LA RECOMPENSA... aquarel·la

La recompensa... !! Nostra fita ?

L’esperem, exigim,...Ens fa falta

Nostre somni obtenir-la.

En la plenitud de la boscúria,

en la lluita pel ser o no ser

és nostre premi de reconeixement...

Fins l’ocell recelós sap, assumeix

que l’arboç es regala a ell amb fruïció...

La natura ens incita

i plàcidament vol alegrar-nos

amb sa despesa...

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 13-12-14.

FARIA EL SALT... aquarel·la

Aclucà els ulls, serrar llavis i dents

i ordenà als membres inferiors salt al buit.

Clar que abans, mirant de reüll,

es feu conscient del lloc on aniria a parar.

Eren tres graons d’escala que es faria seus:

Un li presentava la Pau, escaló encongit...

L’altre l’Amor, ple de vels de boira,

i l’últim, l’últim, la Llibertat, la gran incertesa,

lloc poc ample que ni li cabia el peu...

El seu salt, polèmic, molts l’anorreaven...

- Quin escaló et falta o falla si dels tres en vas sobrat !! -.

Ell ho duia entre cella i cella, com n’hi feien de falta... !

Provaria d’assolir- los ... es deia, Misèria per Misèria...,

Saltaria amb fe i esperança... Quants el seguirien ?

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 12-12-14

ARBRES TARDOR... aquarel·la

Com tot en la vida,

ells segueixen el cicle.

Esperen la ventada

que els despulli...

De jorn vindrà altre temps,

aleshores es compraran vestit nou...

Ara, la forquillada de ramatge

a prendre l’aire...

Ells saben desintoxicar-se.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 11-12-14

L'ESCALA... aquarel·la

A amagatons ens sentim coberts

de les nostres flaqueses i qualsevol recó

pot venir bé per ajudar nostra fita,

però sempre volem treure el cap

espiant i adjudicar-nos conclusions a favor.

Amagats davall l’arc de l’escala

mirem fins al sostre: Quants revoltins !!

A més, quan pensem que el cap per ser a dalt

han de moure del cos les cames

i quan serem a dalt, estarem tranquils ?

La lluita en desencís serà si ens hem errat

i si l’escala on som és la que ens convé pujar

units o separats, complaguts o rebutjats

La claraboia ens dóna llum filtrada

i no sabem si fora és núvol, plou o fa vent.

La claror ens diu que pot ser el dia

i que la llum és de sol i no de lluna.

Quan serem dalt, que costa molt pujar escales,

podem arribar cansats de tant d’esforç

i pensar, amargats, que l’habitatge no era allí

si no a baix a peu de carrer on hi ha xivarri

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E.- 8-12-14

PRESSA... aquarel·la

Corre que fas tard

i el camí no s’eixamplava.

Tots amb pressa

amb neguit i amb delit

empenyien el ruc i el cavall

que portaven a la mollera.

El caminal es feia estret

i tot ocupat es sobreeixia.

Tot era pressa,pressa, pressa...!!!

Ell al cap amb crossa d’experiència

i a la ma la de lledoner fabricada

per donar al cos, en el pas, consistència

es plantà al voral

i que passi la turba excelsa...

A l’ombra de l’arbriu es dessuà

i amb seti de pedra al cul

de la pressa se’n lliurà

i arribà descansat a meta.

Per què còrrec i esgolar-se

si el premi ja n’és donat a la pressa ?

Per què et cal premi

si no tens pressa... ?

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON .- T.E. – 7-12-14.

FUTUR...aquarel·la

ENCARA EM PARLA ELLA..

...........

No caiguis en la penúria

De rendir els braços,

De seure per sempre els neguits.

Alça el rostre

I com començant de nou

Arrossega la baluerna

I camina vers  teu futur.

No rendeixis el pas

Quan els peus no volen seguir,

Quan sembla que en tenen prou...

Encara existeix un esdevenir

On escriure i vendre tot el fred

I comprar caliu.

Segueix dins teva bombolla,

Teva estima vl collar de perles

I dins el mar de sacrificis

L’ajut pot fer horitzons nous.

Crida i espavila dins teu,

El teu passat té futur !!

