PAISATGE... aquarel·la

2............18 – 10 – 09

Robusta pedra dolça ens barra el pas

sostenint bigal de fusta, vella melis,

convertint-ho en un obert i esvelt finestral 

que donant mirar esparpellat,

dolç t’hi encaramel•lis

Cases i casetes i fins cimbori de cobert teulat

s’esguarda amb serenor de cants verges.

Una figuera posa el verd a tocar braç

mentre el blau cel al lluny l’horitzó contemples

És un mirar obert que esbatana ulls

amb claredat d’aire llis que s’emmiralla.

Dos nuvolets s’arremeten per el planell curull

i la quietud de tot amb el silenci es baralla.

I els mujols, rovellets estrellats de quica jove

porten el delit de la plegària que vivifica.

VALENT...aquarel·la

Quan sentim la campana

del podem ser valents

ens mentim a nosaltres mateixos.

Valent, valent, no ho és ningú, perdoneu.

Ser valent és una necessitat

que se’ns presenta, ens acoltella

i no ens deixa recular.

doncs, està en joc la pervivència,

i, aleshores, sí, som VALENTS.

Tenim allí el problema a resoldre

I l’acte en ell mateix vol l’acord amb la valentia.

Si no ho som per que ens acull la por

i no reaccionem...,

ja ens podem donar per finits, se’ns engoliran.

- Sigues valent.- em deien.

- Sí, la meva necessitat imperiosa,

Ineludible, intransferible...

Davant teu el pou insondable,

Darrere, per sort la paret que el sosté.

DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E.-4-7-14

FOC DE SANT JOAN... aquarel·la

Del llim dels actes de la vida,

del seu passat

ens resta el record...

Del flam i fum del foc

quan ha revertit en el passat

pot quedar-nos la cendra...

Quan plou pot arrabassar-nos

record i cendra.

DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E.-25-6-14

QUI NO RECONEIX LA ROSA ?...aquarel·la

QUI NO RECONEIX LA ROSA ?

QUI NO RECONEIX L’ANXANETA?

QUI NO RECONEIX CATALUNYA ?

.........

Tenia l’autoritat del color

brullant en son alè a l’aire.

Era l’anxaneta amb ma a cel estesa

ensenyant camí de projecte comú.

Passava davant obrint senders d’anhels

on amb seguretat tothom s’hi acolliria.

Per fi el perfum s’estendria arreu

acomplint els dictats de sa nissaga...

Seria l’esclat de la seva realitat

Tant de temps anorreada, ensulsida.

Per fi entrava en el seu futur...!!!

DE REBAIXES 14-ANTON-T.E.-8 -6 - 14

CEC?...aquarel·la

Sols mirava al terra i quedà cec,

el polsim arenós li omplí retines...

Sols pensava en andar pel fang seu

sense mirar a vora les misèries d’altres

i amb seu esperit i cos apaivagar-les.

Cec es sumí en el desconsol negant-se

obrir l’ànima i mirar el pas adolorit

dels que pel mateix camí circulaven.

No tenia ni companys ni crosses amigues,

ja d’antuvi les apartà lluny: - Fora nosa !!

I es convertí en cec perenne. Aferrat

a enveges i supèrbia, a odis i inquisicions.

Sord a tot vent. Callat a la queixa d’altres...

Sol..!! Hauria de morir en el propi insult,

bumerang que li retria homenatge.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 6-6-14

LA SOLEDAT... boli ràpit

La soledat, teranyina homogènia

on es couen les urpes displicents

de la quietud sofrent, estén lligalls

d’identitat en oblit d’externalitats.

Somorta en si mateixa

estreny les garres

i agomboia les llibertats.

Tot calla contacte de camí.

Obre el moment místic

sumint-se en els records.

Hem pensat que volem el soroll

per destruir nostra soledat ?

I quantes hores és ella

nostre únic ric amic, veritat ?

Que no ens pesi el seu embolcall,

també nostre somriure vol descans.

No la comprenguem com gel

que embalbeix fins l’ànima,

si no com glaçó al vas

que suorada atenua i calma.

DE REBAIXES 14 .- ANTON-T.E.-1-6-14.

LA ROSA COM EL LLIBRE... aquarel·la

(Aquarel·les d'unes fotos de Teresa Castelló, autora del llibre 

LA DONA PAGESA...)

La rosa com el llibre

obre ses fulles de saviesa...

I, ara, les lletres convertides en perfum

s’esberlen en el camí de la bellesa.

En ma ensonyada

viu l’eternitat de la flor

donant-se, fent ric de desig

un pervindre nou.

Silenciem l’estat místic de l’instant

embolcallant-nos en seu alè dilecte.

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E. – 1-6-14

DUBTO...aquarel·la

Dubto, poguessin tallar l’arbre corpulent

les males voluntats que regnaven en la boscúria.

Sempre, sempre, l’arbre sotmès serviria

per construir el gran, imponent vaixell

que solcaria el mar dels anhels i il·lusions.

Mai seva fusta retria per esdevenir taüt

per enterrar tota la dignitat, cúmul de l’arbre,

que en milers d’anys resistí cruels ventades.

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.- 30-5-14

S'ESGARRIFÀ LA CRISTALLERA... aquarel·la

S’esgarrifà la cristallera del finestral.

La tempesta produïa el degoteig intens

incrustant-se en seva claredat diàfana.

Escarbots redons convertint-se en tartranyes

relliscaven meloses caient desfent-se

quan altres les empenyien famolenques.

La pluja, miracle de la nuvolada

es produïa amb intensa glòria

com instigant-se dents que se’l consumirien ?

La por hi era en l’expressada violència

i instintivament el cristall es sentí dèbil

davant l’àmbit del monstre.

El brusc, dur,implacable contacte

no l’emmirallava amb galtes enrogint-les...

El cristall no tenia sang i seny

Com és, doncs, que percebia l’infortuni ?

DE  REBAIXES 14.- ANTON-T.E. – 29-5-14.  

PLE DE PASSAT... aquarel·LA

Ple de passat

va voler fer voltaretes

i el seu banc de fusta

es confegí en sènia.

Es trencà la corda

- collar i reculants i tafarra –

i volà al futur.

Dalt li feia falta

el seti per seure...

El futur és allunyar-se

i passar davant de tot ?

DE REBAIXES 14.- ANTON-T.E.- 28-5-14