CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 6... aquarel·la TARDOR - 4

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 6

En temps immemorials les fites,partions, camins,

eren sagrades i més d’un desgavell havien costat.

També en els termes dels pobles es celebrava amb goig

que quatre alcaldes havien menjat a dalt d’un collet

en un monstruós pedrot estant cadascun en seva propietat.

Però en la realitat ciutadana algú en la nit havia canviat

alguna pedra que feia de notari del lloc

i aconseguia l’ alçament de garrots i escopir paraulades.

També el creuar per la finca d’altre sense consentiment

era objecte d’un zelós rosari ple d’avemaries

i demanda de rescabalament de robatori qui sap si mai realitzat.

......................................................

Per aquell camí per anar a la fonteta d’aigua fresca

els peus eren temptats d’entrar i apropar-se

a un cep que joiós ensenyava fruit abundant i selecte.

Les mirades apropaven ma i el raïm sucós entrava a boca.

- D’avui no passo de tastar aquest macabeu – deia el Juan.

El Juan, jornaler del amo de la finca, era un miseriós.

Mal pagat, feia estralls de treball amb topí de baldofes,

lliçons, colitxos i algun tortet que es descuidava

i un tros de cansalada sense vira que tota la setmana bullia

i el dissabte entrava a la boca com si fos tocinet de cel.

La corna, massa dura per l’home desdentat

i a pesar de les bullides era pel gos gelós del premi

que també anava a tastar el raïm del cep esmentat.

Un porta veus noticià en secret al propietari de la  finca

i els ulls del amo volgueren saber la veritat dels fets.

Ja veus al pobre Juan en el claustre sent jutjat del robatori.

Ell s’esmunyia i pocs sis i pocs nos que no l’eximien.

Dins del seu senderi hi nasqué un miracle que el redimiria

- Jo, ja sabeu que no toco res, déu me’n lliuri...

Ara, no diré que la Yeta, el meu lleial gos, hagi estirat...

Si voleu fem la prova. Porteu un trosset de pa ...

El Juan , tenia el gos ensenyat. Li posa el pa damunt del morro.

- La Yeta se’n va a caçar... L’amo fa amb l’escopeta xec, xec , pam !!

I la Yeta tira el pa enlaire i l’emboca i se’l cruspeix...

- Mireu, nostramo, vos mateix... Ha degut ser ella...

I espera a veure si en teniu més de pa per omplir el ventre...

Ara, a veure el càstig que decreteu pel pobre animaló.

Potser si li recollíssim els orins quan pixi, si surten grocs

com és aquest vi que dona el vostre cep, tindríem més certesa.

........................................

A la pobre Yeta la varen tancar a la presó del poble

i el pobre Juan a fer guarda per recollir ei líquid ventral .

Juan i Yeta aquell dia com a hostes tingueren un bon plat d’escudella

i el traguet de negre que el Juan va xirritar sense tacar-se...

No sé si des d’aquell gloriós fet la presó es nomena  EL PIXUM.

Tampoc se sap com va pagar la malifeta el pobre animaló...

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON .- T.E. – 23-10-14.

ON NO ARRIBI EL COS... aquarel·la TARDOR 3

On no arribi el cos

que ho cobreixin les rames

en defensa...

I sortejarem les dificultats

fent parapet

a atacs d’intoleràncies

contràries a drets empírics.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON .- T.E. 26-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA ... 5... aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA ...5

Quan la misèria habita i el capital no en fa cas

la discòrdia no cal anar a buscar-la, ve sola

i la defensa del pap sigui com sigui s’estableix.

.........................

El Pep dels Pops un miseriós, pregoner del poble

un dia en vés de cridar sardina es va fer el rei

i anuncià a la patuleia de gatetes del poblat

que avui menjarien POPS si es deixaven els pistrincs

al taulell de la fredolica dona que venia el peix.

La notícia va fer córrer amb deliri  cames i boca

- Que jo soc la primera – deia una que els pits

li baixaven fins al ventre però de caminar lent

- Tu la primera, per què ho diguis, afanyat a fer via

que no siguis la 33 com els anys del Senyor.

- Quina caritat teniu, verge santa, ja caureu

algun dia a les meves urpes i demanareu clemència

Mentre tot això no escatimava fins algun rebec renec

el nostre home, el Pep, entrava a la casa principal

i nomenant el nom de la mestressa vella i vídua

li comunicava que a la plaça li reservava els pops

que la dona cuinaria pels seus fill ara absents.