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E.- 6-12-14

OPI-NIÓ... aquarel·la

OPI-NIO.-Seguiran el seu pas units...!!

El fullam impulsat pel vent no els separarà...

Abans els fa catifa d’entesa a peu tou...

...................................................................

Implementat en el terrabastall de veus

que no callen apretant dents i queixalada

escolto el neguit que portem tots plegats

per implantar els criteris que per cadascú

son plens de veritats que somniem contrastades.

La OPI-NIO , cosa pròpia i ara declarada

que abans era guardada zelosament com or,

i, avui, es fa sentir amb tota virulència,

no perd les regnes, tothom les vol a seva ma...

Ens despullem i ens enfortim en la despullada.

Hem guanyat un munt. Tothom vol dir...

Ningú  intenta negar crucificar-se: - Ell ho sap tot...

De primera ma... i la seva veritat no es refusa...-.

Confesso que abans es callava... Cremava

la paraula i sols algun imbecilet proclamava

el que molts guardaven... Som que s’ha perdut la por.

Tenim el rebost ple... Clar, en el morter

s’hi posa alls, ceba,ou i oli  i es xafa, es cola i s’escudella

per que tots tinguem OPI-NIO... També, també...

sabem que aquella es la nostra i la confessem

i la esbargim al vent ...Ara podem fumar tranquils...!!

No ens donem compte que ens han venut l’OPI...?

Ens han o ens hem convertit en profetes i sants

de miracles que com boles de neu fem rodar...

Quan serà que sortirà el sol veritable?

DE ARREPLEGABT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 4-12-14

CATECISME... aquarel·la

Ens enverinen amb catecismes  que ens aboquen

com calderades de suc bullint damunt del cap...

A tot s’acostuma la bestia, i els cops ja no ens fan mal.

Coses, preteses  com novetats ens escudellen

i l’arbriu addicte procura dirigir els vents.

Els concerts de solfa amb viola afinada fan sonar

noves idees, concloents...  ARA, SI...I demà altres les rebassen...

Ens informen i desinformen amb papers i paraules

i podem seguir sent crèduls, ignorants, agnòstics...

El nostre teatret vivent canvia de funció ràpid

i ens sentim contents de ser actors actius

de fer la xarreta calmada, enrabietada, concloent

i  fins aplaudim i ens aplaudim... Satisfets callem,

fem guerxada de sapients com dient :

- Anem passant el temps... Ja ningú ens enganya... -.

Tothom ja porta el pírcing en el melic...

Classificats  no ens altera que ens portin la contrària...

Al cap i a la fi tot conflueix en veritats de cadascú...

 Correm el teló que  tanqui i dormim tranquils, res passa.

Demà altra novetat ens obrirà el catecisme...

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 2-12-14

RUA... aquarel·la

RUA

Va fent el compassat pas incongruent

 el rellotge de busques fines...

Es burla de les ratlletes

i passa per damunt, les deixa a mig toc.

Un altre dia la loteria farà figa

isa continuïtat quedarà esbargida en la ratlla.

Quiet, aleshores, què serà

del seu temps que no avança ?

Papallona immòbil d’ales...

Bosc en foscúria estesa...

Callat el tic tac, cor mort...

A l’aldarull del compàs, ara cremat,

innocent enveja no li té la formiga

i qui sap si l’abegot vindrà a inquirir-lo :

- “Què fas que no avances ‘

El meu treball de canut de mel

me’l pares, l’incordi serà tempesta...

Les flors se’m queixen, no pol·linitzen...

Sigues gregari i mou-te.

Com pot seguir la disbauxa seguir

si tot ho pares ? Camina, temps “-.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E.- 1-12-14

OCELLS... aquarel·la

Caminen eixalats,ja no volen,

no canten veus, ans tot alegria

i el corb negre llença les Os

esclafant-les en la singlada.

En el gran roc rebota el crit

que abans reietó mirava

sumit en l’escletxa

que deixa veure la dificultat.

La tarda es dissol

i no ensopega l’hora.

Sospirs d’ocells ronquegen l’ajoc

i el flaire gasós de la llum

caurà esboirant-se fent llampurnes ...

Dormen, ja les formigues

i el ressò dels sospirs

obre la finestra del llençol.

La nit farà escriure nous versos.

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 29-11-14