigua...

No es preocupà gaire, mai...

Ni el contestava, el deixava en sa melodia

que a orella rebotava i es perdia...

Per què contestar mai, mai, si sempre

el sobrepassaven amb apassionament?

Un dia el sol no va obrir escletxes de llum,

La pluja quedà en la nuvolada...

Els calzes de les flors plens de rou...

El t’estimo de l’abellam no xuclava pol·len...

Les lluernes i grills per la nit

no feien llum ni sincopaven ric, ric en l’oïda...

Reflexionà, es donà compte, es preguntà...

he contestat  mai a l’orquestra del T’ESTIMO ?

Considerant el greuge...

un crit fort sorgí alhora de cap i cor seu

i el sol espetegà d’entre negra nuvolada

i contempla de nou l’estima

en les fulles caigudes del seu arbre

mentre el ventijol li remenava el cabell

amb dits bellugadissos que mai, mai,

però mai abans havia percebut...

Hem dit mai a l’altre T’ESTIMO ?

DE REBAIXES   14.- ANTON.-T.E..- 21-3-14

ÉS LA NIT.... BOLI RÀPIT

5 – 9 – 7 – 12

És la nit. Un fanal fueteja clarorada.

Dins del cor les papallones surten

a batre ales i cos nu en el cristall.

Xineses formes cauen en carreu del carrer

i la quietud no les deslloriga.

S’extenuen les falenes i cos i ales nus

reboten mortes en el peu del fanal encès.

Altar de misteris, un grill romp crit

i la nit pren cura d’estorat silenci

que l’insecte ha desballestat com roda

xirriona que vol arribar a la claror.

En el finestral una enamorada clama a la llum

per que desperti a Selene que dorm

en els coixins d’uns núvols negres.

DE REBAIXES 12.- ANTON.- T.E.-9-7-12

A TOTS ELS JOSPS... boli ràpit

A TOTS ELS JOSEPS...

EN ESPECIAL A LA MEVA MARE I AL NOSTRE FILL

QUE JA VAREN FER CAMÍ DEL INFINIT...

Ta presència em recorda ta paraula

plena de llum, de goig intens,

quan teva boca emmelava taula...

Llavis de petons de sentiments plens.

Teus ulls brillaven com dos ciris

amb flam que entrava en l’esperit.

Avui, el desig és que em miris

i em penetris i diguis ton infinit.

Si ens teníem a cos i mans besades,

aquell AHIR se’n va anar per no tornar...

Voldria retrobar-lo un instant en abraçades

i sentir QUÈ sents com dia ja llunyà...!!!!

Retorneu i en serem feliços... TOTS !!!

Què més podem desitjar !!!

DE REBAIXES 14 .- ANTON I T...E...- 19-3-14

PER PODER TRENCAR EL SILENCI.... boli ràpit

9 .- Per poder trencar el silenci

privava estar emmudit

i el mutisme

no tothom el suportava.

Fins n’hi havia que

feien parlar a l’altre

sense que aquest

en tingues ganes,

Així, li contaven, contaven

fins obrir l’aixeta

de l’altre, obrir les ganes,

i, aleshores, la font

trencava el silenci

i el provocador 

omplia gots i botelles...

fins que sabia tots els secrets.

Li havia trencat 

la virginitat del silenci,

DE REBAIXES 10.- ANTON-T.E. 9-10-10

L'INTENSITAT DEL MOMENT... aquarel·la

L’ intensitat dels moments

viscuts a pleret...

Unint-los amb el cordell

de la cordialitat,

pot entrar en nosaltres

com sers vius que sempre

ens faran aliances

de beneplàcit.

Diguem  si no on veus

el goig, la joia, la felicitat

si no enquadernes

els teus moments dilectes ? 

DE REBAIXES  10.- ANTON.- T.E..- 3-9-10.

NO SABIA SI ERA PITJOR... AQUAREL·LA

No sabia si era pitjor

Tenir fred o estar cansat

Fred de fred i cansat

Quan els braços cauen

I les cames no et sostenen.

Què carai, és va dir la joventut !!

Va voler provar-ho

I se’n anà ben abrigada a la festa.

Una corrua pels carrers.

Botar i salar com llagosta...

Quina calor ! ...i es va traure l’abric.

Am el seu ventre plenet

de líquid golós i bombons ,

no resistia el sacseig..

Poc es dava compte que s’allunyava

De la tenda on deixava el tendal.

Suada, mig morta, cansada...

Com un flam tremolava

Al aquietar aquell tràngol

I sentir l’airet fresc, fresc...

Aleshores... i l’abric, on és ?

I ara tindràs el rei fred que t’estima,

I t’abraça, i et besuqueja tot el cos...

I aquell màgic cansament

A qui  sempre dominaves

Ha llençat totes les cartes

I ara a l’escapsa et trobes vençuda...

Qui tingués abric i llit... !!

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 12-3-14

CALLA. PALADEJA... boli ràpit

Calla. Paladeja.

La veu no esclata.

Els ulls callen de grat.

Miren. Veuen. Perceben.

I no gosen comunicar.

Les lletres ensalivades

entranyen un gust dolcet.

Avui el sol és groc.

El cel callat de blau.

L'herba brota verd.

Un clavell brilla roig.

Se m'emporta el vent,

a on ?

DE REBAIXES 11.- ANTON.- T.E. 5-5-11

NEIX... boli ràpit pintat

Neix en el primer engoixament,

els ulls obrint com per primer cop

escrutant... sabent que ETS

Sabràs on has estat reclòs

callat, inservible,inútil

i ara vius el moment precís

despertant al nou VIURE.

Calla... El batec del cor

confon les paraules d'ahir.

DE REBAIXES  11.-ANTON.-T.E. -3-5-11

PER PODER AGABELLAR EL TEMPS... boli ràpit

Poder agabellar el temps

qui no ho voldria

si és que el temps existeix?

Qui creu en l'infinit

en parla hi dona lliçons,

Si és que el temps 

és una falsia

és que vertaderament

som infinit ?

Però en nostre dèbil pensar

record o passat,

esdevenidor o futur

ens captiven i enganyen 

en nostre curt present...

Fins el pensament corre

més, molt més que el temps

i pot estar en diferents estadis

al mateix temps...

Qui el governa el pensar ?

Qui el governa el temps ?

DE REBAIXES  11.- ANTON.-T.E.-3-3-11