- Ja me’ls podies haver portat tu mateix, desagraït.

.......................................

Ella amb senalló i calés ja la tenim en marxa

ell també cap al terrat a veure un piló de la barana

on un plat de figues encara prenia la fresca.

Coll de dama entra al mos, Burjassot que omples boca

i així les tres dotzenes llargues que residien fresquetes

en aquell gibrellet blanc amb adorns xinesos

es va buidar i va omplir un ventre cansat de dejuni.

................

Fent-se rots i traguejant del negre el Pep, ara era un home.

Satisfet, el cap ja no pensava en ametlles o avellanes...

El cossi arrebossava i els siglot demanava repòs.

- Com que pops, eh ? Ni sardina ni palaies, maleït...

Assegut no responia.-  Ja no t’escoltaré més.

Què fas tant callat, diantre ? Ja has buidat el topi ?

- No, mestressa, jo no toco res de la cuina...

Però les figues m’han temptat i he pecat de gola

- Que dius que m’has fet, carnús ?

- No me les he menjat totes, no. N’ha quedat una...

...............................................

Exagerat potser, però ella en tenia més a la figuera

i ell pobret tenia ara un renom a les costelles.

I la misèria de casa seva no residia al seu ventre.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. .- 21 – 10 – 14

...I S'OBLIDARIA... aquarel·la

... i s’oblidaria de l’oblit que els proposen

de la seva identitat...

La dignitat no sols en el ser

si no en els actes

traient del pou dels records

la melis que el feien SER .

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 24-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...4..aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...4

Si dic que en aquell poble insuls

tots tenien el mateix nom de pila

o sigui que l’onomàstica era celebrada

el mateix dia, mateix minut, mateix instant,

us semblarà d’una imbecil·litat enorme.

En el dia de la celebració el content botava sol.

Allí jugaven a veure qui feia el bot més alt.

Aquell rebia l’aplaudiment,alguna pessetona

com a premi ... i petons de totes les madams

on elles a més de parar les galtes sucaven

en les barbes afaitades deixant emprenta.

Aquest botar i botar servia però per altres quefers.

Era un poble amb exclusiva de bot...

...................................................................

Don Manuel, rebia a casa seva a d. manuel

El segon feia cap a l’hora de dinar a fer conversa

que s’allargava fins que la mestressa,

dona activa, posava el plat a taula

per tots els mascles que sabem es deien Manuel.

- Au, seieu, fills i marit... i vostè... també d. manuel .

-Ai, no calia – deia l’intrús que s’hi arranxava

i a la cadira posava cul i braços a taula...

 ...........................................

Dia si i dia també acudia a la mateixa hora

amb el seu diari de paraula impregnada de temps.

El tal d. manuel no venia a menjar quatre ametlles

i quatre figues i fer un traguinyol de cordell negre...no.

La mestressa ja no sabia si engegar-lo a dida

enviar-lo a buscar llenya per la llar o aigua fresca.

Parlà amb el marit del bestret que suposava

tenir una boca més, oberta a cullera i forquilla

i que de luxes per conversa ja li queien les orelles

- No pateixis, noia, això ho resoldré avui mateix.

.................................................

Taula parada de porró, plats fondos i tovallons

Quan la veu de la mestressa era campana de goig

de totes les boques que ja feien saliva

D. Manuel li preguntà a d. manuel :

- Que et sembla, amic de l’ànima, si féssim

una mica d’exercici. Posar el ventre a lloc.

Tu, en la festa del botar quedares primer que Jo?

- D. Manuel, vostè en sap més de botar ....

Jo sempre quedo dels últims. Mai he rebut premi...

- Això potser et passa per no fer quedar en ridícul

als altres Manuels que tenen més prebendes...

Jo vull saber la veritat veritat, si tu, d. manuel

fas el bot més alt i de més llargada que Jo.

Anem baix a la porta del carrer i a veure que passa...

....................................

Obriren la porta de bat a bat i els dos preparats...

- Vinga, d. manuel, a veure... sense reserves... a saltar!!

El brancal era alt, però l’orgull també parla

i d. manuel va fer un bot que parà a mig carrer.

