LA LLUNA... aquarel·la

Caminaria fins el tard ja fosc

a punt de mirar la lluna  ben clara

amb la posta ja banyant-se

en les aigües de la nit fent-se’n ama

Que diria l’òliba buscant oli de llàntia...?

Callaria el dúgol i el voltor s’ajocaria...?

Quedaria el camp lliure incitant

a la serp que a la nit visita  les despenses...?

També l’or es tancaria contra el fantasma lladre

i la carn galantejaria amb la copa a la ma

Hi ha distracció plena en la vida negra...

La bondat calla i dorm la quietud del repòs

mentre entre bambolines el mal s’estén

i esgola a qui s’hi enfronta ...

La lluna sap que passa prop la prunera

quan els amants remouen el jaç de fullam ...

Sap què pensa la maldat escampada

quan ses urpes esgarrapen tota la llum...

Caminaria fins el tard ja fosc

A punt de mirar la lluna ben clara.

DE REBAIXES 16.-ANTON.- T.E. 15-6-16.

EL RUC... aquarel·la

He obert finestral i el sol el besava

com una amistat renovada cada dia

He mirat al carrer, el temps caminava,

poc a poc enlluint la sodra protegida

per  l’heura abraçada fins el barandat

El sospir del sol en clepsidra es tornava

i el ruc s’atansava al treball diari .

Anava consirós a la feina la bestia,

sabia d’antuvi el seu treball a fer

i sense ganes i a pas feixuc maleïa

la sènia vella on ell feia rodones

xafant el seu pixum i femta com tou panal.

Per què cada dia sorgia el sol?

Voldria tornar-se heura i aferrar-se

quiet a la rècula de catúfols, bes etern,

que com heura creixia des del fons del pou.

Allí s’hi deixaria la pell, amb ulls tapats

per que no és maregés de tant ballar el vals

i ni el sol que manava del seu treball

no l’ajudava quedant-se quiet a casa seva.

Es sentia molt desgraciat en seva feina,

sempre igual ...El ramal el privava d’independència.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 12-6-16.

LA IDEA... aquarel·la

Quan el cap sembla que reposa

i la clepsa pensa...

Per quin camí seguirà la idea,

 paraula veu, paraula escrita.. ?

En l’insondable lloc de la nuvolada

la pluja espera el moment precís

i surt a la vida i esclata.

Oh, idea, que m’acompanyes,

que em jures fidelitat.

En tu tinc posada confiança

que com vertader amic

mai falla...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E..- 12-6-16

SILENCIS... aquarel·la

Poden haver-hi silencis

que segresten la parla

i en la quietud vencin

fent estralls de la veu

que no té vent per manifestar-se.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 9-6-16.

INSTANT... aquarel·la

INSTANT.

Refregant els instants

netejo les relliscades,,,

El camínal sense vorals

era perillós

i les pauses es succeïen

en l’andar.

Callada la veu

intentava atenció

i l’instant net

avançava a l’encontre

d’altre moment.

Sonava l’hora

en el vell campanar

que no es cansava

de comptar temps.

Escrupolós

seguia apuntant el cel.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 8-6-16 

INSTANT... boli ràpit

Per assolir el nou instant

hi ha un munt de instants

que han lluitat per tal fi...

Cada pas és un esforç,

La constància i voluntat

fa que avancem

com soga en corriola

pujant el pes lligat...

Sempre deu haver-hi camí,

sender o corriol

on el peu s’impregni,

i que la ma estiri...

Instant a instant la lluita

rebat esperant el pròxim instant...

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-30-5-16,

LA CORRENT DE L'AIGUA... foto

392 -- LA CORRENT DE L'AIGUA... fotoerase

ANTON.-T.E.- 28-5-16

FOTOERASE

Tots estem grimpant per els sonar dels dies, superem les dificultats,i seguim el sender de la vida buscant la felicitat... Un instant ens pot fer que aquest sentiment el tinguem viu en els moments pesats fins que arribem... Ens porta el destí a la superació de nostres flaqueses o ens quedem arramblats per sempre.

19 – 9 – 09

Quin perill? El de la corrent de l’aigua,

el del tronc rodó, llarg camí, llisquent,

el dels peus i de la ma que grapa,

del fato que l’esquena geperuda rep.

Sabràs seguir el camí, home que sofreixes

aplanat per ton destí fent de ruc.

Tot un mon damunt suportes i pateixes,

però si no t’aguantes, oli has begut.

No és el primer que passes, tens recordances

en ta vida dura, poc d’alegries i danses...

Ets tou de carn? Però d’esperit adust.

Calla i atent grapeja. Calla, no val queixa.

Dins teu el nervi hirsut, fatigat, bleixa

esperant que voluntat i sort entrin be curull

RECORDANT VELLS ESCRITS... aquarel·la

2011-07-01

1.- Amagat dins teu, encongit, sojornes

el camí que un jorn emprengueres.

Mut i sord al moviment que et salvi

ajups el ser en el teu JO  intern.

Com baldufa parada – peus immòbils -,

dorms el calvari d’una soledat impia.

Què et fa el sondroll que transita pla

si és el teu silenci que sempre t’estossega ?

Amagat  dins el callar ni penses en res...

Així, el temps no transita en ton dormir.

Quimera de senders de futur anorreats.

Tot tu t’avens a l’esclavisme que no busca

un ideal que et corprengui i no anul·li

una esperança de desig de batec millor.

LA CRUEL INDECISIÓ... aquarel·la xinesa

La cruel indecisió feta nostra

porta el neguit, la hectiquesa,

la soflama de no poder seguir

i no concretar moment per avançar...

Pas avant, pas enrere, pas...

Mirar a la dreta, enfront, a l’esquerra...

Quina ma movem, la dreta

per que és la dreta o l’esquerra...

I asseguts a la cadira o brancal de casa

vindran les orenetes o pardals

a fer-nos concert i ens sumarem

al que diran i que em de moure cames...?

Serem famosos per l’indecisió

i ens trauran la cera de les orelles

per que nosaltres no sabem

ni allargar el nas per olorar

tot el que a la cuina es cou

i saber d’antuvi el plat que ens espera...?

Apartem aquesta lacra...

podem triomfar o perdre

si ens apropem al nou horitzó

però som conseqüents de la voluntat.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 28-2-16.

FULLA... aquarel·la

Et buscava, oh fulla malmesa pel vent,

callada en el lloc, verda de vida...

Ha arribat el teu moment

sabent prendre el vol  final...

Has marxat, això sí, poc a poc

com mosquit que vola al vent

que deixa que el portin, i contra voluntat,

t’han masegat contra el ramatge,

contra el ribàs, contra el pedrot...

Tant bé que estaves penjada

movent-te com pèndul viu

al ritme del zèfir que alenava...

Mala sort has tingut

i has perdut el timó que et sostenia

quan la tempesta ha fet ma

de teva lleugera presencia...

Quan trist és ara veure’t arraconada

contra l’espona, tu, verda encara

amb tes companyes resseques

malmeses ja podrides i sense vida.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E..- 5-5-16