- Veus, en saps més que JO, ara vés a buscar el premi.

I tot d’una tancà la porta fent tremolar tota la casa.

........................................

De vegades les persones som cruels. La hipocresia

no ens deixa ser formals i dir les veritats a la cara.

Clar, hi ha veritats que fan mal, molt mal

i els subterfugis son plats de bona menja...

La política es formes de dir, de fer, d’expressar...

i ens enjullen les veritats en motius equivalents

amagant el rovelló que tothom veu ...

La hipocresia regna... En quina universitat

ens matriculem per fer-ho tant eixeridament ?

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANRON.- T.E. .- 21-10-14

LA BARCA EN LA CORRENT... aquarel3la

La barca en la corrent del riu

corría esperitada.

Veia les voreres on un dia en fou fondejada

amb carícia de l’aigua quieta

i el ramatge besant-li la cara.

Ara eren fútils tresors abandonats

on no tornaria a ser i fer abraçada.

La luxúria de l’aigua al tenir la barca lliure

prenia consells de disbauxa

I la barca embogint-se en el líquid remorós

es sentia lliure de prepotències,

de sectes involutives, de místiques penses,

de militarismes de temporalitats d’exclusivisme...

S’enforcaria en seu enjullament

de no tombar-se, de perdre el rumb previst,

de abandonar els rems per manar en la corrent

on ara estava immersa.

Arribaria al mar amb tots els implements ?

Li faria falta per ser verament lliure.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. .- 22-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 3...abstracte .aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...3

En tot acte pot sorgir la dificultat

i en com resoldre-la pot residir el ridícul.

.......................................

El grup de caçadors del poblat

s’avenia. Diferències ,poques...

Que si la canana teva, que si l’escopeta,

que si el teu gos,que si el teu barret,

res, la sang no arribava al riu

encara que es diguessin paraulotes

Uns mataven coloms o tords o becades,

altres conills, llebres, serps i rates

Però aquell dia va venir el pànic suprem.

El bosc de caça era habitat pel porc senglar...

Una niellada consistent en mare i garrinets

que tot ho destrossaven  i...el vell enorme!!!

- Ho hem de liquidar, ho arrasen tot

i no es pot permetre que es burlin...

-Ai, pobrets - deien un parell, - si son mansets.

- Tu no tens ametllers joves. Els xafen...

- No serà tant, no serà tant – clamaven aquells.

..........................................

-Aquest vell deu fer dos cents quilos o més...

La mare d’ells hauria dit que cinquanta

Clar, es la que guardava pernils i botifarres.

Ells tenien l’heroisme de la dignitat al cap

i això els movia l’orgull... Com ho contarien !!!

- Sembla un tormo i vermellot i amb ferramenta

que si t’agafa amb un mos et pren una cama.

L’hem de matar i treure’ns el perill...

..........................................

Els dos  valents emprengueren la ruta,

els altres amb coloms i conills s’entretenien.

I tant que varen disparar !! Tota la pólvora fum

i el gegant quiet com una estàtua de marbre...

- Mira, noi, he tirat l’últim, i a tu, te’n queden ?

- No... Li reboten a la pell i no fem res.

- Ja veus que els altres no el mataran

i nosaltres som els predestinats

per salvar el poble d’aquesta pesta...

- Si els demanem cartutxos ens enviaran

a la font de Manero on raja l’aigua fresca.

- I fixat amb quins ulls ens mira.

Si li passa pel cap d’abordar, mareta meva.

-Agafem la drecereta i anem-hi pel darrere...

No portes la pistola de fum  dels caus,

aquella antiga del  assalta camins ?

farem com fem amb els caus de raboses.

- Que li vols posar al cul que li entri

per la budellada i el destrossi per dintre...?

Ja portes mistos o el peladits per encendre ?

.....................................................................

Quan daren el tomb ja el tenien de cara.

El carnús en sabia d’estar al ball

i els dos caçadors veien els ulls xinesos

que clavaven els grills en les baluernes.

- Si disparem ho hem de fer a la cara

a veure si el ceguem i desprès la destral...

- Sols tinc un misto i ell dos ulls...

- Carallindo, centraré la fogonada

i cegaré els dos ulls i llestos, ja és nostre.

- Encenc. Vinga. Ràpid.  Apunta bé...

Mentre el porc senglar els dona l’esquena

pel cul llença una xurrutada que no diguem.

Aquí teniu la meva firma, carallots...!!!

...............................................

Imbecil·litat i inutilitat circulen pels camins

i son útils per mostrar el ridícul

en que molts caps grossos s’exerciten

i volen fer-nos creure el privilegiat intel·lecte.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 17-10-12 

CAMINAR... aquarel·la

En el caminar en que estem,

no sabem

si al peu avançat el seguirà l’altre.

Si el que ha de seguir es para

i romp el cicle per voluntat,

desavinença,orgull,

comoditat, repòs, feblesa,

inconsistència, adaptació,

i molts altres motius, amics,

tenim el problema al peu...

Castiguem-lo ?

Però si el peu que no segueix

demana a braços i mans

que li lliguin l’espardenya

i encalmats en la seva calma

de mans a la butxaca es neguen

per que elles ja tenen prou treball

de posar la cullera a la boca,

boca que no vol parlar

ni amb les mans ni amb els peus

per que els ulls no li donen conversa

i clucs no veuen el paisatge ofert,

potser l’espardenya deslligada...

Potser és el cap que no disposa bé

de tots els membres

 i ja tenim que tot s’ha parat

quan és necessari el moviment.

............................................

A veure si surt el sol

i desfà la nuvolada

i tots calents seguim camí.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

 ANTON.- T.E. -16-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 2 ... aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... 2

En el seu possible casori

el sogre s’oposava al brindis amb cava.

Persona intransigent, recta en son criteri

no baixava del ruc fins al límit

d’esgarrar l’unió dels contraents

si no se’l obeïa de totes totes.

La mare del noi, dona experta,

ii esbossà secretament el seu pensar al fill:

- Mira al rebost, allí hi trobaràs

una capseta que usava l’àvia...

- Tenia l’àvia el cava en una capsa ?

- Oh, no... tenia uns sobrets que feien xispetes..

- I de color de pixum com el cava ?

- No, home, no... a on em vas amb aquestes..

Teu sogre sap que no et convé la vinassa,

ell, com metge sap que perjudica el fetge,

Malaltia dura que et pot portar al clot...

- Ai, m’espanta, mare, vaig al rebost...

El rebost, el rebost... Amb el temps que

l’àvia ja no hi habita, que trobarà el pobre ?

Aquella capseta que contenia sobrets

de dos colors, blancs i rosats feia miracles.

Al ajuntar-los a l’aigua bullia i bullia

i les xispetes feien pessigollines

i satisfeien potser molt més que el cava.

Però la capseta ja no hi era...

Era d’una altra ERA, que ja havia perperit

en aquesta ERA d’ara havia set superada

i el seu lloc l’ocupaven altres  pessigollines.

- Ai, mare, no ho trobat, que desgraciat que soc !!

- A veure si me’n queda del que jo gasto

Per fer-me un quants rots a gust.

Si n’hi tires poquet et farà l’efecte bo

Si en tires massa  et marxarà del got

- A veure, a veure aquests granets.

Com dius que en dieu ?

-Això és el SIDRAL... !! Millor que el cava.

I a ton sogre li fas  pam i pipa...

I no et perjudicarà el fetge. Ja tens la solució.

Escolta a ta mare que et vol bé.

- Si, mare, no tindrem  cava,,, però tindrem SIDRAL

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. 15-10-14

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA... aquarel·la

CONVERSA DE LA EDAT DE PEDRA...

El cap li diu al cul: - Aixecat.

-Això mano als peus i cames

I l’esquerra si que ho vol,

Però la dreta diu que nanis -.

-Així qui mana de tu, la dreta ? -.

- Ui, fa temps. Intransigent...!!

Immòbil com paret de bona pedra -.

- L’haguessis fet seure

En un cau de melitxes...,

Que quan li pujarien per les cames,

Ai, mareta meva, com correria -.

- Això no es va preveure, company.

Abans no era tant immobilista...-.

-Així, si l’atipeu, en teniu per rato,

Fins al fi dels segles o fins més -.

- El que sento és que em doloreja tot –

Diu el cul cansat de seure.

..................

Ai, hominoides,de què ens serveix el cap

Si les cames no obeeixen ... !!

DE ARREPLEGANT TRENETS II

ANTON.- T.E. – 14-10-14